“Tornaria a fer el mateix; no podia deixar sol el president”

Una persona que no ha fet res, com és el meu cas, no es pot considerar un exiliat. Ara bé, una altra cosa és que, vist com es comporta l’Estat espanyol, i veient que passen coses que mai no ens hauríem imaginat, els advocats m’aconsellin que, per pura precaució, tingui un comportament que en algunes coses s’assembli al d’un exiliat. Però jo, més enllà de sentir-me atrapat per aquesta persecució de l’Estat, no me’n considero. De cap manera.

No. Jo l’acompanyava en el viatge d’anada, i havia previst tornar l’endemà.

Per acompanyar-lo. Perquè a vegades les circumstàncies fan que hagis de fer allò que has de fer. El president no podia anar-se’n tot sol, acompanyat només per una altra persona de la seva confiança, cap a l’exili. Vaig creure que jo també l’havia d’acompanyar.

Perquè no el podia deixar sol. Havíem previst que alguns consellers es quedarien amb ell, però no tots els que estava previst que es quedarien a Bèlgica ho van fer i van optar per romandre a Catalunya, molt legítimament, i per tant vaig pensar que jo m’havia de quedar un temps més amb el president. I les circumstàncies han fet que anés ajornant la data de tornada.

Sí. Però és que jo em podia permetre quedar-m’hi un temps més. I vaig decidir fer-ho sense posar-hi un termini.

Ens vàrem conèixer als anys vuitanta, en les primeres eleccions municipals. Jo anava a la llista de CiU a l’Ajuntament de Girona, que encapçalava Josep Arnau. I Puigdemont, que era periodista, va fer un article molt dur contra l’alcaldable. Ens vàrem conèixer en aquell moment, perquè el vaig anar a buscar per rebatre el seu article. Ens vàrem discutir molt, però a partir d’aquí vàrem bastir una bona amistat.

Ell ha estat sempre un animal polític. Sempre ha fet política. Potser és veritat que formo part dels que el vàrem pressionar perquè hi entrés, però amb mi o sense mi ho hauria fet igualment. No en tinc cap dubte.

No. La situació s’ha complicat, però no fins al punt de penedir-me de res.

Sí. I tant!

Ara és molt pitjor. El franquisme i la seva evolució fins a la transició va ser un procés en el qual anàvem de molt malament a bé. Ara és exactament a la inversa: anem enrere. I cada cop és pitjor. Semblava que vivíem en una democràcia consolidada i hem descobert que no.

No és cert. Vaig assumir algunes despeses els primers dies. Res més. La resta és una invenció.

No. No és cert. Aquesta és una etiqueta que m’han volgut col·locar interessadament.

El d’ajudar en els primers dies. Res més.

És cert. He rebut una comunicació del Fòrum dient-me que prescindeixen dels meus serveis. I ho fan com si fos un simple proveïdor, quan en realitat nosaltres som uns socis. Independentment del que decideixin els advocats, el fet cert és que me’n sento desvinculat. Però jo continuaré treballant igualment en el mateix projecte, i per tant possiblement a Girona hi acabarà havent dos projectes similars.

Sí. I és cert que ells, com a empresa, n’han sortit perjudicats, d’aquesta situació. Perquè en un projecte que teníem a Galícia n’han sortit perjudicats. En el que no estic d’acord és que m’atribueixin a mi tota la culpa. Hi ha una guerra amb l’Estat. I l’Estat ens intenta perjudicar a tots. I estic dolgut bàsicament amb les formes i amb les mentides que han dit.

Des del primer minut m’han donat suport. Quan me’n vaig anar, perquè no es preocupessin els primers dies, a la família els vaig dir que estava malalt. Fins que amb el president una televisió ens va filmar a Bèlgica i el meu germà em va trucar per dir-me: “El pròxim dia que estiguis malalt, vigila que no et filmin.” He rebut un gran suport familiar, tot i que no deixa de ser una situació complicada.

He rebut moltíssimes mostres de suport per part de molta gent. No acabaria la llista de persones que han mostrat interès per la nostra situació, tant del president com la meva. Però de la mateixa manera que estic molt agraït per aquestes mostres de suport, he de dir que també m’ha sorprès que d’alguns que jo considerava amics, fins i tot del món de la política, no n’he sabut res. És el cas, per exemple, del fins ara diputat al Congrés Jordi Xuclà. No ha fet ni una trucada per saber com estàvem. I m’ha sorprès.

En aquests moments tinc la meva residència legalment fixada a Bèlgica. I aquí no he rebut cap citació. Es diu que m’acusen d’encobriment perquè anava amb el cotxe del president quan el van detenir a Alemanya, però jo no he rebut cap citació. Sabent-ho, els meus advocats han ofert que jo declari per videoconferència, però crec que no han rebut cap resposta.

He anat i vingut sense problemes fins al mes de març de l’any passat.

Soc militant de Convergència des del 1976, i ja havia estat en la política activa durant vuit anys. No he deixat mai la política. Una altra cosa és que ara ho faig presentant-me a les eleccions. És una nova etapa. El president m’ho va proposar i ho vaig acceptar. Em sembla que és un moment oportú, entre d’altres coses per veure quin marge democràtic té l’Estat. I, no el vull enganyar, això també em permetrà mesurar quina és la meva situació personal.

Que s’equivoquen. Els diria que vaig començar a militar en política l’any 1976, que vaig ser vuit anys regidor a Girona, i que vaig ser tretze anys president del comitè local de CDC a Girona. Si algú creu que tot i això el meu principal mèrit és ser amic del president, un fet del qual no tinc per què amagar-me’n sinó tot al contrari, és lliure de pensar-ho, però s’estarà equivocant.

És que no n’havia estat mai, d’apartat. Vivia la política d’una altra manera. Acompanyar el president també ha estat una manera de fer política. Ara serà una nova etapa. Es pot fer política de moltes maneres.

I per què no? Compleixo tots els requisits per poder-ho fer, si soc elegit. Fixi’s en quin parany mental ens volen fer entrar: allò que és normal esdevé insòlit, com és el cas de ser elegit en unes eleccions. I, per contra, esdevé una possibilitat raonable allò que hauria de ser un escàndol, com és el fet de no prendre possessió havent estat escollit.

Seré a Waterloo, a Girona i a Madrid. Si hi ha eurodiputats que viuen part de la setmana a Madrid i treballen a Brussel·les, per què no puc viure part de la setmana a Brussel·les i treballar a Madrid?

Tot el que ha dit fins ara ho ha complert. Potser hi hagi qui ha fet interpretacions errònies de la realitat per interès partidista. Però estic convençut que les persones de bona fe saben desxifrar la veritat enmig de tant soroll interessat.

Va dir que tornaria si era elegit president. I algú no va convocar el ple que l’havia d’elegir, incomplint d’aquesta manera l’acord que hi havia.

Junts per Catalunya no defugirà mai les urnes. Mai. I no defugirem cap àmbit on defensar els interessos dels catalans i els drets de Catalunya. Per tant, anirem a Madrid, a Brussel·les i on calgui a fer sentir ben fort la veu i la força de Catalunya. Això no vol dir que anirem a bloquejar res ni a ser els del “no a tot”. Al contrari: volem fer política i farem política. I fer política passa per defensar la nostra posició, que no és altra que el dret d’autodeterminació i la fi de la repressió.

Aquest és un altre parany al qual se’ns sotmet. Nosaltres volem i preferim un govern espanyol que respecti Catalunya, que sigui valent per afrontar el repte polític català i que no ens faci xantatge dient que els altres són pitjor. No investirem ningú només per evitar que un altre arribi a La Moncloa; negociarem amb qui sigui prou valent per comportar-se com una democràcia del segle XXI.

Crec que Espanya no es pot permetre una sentència condemnatòria. Els governs europeus i l’opinió pública europea han descobert que Espanya no és només aquell país simpàtic on passar les vacances, sinó un país on el govern prefereix pegar als votants que no escoltar-los. I això Madrid ho sap perfectament. Han perdut, per golejada, la batalla internacional, i en bona part és gràcies a la feina que fan el president Puigdemont i el Consell per la República.

Sí. Però des que són a presó i ha començat el judici l’escàndol ha arribat a extrems molt elevats. Han volgut construir un relat que se’ls desmunta a mesura que passa el judici i queda palesa la falta de proves. I en això tenen un problema, perquè tot plegat serà jutjat, de nou, en tribunals europeus on els jutges sí que són independents.

Els catalans no ho podem acceptar.

Que s’haurà de reaccionar fent el que en aquell moment es decideixi. Però més que parlar de quina reacció hi ha, l’important és que hi sigui. I que es dugui a la pràctica sense complexos.