“Si hi ha un govern republicà a Lleida, també hi serem”

Quan m’ho van proposar, jo en el primer moment vaig dir que no, perquè tinc dos fills, estic educant en solitari, porto una empresa... Com a dona tinc dificultats, com moltes altres… Però pensant molt, i pensant d’on vinc, del que hem arriscat a casa, vaig dir: “Em tiro al buit, arrisco i ja me’n sortiré.”

El meu avi va morir fa quatre anys el dia del meu aniversari. Ell és el meu fil, el fil que intento preservar. Era comunista, sindicalista convençut, va emigrar d’Andalusia, com molts altres, i va ser un dels fundadors de CCOO a Lleida i va estar represaliat pel franquisme. Quan l’Ajuntament li va concedir un carrer, la família ens vam plantar perquè hi havia una lluita per treure els noms franquistes dels carrers i tampoc trobàvem coherent que estigués a la mateixa altura de reconeixement dels que li van privar la llibertat. Primer li vam dir a l’alcalde i no ho va acceptar, va dir que col·locaria la placa i si jo volia que la despengés. Aquesta espurna va ser la flama de la plataforma Lleida Lliure de Franquisme.

L’objectiu és transformar. Jo arrisco 22 anys en una empresa i em puc trobar que d’aquí a quatre anys no tingui feina. I estic a punt de fer 50 anys. És arriscar. Però tinc la il·lusió de fer possible un projecte i fer realitat la Lleida que tots volem. Volem retornar la institució als ciutadans. El tema de les plaques em va afectar molt perquè haver de lluitar amb socialistes per fer justícia a la memòria històrica, per canviar els noms dels carrers... Alguna cosa està passant que no va bé.

Jo també soc poble, jo també estic cansada. Il·lusionar és complicat i més quan el cansament és per una causa endèmica. Hem normalitzat que el clientelisme no es pot canviar. Per això, quan diem que som radicals, s’ha de veure en positiu. Radical vol dir transformar des de la rel. Perquè, si no, no ho farem mai possible i sempre governaran els mateixos.

Em dona molta força per lluitar més que mai. La dreta només té com a arma la repressió, la por i la limitació de les llibertats. Per mi va haver-hi una transició on els franquistes una nit eren franquistes i l’endemà eren demòcrates. No s’ha fet cap tipus de transformació, especialment en àmbits com el judicial, on han conservat les estructures de poder. Una democràcia real ha de partir d’un canvi de més avall. Aquí, a Lleida, els socialistes han tret quatre dels nou noms de carrer franquistes. Eren com els més dolents. Ha arribat un punt que hem banalitzat tant la dictadura franquista i el que va patir la gent, que som capaços de conviure-hi, i això és una anomalia democràtica, res del que vivim ara és casualitat.

Jo ho tinc clar, fins al punt d’assumir les conseqüències que calgui assumir. Perquè l’alternativa és utilitzar paraules, dir “Farem república” però sense cap tipus d’intenció. Jo tinc clar que s’ha de ser conseqüent i desobeir. Perquè el que és clar és que l’Estat no deixarà d’utilitzar la repressió per eliminar-nos com a adversaris polítics.

No podem quedar mai sols, hi ha el batec d’un poble al carrer. Carrer i institucions són indestriables en la lluita.

ERC personalment em desconcerta una mica, no sé ben bé cap on va. Seré bastant clara durant la campanya. Tots tenim dret a saber si pensen pactar amb els socialistes aquí a Lleida, hi ha una certa rumorologia, i sobretot saber fins a on seran capaços d’arriscar, hem de posar les cartes damunt de la taula. Aquestes eleccions no van de repartiment de cadires sinó de revertir i canviar una societat.

Nosaltres ens guiarem per la lògica. I sempre ho hem dit clarament: en tot allò que serveixi per avançar cap a la República de la justícia social, la radicalitat democràtica i els drets col·lectius, hi serem.

Tenim molta sintonia amb ells i podem treballar plegats. Potser la falta de sintonia està en el tema de la independència. Tot i així, reconec que han fet una tasca increïble a Lleida; a més, els conec personalment, als dos regidors actuals, i tinc bastant empatia amb ells.

Jo personalment li retrec que han jugat amb les emocions d’un poble, amb l’anhel. M’ha semblat que volien veure si l’Estat feia algun pas, però en el fons han jugat a dues bandes, no han estat clars… Jo hauria declarat la República directament. Jugar, no. Hi havia molta gent esperant aquest moment, per això vam defensar les urnes. No es pot jugar així amb els sentiments. La independència no és únicament una bandera, és un projecte, una societat més justa, de drets laborals, feminista...

No, si no és de manera unilateral, no. Quan es va pactar aquesta Constitució que no es pot modificar ni tocar i que és inviolable, però els drets del poble sí que ho són, es va deixar ben lligada la unitat d’Espanya. Però la idea d’Espanya no és un dret fonamental que s’ha de preservar, és una idea franquista.