“S’ha confós crítica amb atac”

Pre­si­dent, senyora magis­trada, senyors magis­trats del Tri­bu­nal, en pri­mer lloc, vol­dria fer meves les parau­les del meu advo­cat en l’informe oral d’ahir i en tots els seus escrits i vol­dria fer ús d’aquest al·legat final, davant de tots vostès, des del meu res­pecte a tots als que estem aquí per mani­fes­tar la meva abso­luta i total dis­crepància amb les acu­sa­ci­ons. I dic res­pecte i dis­crepància, dis­crepància i res­pecte, perquè és el que sem­pre ha for­mat la meva vida par­ti­cu­lar i la meva acti­vi­tat política. I com que estic aquí per la meva acti­vi­tat política, vull començar per aquí. Per a mi, no és fútil.

Entenc que una gran part de l’ori­gen del mal de les acu­sa­ci­ons cap a nosal­tres és perquè con­fo­nen dis­crepància, crítica, pro­testa, amb atac i falta de res­pecte. I aquesta lògica de con­fon­dre la crítica amb la falta de res­pecte o amb l’atac només exis­teix en men­ta­li­tats molt poc segu­res de si matei­xes o en men­ta­li­tats auto­ritàries. Mai exis­teix en sis­te­mes segurs de si matei­xos o en men­ta­li­tats d’arrels democràtiques. Al llarg de la causa, hem vist com s’han assi­mi­lat crítiques al govern cen­tral com falta de res­pecte i atac a l’Estat (està escrit). Hem vist com s’ha assi­mi­lat crítica al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal o a deci­si­ons judi­ci­als amb atac o falta de res­pecte al sis­tema judi­cial. Crítiques o pro­tes­tes davant de la poli­cia, amb atac a la poli­cia. O, encara pit­jor, expres­si­ons que són ple­na­ment habi­tu­als en l’escal­for del debat de la retòrica política s’inter­pre­ten per part de les acu­sa­ci­ons com a cri­des a no sé quina retorçada inci­tació a la violència. Hi ha milers d’exem­ples tant en els escrits com en el que s’ha mani­fes­tat en aquesta sala per part de la fis­ca­lia. O és això (que es con­fon o es vol con­fon­dre crítica amb atac) o és que, direc­ta­ment, als inde­pen­den­tis­tes se’ns vol apli­car unes regles del joc dife­rents de la resta de mor­tals. O les dues coses alhora. Que es la meva íntima opinió.

Tot els hi ha val­gut, a les acu­sa­ci­ons. No per saber què va pas­sar o com va pas­sar o per què va suc­ceir sinó perquè es per­petuï (s’ha dit aquí) un escar­ment que, com algú va dir, gui­llo­tini l’inde­pen­den­tisme. Costi el que costi. Encara que aquest “costi el que costi” con­sis­teixi a retro­ce­dir moltíssims anys i en el que és l’efec­tiva expressió de drets i lli­ber­tats fona­men­tals. Encara que aquest “costi el que costi” sigui inter­pre­tant les nor­mes i les regles de joc de manera dife­rent si és per a uns o per a uns altres. Escol­tar com van sen­tir la set­mana pas­sada, en boca de la fis­ca­lia, que fer un referèndum és i serà delicte encara que s’hagi des­pe­na­lit­zat, senyo­ries, fa pànic. Les facul­tats de Dret i el Congrés de Dipu­tats ja poden parar màqui­nes perquè el prin­cipi de lega­li­tat ha pas­sat a millor vida. I és que, tota l’acció de les acu­sa­ci­ons ha des­til·lat aquest propòsit d’escar­ment “costi el que costi”.

I tot això, reves­tit amb una falta de rigor sobre fets, dates, per­so­nes, llocs, orga­ni­grama, conei­xe­ment del fun­ci­o­na­ment de l’admi­nis­tració de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya o del Par­la­ment que, sin­ce­ra­ment, fa posar ver­mell. I això que afirmo, el tri­bu­nal ho pot com­pro­var per­fec­ta­ment perquè no és una qüestió d’opinió, és de cons­ta­tació. Hem sen­tit expres­si­ons en aquesta sala, a tall d’inter­ro­ga­tori, par­lant d’urnes, de mani­fes­ta­ci­ons, de pro­tes­tes, de decla­ra­ci­ons d’un o d’un altre, de car­tells a fanals que, sin­ce­ra­ment, la gent de la meva gene­ració, que ja som una mica gra­na­dets, jo pen­sava que només ho hauríem de conèixer pels lli­bres i per la història.

Senyor pre­si­dent, senyors mem­bres de la sala, en aquest judici també està en joc l’ampli­tud que donem als drets i lli­ber­tats fona­men­tals. Per a nosal­tres i sobre­tot per als nos­tres fills. Perquè fer-se amb el relat, la inter­pre­tació de la fis­ca­lia, els puc asse­gu­rar que retro­ce­diríem a temps pretèrits. Perquè és inau­dit que de la suma d’actes abso­lu­ta­ment legals, lícits, de la suma de reu­ni­ons abso­lu­ta­ment habi­tu­als en política, o actes que, segons el legis­la­tiu no merei­xen retret penal, o la suma d’actes que con­sis­tei­xen en l’exer­cici de drets i lli­ber­tats fona­men­tals es pre­ten­gui cons­truir un dels delic­tes més greus que té el Codi Penal. No ens enga­nyem més. Anem al fons de l’assumpte. L’ori­gen de tota aquesta causa i els fets jut­jats només tenen una arrel i és política. I en aquesta sala alguns pre­te­nen dilu­ci­dar un pro­blema polític amb solu­ci­ons penals. I les rea­li­tats polítiques, un polític les ha d’afron­tar, i sobre­tot aque­lles que són tan sòlides i este­ses com la volun­tat del poble de Cata­lu­nya a deci­dir sobre el seu futur polític. No es poden igno­rar. No es poden pro­hi­bir com a tals. I encara menys, es poden cas­ti­gar. Nosal­tres sem­pre hem apos­tat pel diàleg, per bus­car un acord. Sense diàleg és impos­si­ble arri­bar a un acord. I el govern de l’Estat sem­pre ens va ofe­rir o el silenci o el menys­preu davant d’aquesta rea­li­tat, l’amenaça com a ban­dera, i la resig­nació com a camí. Tot i així, nosal­tres hem insis­tit amb aquesta volun­tat del poble de Cata­lu­nya a solu­ci­o­nar-ho a través d’una taula de diàleg. I el govern cen­tral la va voler afron­tar asse­ient-nos al banc dels acu­sats. La Política (en majúscu­les) i el dret penal com a última ratio, en aquest con­flicte de Cata­lu­nya, han pas­sat a millor vida. I no, pre­ci­sa­ment, per nosal­tres. I com ja vaig dir, a Cata­lu­nya la paraula resig­nació, no la conei­xem. Tallant-nos el cap a uns quants de nosal­tres, no s’escapçarà l’inde­pen­den­tisme. Ni menys encara es traurà la volun­tat de tants i tants cata­lans de deci­dir el seu futur polític. Només un mínim conei­xe­ment de la història de Cata­lu­nya, dels con­ti­nus i cíclics embats a les seves ins­ti­tu­ci­ons del govern que venen de molt enrere, cap a la seva llen­gua, cul­tura, etcètera... Tot­hom sap que no és així com es resoldrà aquest con­flicte. I molt menys escapçar la seva volun­tat de ser i de deci­dir del poble de Cata­lu­nya. Els que estem aquí asse­guts som sim­ples ins­tru­ments del cla­mor que es viu a Cata­lu­nya. I no al revés, com han pretès rela­tar les acu­sa­ci­ons. Hi ha afir­ma­ci­ons que fan molt de mal. La soci­e­tat cata­lana, pensi el que pensi, és una soci­e­tat adulta. Té cri­teri propi. Té massa crítica. Insis­teixo en el que vaig dir en el meu inter­ro­ga­tori: els cata­lans no són xais, i la violència mai, ni per acció ni per omissió, ha for­mat part del seu codi de con­ducta. Com tam­poc ha for­mat part mai de la meva con­ducta, ni en for­marà part mai. I mai és mai. I qual­se­vol acte, per aïllat que sigui, no només vio­lent, també els incívics, han meres­cut i merei­xen el nos­tre retret. Però que de l’excepció minúscula es vul­gui fer la regla gene­ral és un insult a la soci­e­tat cata­lana

Com vaig dir, davant d’una rea­li­tat, i una rea­li­tat tan extensa com aquesta, un polític té l’obli­gació i el deure de poder-ho pon­de­rar tot per deci­dir com actuar. Tenint en compte totes les vari­a­bles de l’equació. És el que vam fer. És el que jo vaig fer. El que no és just és, a aques­tes alçades, inten­tar intro­duir vari­a­bles al marge d’aquell con­text, vari­a­bles que en aquell con­text no exis­tien. Fixin-se en aquell moment: desig acu­mu­lat a Cata­lu­nya de poder deci­dir el seu futur polític, rati­fi­cat elec­ci­ons a elec­ci­ons; mobi­lit­za­ci­ons increïbles a Cata­lu­nya abso­lu­ta­ment pacífiques des de feia molts anys; com­promís públic i evi­dent de fer cas al man­dat de les urnes; rea­li­tat jurídica que fer un referèndum no era delicte; pos­si­bi­li­tat de fer com­pa­ti­bles les diligències judi­ci­als; ni un sol cas d’inci­tació a la violència; el pre­ce­dent de com va ser la con­sulta de la jor­nada del 9-N i, sobre­tot, el caràcter cívic i pacífic per­ma­nent que hi ha a la soci­e­tat cata­lana. Pen­sin el que pen­sin. I, a par­tir d’aquí, és com es va actuar. No com s’explica que pre­teníem, ni tots aquests relats que es pre­te­nen intro­duir.

I, a par­tir d’aquí l’1-O. Però com es va viure l’1 d’octu­bre en més del 98% dels punts de votació? Expli­quem-ho. Molts tes­ti­mo­nis ho han dit. Jo hi era. Les acu­sa­ci­ons, no. Aque­lla jor­nada va ser vis­cuda pels ciu­ta­dans amb il·lusió. Es va viure amb emoció. Es va viure amb sen­tit de comu­ni­tat. Es va viure amb la sen­sació de par­ti­ci­par en alguna cosa gran, que s’havia per­se­guit, durant molts anys de manera cívica i pacífica. Va ser una jor­nada d’afir­mació. A favor de, no en con­tra de. A favor d’exer­cir de ciu­ta­dans. Durant molt anys ens omplíem la boca de què volien o no volien els cata­lans. Aquell dia, per fi, cada ciu­tadà tenia l’opor­tu­ni­tat sor­tint de casa, de manera lliure, indi­vi­dual, cívica, pacífica, de dei­xar clara la seva posició. Amb una pape­reta com a únic ins­tru­ment posant una creu en un “Sí” o un “No”, o dei­xant-la en blanc. No hi havia mas­ses, ni tur­bes, ni tan sols hi havia gent. Érem per­so­nes. I hi havia ciu­ta­dans exer­cint de ciu­ta­dans. Això va ser l’1-O, en el més del 98% dels punts de votació.

I allà on alguns han vol­gut dir, par­lant de mira­des d’odi, jo li puc asse­gu­rar com ho han dit alguns tes­ti­mo­nis, de milers i milers d’ulls bri­llants, d’emoció que els produïa poder par­ti­ci­par en aquell referèndum. No hi va haver mura­lles huma­nes de violència pas­siva. Davant de la des­pro­porció d’algu­nes actu­a­ci­ons poli­ci­als, el que hi va haver a Cata­lu­nya van ser mun­ta­nyes de dig­ni­tat democràtica. Això va ser el que va pas­sar l’1 d’octu­bre. I no un relat que, sin­ce­ra­ment, com vaig dir en l’inter­ro­ga­tori de les acu­sa­ci­ons del minis­teri fis­cal, un relat que em sem­bla deli­rant del que va pas­sar.

Vull aca­bar aquest al·legat, si m’ho per­met el tri­bu­nal, amb unes parau­les de gra­ti­tud i de com­promís que ho he subs­crit, ho he dit i vull rea­fir­mar-ho davant de tots vostès. Gra­ti­tud i com­promís perquè és el que omple el meu ànim. I és tanta la gra­ti­tud i el com­promís acu­mu­lats durant tots aquests mesos de presó que no hi ha espai per a res més. No hi ha espai ni per al ran­cor ni per al res­sen­ti­ment con­tra res ni ningú per baja­na­des que s’hagin dit sobre nosal­tres en tots aquests mesos. I per injusta que sigui aquesta presó de tants mesos que acu­mu­lem. Gra­ti­tud, en pri­mer lloc, als nos­tres advo­cats i advo­ca­des, per la seva qua­li­tat pro­fes­si­o­nal, per la seva huma­ni­tat: han anat molt més enllà del que se’ls pot exi­gir a àmbit pro­fes­si­o­nal. Infi­nita gra­ti­tud a les milers i milers de per­so­nes que no han dei­xat que ens sen­tim sols en cap moment. Que ens han transmès tota la seva força. Que ens han donat suport i que ens han rei­vin­di­cat. I encara més gra­ti­tud per com ho han fet. Pel seu acti­visme posi­tiu, sem­pre pacífic, per alta que fos la seva indig­nació de tal situ­ació. El seu suport en forma de milers i milers de car­tes, con­cen­trant-se de manera cons­tant en pla­ces, pujant mun­ta­nyes, cor­rent quilòmetres, fent cas­tells davant de les pre­sons, con­cen­trant-se davant de les pre­sons moltíssima gent donant-nos el “Bona nit”, fos Nadal, Cap d’Any, etcètera. Fent con­certs, can­tant, a peu de car­rer. Mai viuré prou anys per poder agrair tant a tan­tes per­so­nes.

I gra­ti­tud infi­nita a la meva família (a tota). És el millor regal que m’ha brin­dat la vida. Ho deixo aquí. Ja saben el que els vull dir.

Acabo amb com­promís. No vull enga­nyar ningú. Vaig arri­bar a aquest banc com a acu­sat per la meva acti­vi­tat política. I sí, per les meves idees. I sí, perquè després de sor­tir de la presó per pri­mer cop, no vaig renun­ciar a la meva acti­vi­tat política. Vostè bus­cava diferències entre els que estem asse­guts més al davant i els que estan al final: és aquesta. Estic aquí per les meves idees i perquè no vaig renun­ciar a la meva acti­vi­tat política. I no ho dic jo. S’ha escrit indis­si­mu­la­da­ment durant la ins­trucció.

I mirin, la política, l’he vis­cuda i la visc com una vocació. Cadascú té la seva. Jo l’he vis­cuda com una vocació des de molt jove. Vocació de ser­vei als altres. Soc un ena­mo­rat de Cata­lu­nya i li he dedi­cat els millors anys de la meva vida a tre­ba­llar, hones­ta­ment, en el que he cre­gut que era millo­rar el benes­tar i el progrés dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Evi­dent­ment que, com a humà que soc, amb tots els encerts i moltíssims errors que es puguin tro­bar. Però les meves con­vic­ci­ons són molt pro­fun­des. Però el fet que les meves con­vic­ci­ons siguin molt pro­fun­des és el que sem­pre m’ha aju­dat a enten­dre que hi hagi gent que tin­gui les matei­xes con­vic­ci­ons, tant o més pro­fun­des, en un sen­tit con­trari al meu. Durant tots els anys que he tin­gut l’honor de ser dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya m’he dedi­cat bàsica­ment a una cosa (en poden ser tes­ti­mo­nis totes les for­ces polítiques): M’he dedi­cat al pacte i a l’acord; dis­crepància i res­pecte. És al que jo m’he dedi­cat. I quan vaig tenir l’honor de ser con­se­ller de la Pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, vaig arri­bar per a això mateix, també: res­pecte i dis­crepància, acord i volun­tat d’acord.I sí, senyo­ries, he arri­bat a aquesta ban­cada dels acu­sats, defen­sant pacífica­ment i democràtica­ment la inde­pendència de Cata­lu­nya. Soc inde­pen­den­tista, no ho ama­garé. Ho soc i ho seré. Defen­sant el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. Ho he defen­sat, ho defenso i ho defen­saré. Però també defen­sant que no hi ha un camí per al diàleg; el diàleg ha de ser sem­pre el camí. I m’aixe­caré d’aquest banc, aca­ba­rem aquest judici i els puc asse­gu­rar que estaré més con­vençut i més com­promès que mai amb aquests ide­als, amb aquests objec­tius, amb aques­tes acti­tuds. Amb aquesta manera, la meva, d’afron­tar la política. Més com­promès que mai. Amb Cata­lu­nya, amb la volun­tat dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya i més com­promès que mai amb l’exer­cici dels drets i lli­ber­tats fona­men­tals. Per­do­nin-me l’emoció. Mol­tes gràcies per la seva atenció. I em sumo als millors desit­jos al magis­trat per la seva jubi­lació.

Mol­tes gràcies.