“L’Estat està perdent la batalla democràtica”

S’intentava demostrar que ella havia actuat amb total normalitat des del punt de vista que es tracta de l’actuació a la cambra parlamentària. Les preguntes que em van fer l’advocacia i la fiscalia de l’Estat van ser per explicar les diferències que hi ha entre els poders judicial, legislatiu i executiu. Crec que és una de les grans confusions. Continuo defensant el mateix. La mesa no pot jutjar una proposició de llei pel seu contingut. I aquesta és la gran diferència que hi ha. Forcadell ho ha dit moltes vegades: no es pot obviar el debat polític al Parlament. I encara menys un debat que és al carrer i que dues de les forces majoritàries portaven en el programa electoral. Obviar i impedir aquest debat és absurd.

D’aberracions n’hi ha unes quantes. La presidenta del Parlament no pren decisions. És un element fonamental per desmuntar tota l’acusació contra Carme Forcadell. Quina explicació hi ha perquè la presidenta del Parlament, que va votar a favor, igual que la resta de membres de la mesa, sigui jutjada al Suprem i els altres encausats ho siguin al TSJC? Quin sentit té? És un argument més per demostrar que és un judici clarament polític. I que pretén desmuntar una evolució d’un procés que hi ha hagut al país i que ha anat a creixent. També per incompetència dels que ens governen des d’allà. L’Estat no ha estat capaç de donar la resposta adequada. Forma part de la resposta a la desesperada d’aquest Estat, que veu que està perdent una batalla important. I el gran drama per a ells és que és una batalla democràtica. Si és manté en aquests termes democràtics no ho tenen fàcil per guanyar-la

Sovint s’oblida que el moment era excepcional i d’una complexitat extraordinària. Per tant per donar resposta al compromís polític contret per Junts per Si i la CUP, tota l’enginyeria parlamentària havia d’encaixar moltes coses: Es va fer la reforma del reglament i la tramitació de la llei. Es va fer el que s’havia de fer. Van ser dos dies de ple molt rocosos; no és la pàgina més brillant del parlamentarisme català; tanmateix no hi havia massa camins per fer-ho.

No he entès la declaració de Millo; m’ha semblat plena de ressentiment, com si fos una venjança. Perquè ha dit mentides greus. Sap que no hi va haver violència i que, si n’hi va haver, va ser la de les forces de seguretat de l’Estat. El senyor Millo no ha estat honest. La seva declaració, farcida d’anècdotes ridícules, no el deixa en bon lloc. Potser caldria recordar que els testimonis que hem declarat en un judici no podem mentir. No sé si el senyor Millo té la consciència tranquil·la.

Si la sentència estigués escrita seria un escàndol tan majúscul que faria trontollar l’Estat espanyol. Seria una estafa de les pitjors que es poden fer. Estàs estafant persones i, el més essencial, la seva llibertat. Vull pensar que no s’ha escrit res. I s’està desmuntant cada dia l’acusació de la rebel·lió, la sedició i la malversació. Vull pensar que, si acaba sent un judici just, hi hagi una sentència favorable als interessos dels presos. Si no és així, és evident que tindrà conseqüències polítiques que afectaran el futur polític del país. Entrarem en un escenari sobre el concepte de la justícia que el Suprem aplica. Vull pensar que la sentència no està escrita i que tot aquest desmuntatge dels delictes no quedarà en no res.