Parlament Europeu
Les eleccions de maig
L’autodeterminació, un debat incòmode
La UE ha vist com Escòcia i Catalunya celebraven dos referèndums en la darrera legislatura
Diversos experts asseguren que les institucions europees han reaccionat amb silenci i grans reticències a les demandes de secessió
La ja de per si complexa integració d’estats de la Unió Europea té un afegit territorial de dificultat: les minories nacionals. Flamencs, escocesos, catalans, gallecs, bascos, corsos i frisons són els més coneguts a Europa, si bé la configuració de les fronteres també situa, per exemple, grups d’alemanys, hongaresos i russos en estats on són minoria. Segons un estudi de la Universitat de Nottingham, al Regne Unit, 23 dels 28 estats membres de la UE tenen minories al seu territori, però només a Lituània, Bèlgica, Estònia i a l’Estat espanyol representen més d’un 20% de la població.
Així, en la majoria dels casos, les particularitats culturals i lingüístiques i les demandes d’autonomia o reunificació d’aquests grups no acostumen a traspassar a l’escenari polític del club europeu, amb dues excepcions: Catalunya i Escòcia. Segons el professor de la Universitat d’Aberdeen Micheal Keating, aquests dos territoris són els únics a la UE on hi ha una demanda significativa per esdevenir un estat independent. “Són els dos únics moviments independentistes rellevants”, assegura el professor de la universitat escocesa. Per exemple, recorda que a Flandes i a Còrsega el suport a la independència està per sota del 20% i la seva agenda continua sent autonòmica o federalista.
Només hi ha dos grups pròpiament independentistes, però tots dos s’han fet notar molt durant la darrera legislatura europea. Amb el referèndum pactat d’Escòcia l’any 2014 i l’unilateral de Catalunya el 2017, la Unió Europea es va veure abocada al debat sobre la creació d’un nou estat dins del seu territori i, per tant, sobre una possible reconfiguració de les seves fronteres i el que això implicaria per al seu projecte d’integració.
Segons Jan Wouters, professor de dret internacional i governança a la UE de la Universitat de Lovaina, les institucions europees han reaccionat amb “silenci” i “grans reticències a les demandes de secessió”. “L’actitud encara és molt conservadora”, constata Wouters. En aquest sentit, assegura que la posició continua sent considerar el debat sobre l’autodeterminació una qüestió estrictament “interna” dels estats membres de la Unió Europea. Ara bé, avisa que Brussel·les es podria veure abocada a afrontar un altre cop aquest problema a Escòcia i Catalunya “aviat”.
Paral·lelament, el Brexit també podria reactivar una altra demanda basada en l’autodeterminació, però en el sentit invers. En vista de la incertesa sobre un divorci sense papers amb el Regne Unit, a Dublín cada cop es parla més de l’anhelada reunificació de l’illa per evitar una frontera dura amb Irlanda del Nord.
Context legal
Malgrat que les demandes independentistes a Escòcia i Catalunya s’hagin colat en el debat a escala europea, els experts coincideixen que la legislació de la UE no garanteix el dret a l’autodeterminació. Per Keating, la resposta és molt clara: “No hi ha res.” Wouters assenyala també que la legislació europea està basada en el principi de “subsidiarietat” i que, per tant, les qüestions territorials estan en mans dels estats i del dret internacional.
Tot i que originàriament aquest dret només s’atorgava en el sentit de la descolonització, Keating creu que en el context del dret internacional ara mateix la pràctica és “molt poc clara i inconsistent” amb casos en què s’ha acceptat la independència d’un territori per altres motius. Wouters indica com una de les justificacions alternatives la “greu i sistemàtica violació dels drets humans” envers un grup determinat, però creu que aquest “no és un argument convincent”, per exemple, en el cas dels independentistes catalans.