“En política has de venir plorat de casa”

L’anàlisi que fem de les muni­ci­pals és que ens han votat les matei­xes per­so­nes que fa qua­tre anys. Per tant, hem man­tin­gut els 7.500 vots, que el 2015 van ser un resul­tat extra­or­di­nari i que ara també ho són. L’alta par­ti­ci­pació i el fet que no hi hagués mol­tes llis­tes han pro­vo­cat la pèrdua de la majo­ria, però en el fons sen­tim el mateix suport de sem­pre.

ERC va fer tot el pos­si­ble per arti­cu­lar una majo­ria con­tra la llista gua­nya­dora, però no se’n va sor­tir.

El 2011, quan vaig gua­nyar per pri­mer cop, vaig fer un pacte amb ERC que va ser molt bo, en uns moments molt com­pli­cats per a la ciu­tat i per al país. Va anar molt bé. El 2015, amb la majo­ria abso­luta, ERC no va voler entrar i ara els ho vam tor­nar a ofe­rir. Els vam dema­nar un gest en la inves­ti­dura que no es va fer i ara no tenim el clima de con­fiança que seria neces­sari. Gover­na­rem en mino­ria.

No. Tot i tenir majo­ria abso­luta, diria que el 80-85% de les deci­si­ons que es van pren­dre en l’ante­rior man­dat es van votar per més d’un grup. La dinàmica està feta. De fet, hi ha poquíssi­mes coses que neces­si­ten una majo­ria abso­luta, com les modi­fi­ca­ci­ons del pla gene­ral. Mol­tes coses, amb abs­ten­ci­ons, es poden tirar enda­vant. No m’inqui­eta.

Con­ti­nuar les línies estratègiques que hem ini­ciat, que no poden estron­car-se de cap de les mane­res. Cre­iem que cap ciu­tat mit­jana del país tirarà enda­vant sense fer una aposta pel conei­xe­ment. Per tant, la nos­tra és l’aposta uni­ver­sitària. L’objec­tiu és arri­bar als 1.000 estu­di­ants, cosa que en una població de 40.000 per­so­nes suposa de les ràtios més ele­va­des del país.

Ara mateix al cam­pus del Pla de la Massa hi ha els estu­dis vin­cu­lats a les engi­nye­ries, i al que obri­rem al setem­bre, a la Tene­ria, hi haurà fisi­o­teràpia i nutrició, a més d’infer­me­ria. El futur passa per seguir ampli­ant el cam­pus. En farem un a l’antic hos­pi­tal, on s’hi posa­ran més estu­dis. Els pro­pers que ha anun­ciat la Uni­ver­si­tat de Lleida és el grau en admi­nis­tració i direcció d’empre­ses en anglès, que tenim la sen­sació que ani­marà aque­lla gent que ara ha de mar­xar d’Igua­lada. I ho com­ple­men­ta­rem amb màsters, post­graus i for­mació con­ti­nu­ada amb l’objec­tiu de con­ver­tir l’hos­pi­tal en hos­pi­ta­lari uni­ver­si­tari.

Volem que a Igua­lada no s’hi vis­qui bé, sinó que s’hi vis­qui molt bé. Per això volem lide­rar les ciu­tats mit­ja­nes amb un model per als 0 als 100 anys. Tenim l’àmbit soci­o­sa­ni­tari, ciu­tat amiga de la gent gran, i per això ini­ci­a­rem les obres de l’ampli­ació de la residència Pare Vila­seca, però incre­men­tant les pla­ces de cen­tre de dia o l’atenció domi­ciliària.

Estem tan­cant ja l’ane­lla verda de la ciu­tat i tenim la sort que la Via Blava passa per Igua­lada, per tal que, cami­nant, en bici­cleta o a cavall, es puguin recórrer 300 quilòmetres des de Cas­te­llar de n’Hug fins al mar seguint els aflu­ents del Llo­bre­gat, el Car­de­ner i l’Anoia. Això farà que d’aquí a pocs d’anys es pugui anar en bici­cleta des de la plaça Major d’Igua­lada, per exem­ple, i banyar-se al mar en tres hores, perquè també s’haurà d’estar en forma. Estem arti­cu­lant fórmu­les per després poder car­re­gar la bici­cleta al tren, per exem­ple. Fa 30 anys el riu era una cla­ve­guera i ara li donem valor. També pro­jec­tem l’ampli­ació del parc Cen­tral, que serà deci­dit pels infants a través d’un procés par­ti­ci­pa­tiu.

El procés que es va fer ens ha anat molt bé perquè gent de fora ens ha abo­cat tot d’idees en un barri molt impor­tant que l’Ins­ti­tut del Pai­satge el con­si­dera sin­gu­lar. Ara tenim el repte de com­bi­nar-hi indústria, ser­veis i habi­tatge. Tre­ba­llem amb la Gene­ra­li­tat per tro­bar un ins­tru­ment urbanístic sin­gu­lar per poder fer el pro­jecte sobre tot el barri. Tenim el con­curs fet i gent que el coneix molt bé i un Ajun­ta­ment que ara en coneix l’estat par­cel·la per par­cel·la. I el Rec també es veurà bene­fi­ciat pel pro­jecte d’enllaç de la ronda sud d’Igua­lada, que per­metrà can­viar a par­tir de l’any vinent la mobi­li­tat de la ciu­tat. Ara tot­hom entra pel nord i es podrà entrar pel sud. I també el des­do­bla­ment dels pri­mers quilòmetres de la C-15 faci­li­tarà aquest canvi, que també afa­vo­rirà la cap­tació d’inver­si­ons a la ciu­tat.

A Igua­lada que­den empre­ses molt impor­tants, però també gent que tre­ba­lla en petits tallers. La indústria de la pell ha sabut recon­ver­tir-se i ara exporta gai­rebé el 80% de la seva pro­ducció. Totes les mar­ques de luxe del món com­pren la seva pell a Igua­lada i aquesta és una sin­gu­la­ri­tat que fa que li donem valor afe­git. A més som uns grans recu­pe­ra­dors, pio­ners ambi­en­tals! Si no reu­ti­litzéssim la pell de les 12.000 vede­lles que es maten set­ma­nal­ment, s’hau­ria de llançar a un abo­ca­dor. Jo intento anar ves­tit ínte­gra­ment amb pro­duc­tes fets a Igua­lada, tant de dins com de fora.

La veri­tat? Sí. És on em bri­llen els ulls. Dis­fruto molt fent d’alcalde, veient com la ciu­tat es trans­forma, ate­nent els ciu­ta­dans, fent pro­jec­tes... soc feliç. La política local és una injecció d’il·lusió.

No. Ja ho he fet i ho he pas­sat. Ha estat un honor pre­si­dir la ter­cera ins­ti­tució del país perquè m’ha permès conèixer i apren­dre molt. N’estic orgullós. Ha estat un màster increïble, però era una res­pon­sa­bi­li­tat molt gran que treu molta ener­gia per a altres temes.

La pri­mera vegada que em van pro­po­sar ser alcalde, vaig pen­sar que era una broma i mai vaig ima­gi­nar que ho seria. Quan em van pro­po­sar ser pre­si­dent de la Dipu­tació, mai vaig pen­sar que seria pos­si­ble. He après a no fer-me pre­gun­tes en aquest sen­tit.

Si ERC pot pac­tar amb el PSC, també ho deu poder fer JxCAT. Les dinàmiques dels pac­tes en aquest país hem vist que són molt vari­a­des. Un cop aban­do­nada la uni­tat de país... Ho diu algú que fa dos anys davant de 70.000 per­so­nes a Montjuïc va dir que els cata­lans hauríem de sus­pen­dre la militància als par­tits polítics per mili­tar només per a Cata­lu­nya. O es milita per a Cata­lu­nya o es milita per als par­tits. En la lògica de Cata­lu­nya, que és en la que jo crec, la lògica és la uni­tat. Des de l’opció política que jo repre­sento l’hem inten­tat el 21-D, el 30 de gener, a les euro­pees amb Car­les Puig­de­mont anant de 2, a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, on ja tindríem un alcalde inde­pen­den­tista... A tot se’ns ha dit que no. Un cop s’ha tren­cat tot això, impera la dinàmica dels par­tits. Jo soc dels que apel·len a mirar de cons­truir un pro­jecte uni­tari per al futur que per­meti tor­nar a recu­pe­rar aque­lla ener­gia i posi­ti­visme que van fer pos­si­ble l’heroïcitat de l’1-O. Ara la gent ho viu amb un punt de decepció. Amb ERC ens unei­xen moltíssi­mes coses i hem de bas­tir ponts per tor­nar a aque­lla uni­tat que va per­me­tre fer gran el pro­jecte polític. No el dels par­tits, sinó el de la gent. Espero que tor­nem a encar­ri­lar el país cap a la uni­tat i cap a tor­nar a mili­tar per a Cata­lu­nya. Soc par­ti­dari de mili­tar per a Cata­lu­nya.

Un punt dece­but ho puc estar. Real­ment són molt incom­pren­si­bles algu­nes acti­tuds que he vist. He vist coses que no es creu­rien. Crec que en política s’ha de venir plo­rat de casa. Les decep­ci­ons s’han de guar­dar fora de l’àmbit més polític i si vols les pots posar en el teu àmbit més per­so­nal. Ara el que toca és tor­nar a gene­rar cade­nes d’il·lusió i de con­fiança que gene­rin noves espe­ran­ces que el futur pot ser millor.

Penso que s’han de fer pro­ces­sos de reflexió, d’autocrítica. I soci­a­lit­zar-los. Això és el que ens demana la gent. L’abso­luta expo­sició pública con­ti­nu­ada genera molta fressa i poca endreça. Hem de ser capaços de tro­bar-ho i crec que final­ment ho acon­se­gui­rem. Hi ha gent a tots els par­tits que tenen volun­tat de gene­rar aques­tes dinàmiques.

És el que deia. Quan aban­do­nes la dinàmica de Cata­lu­nya i entres en la dinàmica dels par­tits, hem de poder jugar-hi tots. Perquè el que no pot ser és que només hi jugui un.

Quan et tro­bes amb gent a la presó o a l’exili per culpa d’un Estat amb fòbia a la democràcia i repres­siu... És tan seriós i greu el que han fet que no podem dimi­tir de la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat de seguir ferms.

Per això parlo d’autocrítica i espais comuns que per­me­tin fer coses com les que vam fer no fa massa temps. El poble és qui mana, i si és el que ens demanda, és el que s’ha d’acon­se­guir. Jo, des de la meva for­mació política, tinc la sen­sació d’haver-la defen­sat a peu i a cavall: hi ha uns que sem­pre diuen que sí i uns altres que sem­pre diuen que no.

Quan el pre­si­dent Puig­de­mont fa el gest extre­ma­ment generós d’ofe­rir-se com a número 2 en una llista, quan diuen que no a això..., a mi em costa d’enten­dre.