“És el moment de la política activista; tots som necessaris”

Estem bé, però no negaré que és trist no poder veure créixer els fills de prop o acompanyar els pares en el final de la vida. No obstant això, l’exili no és un tema personal ni tracta de com ens sentim: és una fatalitat en una societat que se suposava democràtica i lliure davant la qual no podem restar impassibles. La bona notícia és que la gent és molt conscient i realment la lluita és constant i compartida. La societat catalana és única al món.

Molts líders europeus ens han confessat que senten molta enveja de la cohesió amb què actua el poble català. Està clar que ho hem de fer millor en l’àmbit polític. Ara bé: diversitat d’opinions? És clar! En algunes ocasions no expressades en el millor moment o de la millor manera? Segurament! Però som conscients de tot el que ens ha passat i de les condicions en què estem? És un miracle! Només que poséssim una mica més d’accent en totes les coses extraordinàries que tant políticament com socialment hem assolit en aquest viatge, ens aniria molt millor. I les discrepàncies, lluny d’amagar-les, les hem de treballar amb normalitat, valentia i generositat: és el que més ens ajudarà a progressar i a fer-nos forts. La uniformitat és estàtica!

No és diferent de la que fem tots: és una farsa plena d’irregularitats, com tot el procés. No poden deixar de sorprendre’m les mentides sota jurament que es posen públicament de manifest per part dels testimonis de l’acusació. Tota l’estima als companys i companyes que ho pateixen en primera persona.

Soc a l’exili fent política: és clar que el meu compromís està intacte! Seré allà on em demanin els meus companys i companyes de partit i la ciutadania decideixi, exercint aquest compromís de la millor manera que em sigui possible.

Catalunya viu moments excepcionals, amb els representants polítics i liders socials empresonats, exiliats i milers de persones d’àmbits ben diversos represaliades i amenaçades per la seva ideologia, sense que hi hagi hagut ni un bri de violència. La nostra acció política no es pot explicar, doncs, en termes ordinaris. És el moment de la política activista i de l’activisme polític, cadascú des del seu espai i el seu llenguatge, però tots som necessaris. Ens manca encara més organització, però tothom va interpretant bé on som i què toca. Estem aprenent molt com a comunitat i això ens mena irremeiablement a construir una societat millor. El que és rellevant no és si tornar o no, sinó el que pugui representar que acabi l’exili. Volem reparar tots els danys i volem construir un país nou –i millor!– en llibertat. Això ho hem de fer a Europa, a Madrid, a la Generalitat i als municipis; també en tots els espais civils, que és on anem més avançats. D’ençà que som a l’exili, tot el meu temps i energies es destinen a aquesta causa. I és reconfortant saber que hi ha tanta gent que també ho fa.

Volem garantir que ningú suspengui mai més Catalunya, volem que sigui un argument més de cara al món per demostrar que la nostra lluita és democràtica i que som molts, volem fer present la vergonya de l’exili i la presó a les institucions espanyoles. En definitiva: anem a plantar cara a la precarietat civil i política de l’Estat, mentre construïm la República catalana.

Amb tots i tothom els que estem al costat de la llibertat d’expressió, el respecte als drets fonamentals i el respecte a les nostres institucions democràtiques i la sobirania del poble. O sia: amb tots els que no van signar l’article 155. A l’altra banda de la línia roja, amb amplada d’una autopista de tres carrils per banda, hi ha el PSOE, el PP, Ciudadanos i les bandes feixistes paramilitars.

Mentre continuïn aferrats a l’aplicació del passat i futur 155 no hi tenim res a parlar. No tenen cap altra proposta positiva que aplicar l’estratègia fallida del PP? Ensenyar els presos polítics com a botí de guerra, i parlar en nom de tots els catalans sense atrevir-se a preguntar-ho als ciutadans directament són part dels seus discursos de campanya que no porten enlloc… estan en mode autodestrucció. Seria senzill pensar a poder rectificar i demanar a les persones de Catalunya què en pensen de tot plegat, oi?

El creixement demogràfic no és una bona dada per si mateixa, ha d’anar acompanyada d’un creixement proporcional de qualitat de vida de les persones. En el cas de Terrassa, el “portes obertes” que ha promogut el PSC durant dècades ha estat negatiu perquè tan sols ha considerat el creixement quantitatiu oblidant completament el qualitatiu. És justament aquest creixement desordenat el que explica, per exemple, que la taxa d’atur a Terrassa sempre sigui percentualment superior a la de les ciutats amb contextos socioeconòmics similars que ens envolten. Nosaltres el que hem de fer créixer és la qualitat de vida de tots els terrassencs i terrassenques millorant les seves condicions laborals; reduir al màxim la segregació escolar, fomentar una sòlida educació per als nostres infants, potenciant les pràctiques esportives saludables des de ben petits i incentivant el seu interès pel món de la cultura; vetllar encaridament perquè els nostres avis tinguin la més còmoda de les velleses, etc. Així és com ha de créixer Terrassa i no en nombre d’habitants. De fet, el creixement demogràfic promogut pel PSC ha estat paral·lel a una clara davallada de la qualitat de vida de les persones. Cal invertir aquesta tendència.