Agustí Colomines i Companys
PROFESSOR D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UB
Estratègia compartida
“Passen les hores, tan llargues ara, i la seva suma és la vida, tan curta.” Així arrenca el dietari, La vida aèria, amb el qual Ferran Sáez Mateu va guanyar el premi Carles Rahola d’assaig 2019. Que les hores passen i el temps s’amuntega pot servir per mesurar tant l’estupor que ens provoca la vida privada com el que deriva del temps històric, les circumstàncies. El procés independentista ha provocat l’estupor d’alguns sectors independentistes que apliquen al moviment la definició de l’estupor que fan les ciències de la salut. En el món sanitari, l’estupor és l’antecedent immediat del coma i correspon al grau màxim d’alentiment psicomotor, el qual sol anar acompanyat d’inquietud o d’activitat motora estereotipada. La porta de la mort. Qui pensa així s’erra. Però aquesta mena de gent existeix. És aquella que viu la política amb una actitud ciclotímica: un dia se sent eufòrica —perquè l’1-O va ser un èxit rotund, posem per cas— i proclama que vam guanyar, i l’endemà, quan l’estat aconsegueix aturar l’empenta —amb violència, empresonaments, sancions i exilis—, anuncia públicament el contrari i diu que vam perdre i que ara no tenim res a fer.
Els cicles històrics acostumen a ser llargs. La política no tant, perquè està dominada per la tàctica i perquè el desig de poder dels partits —que són els grups més ben organitzats i que depenen de l’erari públic— de vegades corca la unitat cívica. La política a Catalunya fa anys que no “vol dir pedagogia”, que era el que reivindicava el socialista Rafael Campalans l’any 1933, quan demanava als representants polítics republicans que desenvolupessin una pedagogia social que contribuís a difondre —i a aplicar— uns valors morals assumits col·lectivament. Mai el títol d’un llibre no havia assolit com en aquest cas la difusió gairebé d’un eslògan. Però com apuntava el gran filòsof Joaquim Xirau en el pròleg de la primera edició, l’arrel de totes les desventures que havia patit Catalunya fins aquell moment era la manca “d’una veritable consciència moral”, que és tothora la base “de la pròpia dignitat i la garantia d’una conducta i d’un caràcter”. Aquells que no la tenen acaben sotmesos a les baixes passions, als interessos momentanis, a la competència deslleial i, sobretot, a l’autodestrucció. Això passava als anys trenta i continua essent així avui dia.
Després del 27-O vam entrar en la fase de recessió d’un procés sobiranista que havia anat creixent mitjançant l’autoorganització, la pedagogia i la mobilització. La marxa ascendent cap al referèndum va anar acompanyada, tanmateix, d’una passió partidista soterrada que va convertir en indigna la legítima competició entre partits. Encara recordo un fet que em va xocar fortament i que em va alertar dels mals que hauríem de viure si l’independentisme no assolia l’èxit. Mentre s’estaven confeccionant les llistes electorals de Junts pel Sí em van demanar si podia fer gestions amb un empresari lleidatà perquè encapçalés la llista per aquella circumscripció. Vaig fer la gestió i, per a sorpresa meva, aquell empresari va estar-hi disposat. Doncs bé, al final els prejudicis dels uns i dels altres —perquè les culpes cal repartir-les— van fer que allò que havia costat força d’aconseguir no es produís! Que un home d’èxit, empresari i progressista alhora, hagués encapçalat aquella candidatura hauria estat com dir “comptem amb ells”, que són part indestriable de tota nació que vol arribar a la independència. “L’estratègia és l’art de crear poder”, assenyala el professor d’història militar Lawrence Freedman. És una afirmació que podria haver-la feta Winston Churchill amb posterioritat al desastre de Gal·lípoli de 1915, quan els britànics van perdre bous i esquelles contra turcs. Ell en va aprendre la lliçó i va dimitir el càrrec de Primer Lord de l’Almirallat, però anys més tard va arribar a premier. Nosaltres encara estem en el camí que ens hi porti. Si la lluita és compartida, l’estratègia també ha de ser-ho. És la millor pedagogia contra l’estupor.