Menys programa, més discurs
La campanya electoral consolida tendències per atrapar el vot que se centren en el líder i missatges curts en detriment de propostes concretes
Pren força la necessitat de pacte per poder governar Espanya per primer cop en coalició
Arrenca una nova campanya electoral, que consolida tendències anteriors per captar el vot. Els factors que fins ara explicaven l’elecció del vot eren la marca, el líder, un fet singular que irromp en la campanya i el programa. Aquest últim element, però, comença a incorporar certs canvis, i la presentació de les mesures concretes i substancials que defensa cada partit s’ha anat debilitant en favor del discurs i el relat generals. En definitiva, i amb el suport de les xarxes socials, s’intenta oferir un missatge més curt i clar que, a més a més, pugui ser transmès amb facilitat pel carisma i els valors que desprèn el líder candidat. Es personalitza el discurs en la figura del líder, mentre que la marca perd força, a causa, principalment, de la desaparició del bipartidisme i el sorgiment de nous partits. Marques d’importància històrica com ara el PSOE ja no són determinants per a la tria del vot.
Aquesta campanya no és aliena a aquestes tendències. Els partits, de moment, s’han estalviat actes per presentar el programa, que sol ocupar un centenar de pàgines. Sí que hi haurà propostes concretes, que s’aniran desgranant en els actes electorals i que estaran lligades al context polític actual, prou excepcional: candidats en presó preventiva i a l’exili, desencaix territorial, crisi i fins i tot, per a alguns, un intent frustrat de rebel·lió.
Manipulació del discurs
En aquest escenari, apareixen de manera clara missatges com ara “llibertat”, “democràcia” i “drets”, reivindicats i compartits, a més a més, per tots els partits polítics que es presenten a aquestes eleccions. Fins i tot el PP, per boca de la seva candidata, Cayetana Álvarez de Toledo, a principis de setmana es va fer seva la paraula “apoderament” en el seu “rescat democràtic de Catalunya”, una paraula i un lema que fins llavors, admetia, “no havia entès gaire”.
El perillós “tot s’hi val”
El professor de processos electorals de la Facultat de Ciències Polítiques de la UB, Jesús Palomar, assenyala, en efecte, que el programa ha passat a ser una qüestió secundària i que ara és molt més important donar a conèixer la posició del partit a través de “grans trets ideològics”. “Es fa política a través de grans titulars”, lamenta. Però el que més preocupa aquest expert és una tendència que va aparèixer en l’última campanya i que sembla que s’intensifica en aquesta: el “tot s’hi val”, des de l’ús de mentides fins a l’insult, passant per les manipulacions i la mala educació. “Es basen en l’impacte, però el que fan és desconstruir la cultura política que tants anys ha costat refer en aquest país”, adverteix. “Es banalitza el discurs polític i això s’acabarà pagant, perquè no ajuda a democratitzar la societat”, conclou.
Pèrdua de la ideologia
Les primeres campanyes electorals, a finals dels setanta i mitjan anys vuitanta, tenien un fort component ideològic, amb un únic eix de discussió: la dreta i l’esquerra. Aquesta posició es comença a diluir cap als anys noranta, molt abans a Europa, amb l’aparició dels anomenats catch-all parties, formacions que pretenen atrapar el vot de tots els sectors socials i totes les ideologies possibles amb missatges ambigus i un fort lideratge. A partir dels noranta, i amb José María Aznar a primera fila de la política, les campanyes electorals entren en el cos a cos i en el descrèdit de l’adversari. Comencen les campanyes de la crispació i la bel·ligerància. És l’època en què es va fer popular i va tenir èxit per al seu objectiu la frase “Váyase, señor González”. Les esbroncades i l’insult, però, no han desaparegut; són característiques que perduren avui dia, i més en un escenari de tanta polarització. Tanmateix, els experts alerten que les noves maneres d’afrontar les campanyes i el clima electoral són força contradictòries amb relació al que reclama i requereix el context polític actual, la necessitat de pactar per poder governar, la qual cosa pot comportar un col·lapse de les institucions i del sistema o bé fortes dificultats per formar govern.
La necessitat de pacte
La desaparició del bipartidisme i la fi de grans majories fan més necessari que mai una política en què predomini el pacte, ja que cap partit tindrà prou escons ni prou força per poder governar en majoria. El nostre sistema electoral, a diferència, per exemple, del britànic, facilita les coalicions, ja que el repartiment dels escons es fa de manera proporcional als resultats obtinguts, i per sobre d’un llindar determinat tots els partits poden obtenir representació a l’hemicicle. Tanmateix, a Espanya mai s’ha donat un govern de coalició, no hi ha cultura de coalició. Des de la Transició, hi ha hagut una alternança directa entre el PSOE i el PP que ara ja ha quedat totalment trencada. Fins i tot s’ha capgirat, ja que, per les circumstàncies abans descrites, la fi del bipartidisme i la pèrdua de majories absolutes fan preveure la possibilitat que qui vulgui governar ho hagi de fer en coalició, ja que cap partit tindrà prou escons de diferència per imposar-se a un altre.
Així ho posa de manifest Jordi Matas, catedràtic de dret i ciències polítiques de la UB, per a qui una novetat del cicle polític actual és precisament la possibilitat ferma que s’acabi formant un govern de coalició. En aquest joc, hi entra bé el PSOE, convertit aquesta campanya en el partit frontissa que pot fer decantar un govern cap a un costat (Podem) o cap a un altre (Cs). Tot dependrà de les majories que s’obtinguin i, sobretot, del que s’està disposat a fer al capdavant d’un executiu. És en aquesta fase que pren rellevància el programa amb què les formacions es presenten a les eleccions. La relació personal entre els líders i altres experiències de pacte també influeixen a l’hora de rubricar la coalició. També hi repercuteix l’escenari que es dibuixa en el futur, que en aquest cas es presenta positiu, ja que quatre eleccions seguides permeten disposar de quatre anys més sense la pressió de noves urnes.
La Generalitat pactista
Els executius de la Generalitat sí que han tingut governs de coalició –també coalicions de partits (CiU i Junts pel Sí)–, però la gestió i el funcionament han estat complexos i difícils. El primer govern de coalició va ser el 2004, amb un tripartit format per tres grups, el PSC, ERC i ICV, que va repetir en la legislatura següent. El segon govern de coalició es va produir el 2015: al darrere hi havia un sol grup que facilitava la connexió, JxSí, tot i que es tractava de la suma històrica entre CDC i ERC. L’actual govern també és una coalició, JxCat, el PDeCAT i ERC, però no té al darrere un únic partit que el reforci.