Merkel lliga la seva successió
La cancellera compleix 65 anys havent assegurat dos relleus a mida, a Alemanya i a Europa
L’elecció de Von der Leyen a Brussel·les i l’entrada al govern d’AKK intenten perpetuar la seva línia política
Volia realment Angela Merkel que el bavarès Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu (PPE), fos el nou president de la Comissió Europea? O va calcular-ho tot tan bé que, finalment, ha col·locat al centre de poder de Brussel·les qui durant anys era considerada la seva hereva natural, Ursula von der Leyen? I de retruc, Annegret Kramp-Karrenbauer (AKK), la seva successora al capdavant del bloc conservador, ha trobat un lloc dins la gran coalició de govern.
És difícil d’imaginar tanta capacitat de càlcul, fins i tot en la cancellera exponent de sang freda i capacitat d’anàlisi. A més, el “regal” va coincidir amb el 65è aniversari de la líder més veterana de la Unió Europea (UE), amb data de retirada teòricament marcada –el final de l’actual legislatura, el 2021–, però de cop amb senyals, fins i tot físics, d’una feblesa desconeguda en ella.
El cas és que ahir, 65 anys després del 17 de juliol en què va venir al món, a Hamburg, Merkel va comparèixer al Consell de Ministres entre rams de flors. Per a ella, per l’aniversari. Per a la seva nova ministra de Defensa, AKK, i també per a Von der Leyer, qui el dia abans havia estat elegida presidenta de la Comissió Europea (CE) pel Parlament d’Estrasburg amb un marge estret de nou vots.
La imatge de totes tres dones –la veterana cancellera, la nova ministra de Defensa i la nova cap a Brussel·les–, totes tres assegudes, resumia molt bé la situació actual.
Merkel ha optat les darreres setmanes per presidir actes oficials –inclosos himnes– sense estar dreta, arran dels reiterats atacs de tremolors que pateix. Una mostra més del pragmatisme d’una líder que no s’amaga, però que tampoc no vol donar més explicacions del que li passa ni convertir-se en viral. Els primers tremolors van precipitar els rumors d’una retirada del poder abans de la data marcada al full de ruta oficial. Sobretot a l’estranger s’han desfermat els comentaris dels que consideren “exigible”, si més no, que aclareixi què li passa.
Un afer privat
A Alemanya, una majoria dels ciutadans –59 %- considera que és un assumpte privat. Si d’una cosa no es dubta és del sentit de responsabilitat de Merkel. Si continua en el càrrec és perquè està en condicions de fer-ho.
L’origen dels tremolors es desconeix. El que és cert, però, és que en menys de tres setmanes Merkel sembla haver posat definitivament fil a l’agulla a la successió, tant a escala europea com alemanya. A la UE, amb l’elecció de qui ha estat ministra en diferents carteres des que la cancellera va arribar al poder, el 2005, a més d’ocupar una vicepresidència de la Unió Cristianodemòcrata (CDU).
El nom d’Ursula von der Leyen no era a cap travessa de repartiment de càrrecs europeus fins que Weber va quedar descartat, malgrat haver estat l’Spitzenkandidat –cap de llista– oficial de la formació més votada a les europees del 26 de maig. El francès Emmanuel Macron, entre d’altres, s’hi va oposar i Merkel va treure aquest nom alternatiu. Un cop més, la perseverança de la cancellera va girar la truita al seu favor.
Ursula von der Leyer va ser-ne la guanyadora, en un moment en què semblava que la seva carrera política s’exhauria. Ha estat una ministra de Defensa envoltada de polèmiques que de “successora natural” de Merkel va caure a la categoria de membre impopular del seu govern.
Brussel·les, la ciutat on va néixer i on va passar part de la seva infantesa, sembla un refugi segur per a ella, malgrat el marge estret amb què va ser elegida. Més complicat ho té AKK. La cartera de Defensa és un regal enverinat que tant Von der Leyer com altres predecessors han patit més del compte.
Des que AKK va ser elegida presidenta de la CDU, el desembre passat, no ha aconseguit guanyar en lideratge. Ara, dins la coalició de Merkel, haurà de mantenir l’equilibri entre l’obediència obligada a la cap del govern i, alhora, la defensa de la posició de cap del bloc conservador. Si no aconsegueix imposar un lideratge propi difícilment podrà imposar-se com a candidata a la cancelleria un cop Merkel completi la seva retirada del poder.
LES DATES
La ultradreta, dividida i a l’alça
Gemma C.SerraLa ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), la tercera formació en el Bundestag des del 2017, pateix una forta divisió interna, amb símptomes de trencadissa entre els radicals i els encara més radicals, segons informen mitjans de referència com Der Spiegel. Això sembla intimidar poc o gens el seu electorat. La tardor es presenta complexa per al bloc conservador de Merkel i els seus socis de l’SPD, amb tres eleccions regionals a l’est del país. En una d’aquestes, al land de Brandenburg, l’AfD podria ser el partit més votat, segons un sondeig d’ahir que li pronostica el 21,6% dels vots. L’SPD, que domina ara en aquest estat federat que envolta Berlín, cauria a la segona posició (17,6 %), seguit de prop per l’Esquerra i els conservadors de Merkel. No hi ha cap indici que l’AfD arribi a governar. Està descartada com a sòcia per la resta de l’espectre polític, a tots els nivells. Una victòria moral com aquesta, però, afebliria encara més la coalició de la cancellera.