Política

ANDREU VAN DEN EYNDE

ADVOCAT D’ORIOL JUNQUERAS I RAÜL ROMEVA

“El judici de l’1-O va de drets i de democràcia, no ho oblidem”

“A banda de desmuntar l’acusació hem de recuperar la perspectiva que van imprimir Junqueras i Romeva, fer un judici a l’Estat”

Trapero desactiva la imprescindible peça dels Mossos en el relat artificial de la violència Marchena ordena molt bé els debats però ho fa restringint drets i genera indefensió
Sense concretar-ho, Trapero posa pressió als polítics. Però això no té una traducció jurídica penal Les defenses, en el judici de l’1-O, estem escalant l’Everest sense oxigen ni piolets ni res
El termòmetre del Twitter puja i baixa segons com va cada sessió. Però això és molt irreal
La setmana passada el judici va acabar amb la llarga declaració del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. Com la valora?
La declaració del major Trapero confirma el que nosaltres estem defensant fa molt de temps. Perquè desactiva la peça imprescindible que eren els Mossos en el relat artificial que han construït de la violència. Desmunta l’existència d’un trident govern-Parlament, societat civil i Mossos i el suposat control del govern en l’acció dels Mossos. Aquesta és una construcció fictícia que està pensada des de fa molt de temps i cristal·litza en aquest judici. El cert és que és un relat que gairebé ningú amb una mica de sentit comú accepta i la declaració de Trapero confirma aquesta realitat. Que no és cap altra que els Mossos no tenien cap tipus de connivència ni fins i tot d’afinitat amb l’estratègia política. I, des d’aquest punt de vista, es trenca l’esquema de l’acusació.
Però amb el reconeixement que els Mossos estaven preparats per detenir el president Puigdemont i la resta del govern si ho ordenava el jutge pocs dies abans de la declaració d’independència, Trapero no atribueix una responsabilitat al govern?
Sí, és clar.
Per què?
Perquè d’una manera o altra contribueix a la idea que algun tipus d’irregularitat o il·legalitat s’estava fent. Sense especificar-ho, anímicament Trapero se situa a l’altre costat. I, efectivament, això suposa pressió per als polítics. Una altra cosa és que sempre diem que en un judici penal la pressió no té efecte per si sola. Ha de tenir una traducció jurídica penal. I això en el cas de la rebel·lió i la sedició no ho podran construir.
La declaració del comissari Castellví també s’ha interpretat com a poc favorable als encausats. Els Mossos estan declarant pressionats?
Totes les posicions que defensen els responsables dels Mossos són molt diferents de les que plantegen els comandaments de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil. Aquests últims parlen des d’una posició de fortalesa en què no només defensen el relat de l’acusació sinó el mateix statu quo. Tots els Mossos parteixen d’una posició a la inversa, de molta feblesa.
Però la declaració de Castellví s’entreveu molt més dubitativa que la del major Trapero...
Castellví, a diferència de Trapero, que està encausat a l’Audiencia Nacional, no ha d’assumir una estratègia de defensa. Ell està com a comandament dels Mossos en el focus de totes les mirades i pressions. Actua com a simple testimoni sabent que si esquiva determinades qüestions li poden demanar accions penals per fals testimoni. És una persona davant un escenari de pressió immens. A mi em va semblar que traspuava terror. I, al comissari Quevedo, tampoc se’l veia gaire tranquil.
Creu que s’ha instal·lat aquesta sensació en el cos policial?
Sí. Perquè fa la sensació que els Mossos són uns dels acusats. I els agents van al Suprem a explicar-se sabent que, als Mossos, se’ls vol implicar en la suposada rebel·lió i no amb la sinceritat i tranquil·litat que caldria. I això, evidentment, influeix en la qualitat del testimoni, nerviosisme, etc.
Què vol dir amb el fet que els comandaments policials espanyols declaren defensant un relat i un ‘statu quo’?
Que en part han de donar suport a un relat artificial i en part tenen una visió esbiaixada de la realitat. Per tant, la falta de veracitat de la seva declaració té un component intencional i un altre de subjectiu de convicció ideològica. El relat de la violència és artificial i l’han de sustentar perquè la realitat no confirma el seu relat apocalíptic. Però no poden abandonar el guió d’una acusació de rebel·lió que es construeix sobre la base d’un aixecament multitudinari armat irreal. En aquesta part menteixen intencionadament, exagerant, inventant fets i reinterpretant la realitat per intentar construir una situació de violència generalitzada. Però també hi ha una part de la declaració fonamentada en el fet que per a ells el referèndum és un atac als seus valors essencialistes. I ho viuen com una violència. La qual cosa els fa oblidar les consideracions tècniques com el fet que la interlocutòria de la jutgessa –i la mateixa llei i els tractats internacionals– diu que la policia ha d’actuar però garantint la convivència ciutadana. La policia d’un estat democràtic no pot actuar al marge dels límits establerts. I això no ho han entès. Ells viuen realment com una situació inversemblant que uns ciutadans protegeixin unes urnes i no ho poden entendre. I des d’aquesta perspectiva han assumit el discurs que estan legitimats a aplicar qualsevol mesura per evitar-ho i han oblidat els principis i l’ètica policial. Fins i tot el codi d’ètica policial europeu, en la redacció del qual els mateixos comandaments policials espanyols han participat. Sense oblidar que una part de la policia, com la Guàrdia Civil, és militar. I els militars operen sota el lema del “todo por la patria”. I això és antagònic a la filosofia de la policia catalana, que té molt clar que no pot atonyinar ciutadans per endur-se una simple urna de plàstic.
La declaració de la secretària judicial Del Toro pels fets del Departament d’Economia del 20-S també forma part d’aquest relat?
Sí. El problema de la secretària judicial és que els relats artificials sempre s’aguanten perquè són inventats excepte quan es confronten amb la realitat. I hi ha determinats elements objectius que posen en crisi el relat de la secretària judicial. I d’altres que també es desmunten aplicant el sentit comú i la lògica. Tota ella traspua subjectivisme, hipèrbole i exageració. Només de començar explica que a primera hora observa un noi que diu alguna cosa a un policia que no sent, li exhibeix alguna cosa davant de la cara que no veu i creu que li tira una escopinada però no n’està segura. I amb tot això assegura que en aquell moment va saber que alguna cosa passaria. És un relat histriònic que ens situa en la seva vivència d’aquell dia, que potser va ser terrorífica però en tot cas és subjectiva. I el dret penal no pot basar-se en subjectivitats. El delicte d’amenaces no és perquè algú se senti amenaçat. Sinó perquè objectivament algú amenaci amb un mal futur que sigui creïble per a un observador imparcial. El testimoni, a més, està trufat amb fets inversemblants, com ara que va sentir la presidenta Forcadell al carrer, i amb paraules manipulades, com ara quan volen fer passar un terrat per una teulada.
Com valora l’evolució del judici. S’ha desinflat l’acusació?
Falta molt. Per definició, els judicis penals fluctuen amb moments més crítics i d’altres d’alleujament. La construcció del relat de l’acusació té un punt de prefabricat que nosaltres intentem discutir amb les proves. Ara bé, jo vull ser molt previngut a l’hora de donar molta transcendència a la discussió fina sobre l’interrogatori a curta distància perquè podria passar que no tingués cap influència en el resultat del judici. Sé que aquest judici gairebé s’ha convertit en un entreteniment en què el termòmetre del Twitter puja i baixa segons les preguntes i respostes de cada sessió. Però això és molt irreal.
I com et defenses d’una acusació artificial?
La defensa no pot ser només de curta distància. Ha de tenir sempre la perspectiva que aquest judici va també d’una altra cosa a banda de desmuntar l’acusació. Una perspectiva que Junqueras i Romeva han volgut imprimir des del principi. I gairebé ens estem oblidant d’això.
De quina altra cosa va aquest judici?
Aquest és un judici sobre el bé comú, la democràcia i els drets de la gent. Hem de recuperar aquesta perspectiva. Perquè la dinàmica de l’agenda i el control del jutge Marchena, i la perspectiva mediàtica, han invisibilitzat el que ha de ser un judici a l’Estat. Si no ens quedarem amb si la sentència diu que això va passar o no va passar. I ja sabem que no va passar ni la violència ni cap de les coses per les quals els encausats estan a la presó. O que un document com l’Enfocats és una invenció i ja veurem d’on surt o si és un document que la Guàrdia Civil va col·locar durant l’escorcoll. Tot això és evident digui el que digui la sentència. I és clar que hem d’interrogar detalladament els testimonis. Però tot això no capgirarà el judici. Per això l’important és si es pot fer una protesta davant d’Economia o no. Per això hem de recuperar el plantejament pel qual Junqueras i Romeva no van voler respondre a les acusacions. Per no entrar en aquest joc. Perquè nosaltres tenim l’obligació de fer protagonista del debat que estem defensant els drets de la gent perquè el resultat d’aquest judici definirà com podem protestar o fer política en el futur. I això ens està costant molt.
Com van decidir que no respondrien a les acusacions?
No hem fet res artificial. Va partir del cor dels meus clients. Jo tenia una idea tècnica de com havíem de fer-ho. I tenim casos històrics que indiquen que en un judici polític no pots anar només a defensar-te, sinó que has d’anar a denunciar. Però al final tot ha respost molt a la idiosincràsia d’ells dos. Romeva és una persona que no vol eludir cap responsabilitat i té moltes ganes d’explicar les seves arrels pacifistes i de cultura de la no-violència, a més de la seva perspectiva internacional. I Junqueras porta per bandera la fraternitat i els valors. I és una persona que no entra en detalls perquè la seva vida és de grans principis. I el plantejament simplement va ser que calia traslladar les seves personalitats i pensaments a aquest judici.
En vista d’aquests components la seva relació amb Junqueras i Romeva ha traspassat la d’advocat i clients?
En part sí. També perquè comparteixo una part dels seus ideals. Sobretot la visió oberta que tenen de l’independentisme i la perspectiva realista, pràctica i autocrítica. Hem acabat sent col·legues en aquesta aventura, però com a advocat he de fer esforços per no confondre’m. Aquest és un judici que marcarà emocionalment diverses generacions. Imagina’t els que estem allà.
Aquests ideals, els ha heretat del seu pare i la seva mare, militants trotskistes exiliats? Tinc entès que el seu pare era Arturo Van den Eynde, que en la lluita antifranquista era conegut com a Aníbal Ramos i va ser fundador del PORE (Partit Obrer Revolucionari d’Espanya).
Sí. He viscut molt la política a casa fora de l’òptica de partits. Més centrat en els principis i els valors, la solidaritat, i també la teoria política, l’ètica i el compromís. Des d’un moviment que no era ortodox i que defensava l’autodeterminació des de l’esquerra. Això em connecta molt bé amb els plantejaments de Junqueras i Romeva de defensa de l’autodeterminació des de posicions democràtiques, de progrés social i d’igualtat, i no des d’una perspectiva estrictament nacionalista.
Vostè ha estat l’advocat més crític amb el jutge Marchena. I ara diverses defenses vau presentar divendres una queixa col·lectiva contra el vet a la visualització de vídeos durant els interrogatoris. Marchena limita la seva actuació?
Les defenses hem cregut oportú que havíem d’exposar com veiem la manera que té Marchena de portar el debat. I la qüestió dels vídeos ha estat el tema de consens, tot i que en el meu escrit vaig més enllà perquè parlo de qüestions com ara la restricció dels interrogatoris. Marchena ordena molt bé els debats però ho fa restringint drets. Jo li reconec la capacitat que té per gestionar la complexitat però el problema és que utilitza uns paràmetres que de vegades generen indefensió. I un d’aquests és no permetre’ns confrontar el relat dels testimonis amb unes proves que de vegades són necessàries, com són els vídeos dels fets.
Per què creu que ho fa?
Suposo que per anar ràpid i per evitar que les defenses no condicionem la seva agenda i les seves normes. Però hi ha límits.
Què vol dir amb la restricció dels interrogatoris?
El Suprem ha creat una nova doctrina segons la qual les defenses només podem preguntar sobre allò de què ha parlat el testimoni a iniciativa de l’interrogatori de la part que l’ha demanat. I això trenca l’esquema de la defensa perquè el fet que jo no cregui oportú demanar un testimoni no em pot limitar a interrogar-lo en l’abast que consideri oportú. Aquesta és una doctrina estranya en qualsevol judici dels que he vist en la meva vida. I això Marchena ho fa per lligar curt les defenses amb una bona excusa, que és garantir la igualtat d’armes entre nosaltres i l’acusació. Però fa una igualació a la baixa. I per sobre de la igualtat hi ha el dret a la defensa. Si vol igualar que ho faci a l’alça deixant-nos preguntar a tots, defenses i acusacions, sobre el que creguem oportú.
Tampoc sembla gaire igualitari si després com va fer amb Trapero Marchena fa ell les preguntes prohibides al fiscal?
No hi ha cas més evident que aquest de substitució de la funció acusatòria. És que va repescar una pregunta de l’acusació! En el meu escrit li recordo que l’únic límit que té el president d’un tribunal és que no pot substituir l’acusació.
Respecte al tracte als testimonis tampoc sembla gaire igualitari. A un càrrec de la Generalitat, el van amenaçar amb processament per fals testimoni i hem vist com ministres i càrrecs policials espanyols mentien obertament sense que passi res...
Sí. Hi ha una diferència de tracte, però subtil. Però més que això crec que el problema en el cas del càrrec de la Generalitat és que la invocació que li va fer el tribunal va condicionar el seu testimoni. I això interfereix en l’honestedat i no es pot fer. El que no es pot fer és dir a un testimoni que com que no agrada com està responent ha de canviar la resposta. Si creus que ha mentit li dedueixes fals testimoni però no es pot fer una invocació com la que vam veure enmig de la declaració forçant que inventi respostes perquè les que fa no agraden.
Aquestes qüestions poden ser importants en el procés al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg?
Sí que ho poden ser. Tot i que tenim un problema per poder explicar-nos. Jo he comptabilitzat desenes de microvulneració de drets però cal veure com expliquem a Estrasburg que tot plegat sumat ha generat una gran situació d’indefensió. Això és molt complex.
Posi-me’n un exemple.
Doncs la dificultat per provar que la investigació al govern no arrenca al Suprem, sinó que està investigat des del principi del 2016 pel mateix guàrdia civil, que no és cap altre que el tinent coronel Baena, un senyor amb un biaix ideològic claríssim. Una investigació autoritzada pel fiscal Zaragoza llavors a l’Audiencia Nacional. Això és un any abans que comencés la causa del jutjat 13 de Barcelona. I després es manté una investigació paral·lela durant mig any de caire secret. És a dir, la investigació al govern de la Generalitat es fa de manera secreta durant anys, amb total indefensió, i s’inicia com una causa general contra l’independentisme sense cap vinculació amb cap delicte. Jo vull demostrar això però no puc fer-ho si no ens han deixat aportar les proves del jutjat 13 i estic convençut que no em deixaran preguntar res sobre això al senyor Baena.
Quin paper juga el jutjat 13 en tota aquesta causa? Tot el que l’envolta és molt estrany...
Per començar vaig presentar un escrit al jutge Llarena per reclamar que no es podia fer la investigació al Suprem i continuar la investigació del 13 alhora. Que calia que s’ajuntessin els dos procediments. Doncs aquest escrit ha desaparegut. He demanat diverses vegades que l’escrit torni a la causa i que en tot cas rebutgin resoldre’l però que no pot desaparèixer. I no responen. D’altra banda, la majoria de les defenses no saben res de la causa d’aquest jutjat 13 i s’enfronten a tota un prova de càrrec sense conèixer ni com s’ha generat, ni si hi ha prova de descàrrec, ni res. Es dona la casualitat que jo també estic present en la causa del 13 perquè defenso el senyor Josep Maria Jové, encausat pels fets d’Economia del 20-S, i per això sé el que ha passat en aquest jutjat.
I què és el que ha passat?
Que tot és nul. Jo no demano a Marchena conèixer la documentació del 13 sinó uns papers en concret que sé que demostren que la instrucció és nul·la. I també me’ls deneguen. Estem escalant l’Everest sense oxigen ni piolets ni res.

Ve de la plana anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.