La incerta memòria

Arran de la mort de Joan Antoni Samaranch, ha tornat a esclatar la polèmica sobre la relació que molts personatges de la història contemporània del nostre país varen tenir amb el règim franquista. És un tema recurrent: és lògic, i continuarà sent-ho, perquè no es va encarar adequadament quan tocava. La classe política que va assumir el poder en la caiguda de la dictadura no va voler passar comptes en cap moment, ni que fos només moralment, amb els que havien contribuït a sostenir el règim anterior. Fou la transició: per als seus protagonistes, modèlica; i per a molts, una trampa. Com una escandalosa trampa fou la Constitució que ara eleven a la categoria de dogma infal·lible sense tenir en compte que és un paper de circumstàncies, redactat i aprovat amb la coacció dels poders fàctics franquistes (exèrcit, empresaris, món financer, Església, aparell de l'Estat, els EUA i un rei sagaç i oportunista col·locat per Franco) vigilants perquè no se superés ni en un mil·límetre la ratlla que aleshores havien fixat com a límit infranquejable.

Però no és tan senzill. Els que varen viure la darrera època del franquisme no recorden, o no volen recordar, que a principis dels setanta la immensa majoria de la societat espanyola s'havia aclimatat a les condicions de vida del sistema. No hi havia llibertats? Certament. Però per a la gent que aleshores tenia menys de quaranta anys les llibertats democràtiques eren un concepte abstracte i la Guerra Civil, una nebulosa llunyana. Arreu del país la gent vivia amb la dictadura i, a excepció de nuclis irreductibles de la Falange, l'anomenat tardofranquisme ni tan sols era feixista. És clar que el sentiment de justícia i dignitat humana s'esvalotava quan el govern assassinava legalment Puig Antich, Humberto Baena, Sánchez Bravo, García Sanz, Ángel Otaegui o Txiqui Paredes Manot; però trigava poc a mirar cap a un altre costat, integrats en el model de vida imperant que ataüllava els avantatges de la societat capitalista de consum. Els pocs que lluitaven contra la dictadura eren considerats per la majoria dels seus conciutadans uns llunàtics, inadaptats amb ganes d'enredar, i se'ls miraven amb commiseració. Si els detenien molts pensaven que alguna cosa havien fet per mereixeu-ho. Els que exercien el poder no eren considerats feixistes ni tan sols franquistes sinó gent ben normal, i certament ho eren, més enllà dels càrrecs i les camisoles. Només demano que es recordin els noms dels regidors, alcaldes i quadres directius dels anys 70 a Tortosa, Amposta, Gandesa i altres viles i ciutats.

La transició anomenada pacífica fou una conseqüència del menfotisme general guarnit amb manifestacions i miraculoses conversions a la democràcia. Recordo, de l'any 71, una recepció a l'Ajuntament amb periodistes i regidors. Algú va començar a insultar Marià Gil, el primer capellà que s'havia posat a treballar en una fàbrica i, després, durant 25 anys com a alcalde democràtic de Roquetes. Vaig intervenir en la seva defensa i ningú em va fer costat. El franquisme sociològic havia quallat fort al moll de l'os de la societat espanyola i avui, al cap de quaranta anys, encara és ben viu. Les recents manifestacions a favor del jutge Garzón són el contrapunt enrabiat davant l'evidència que un neofranquisme sociològic, estimulat des del PP, avança sense complexos; uns i altres embolcallats sempre amb la bandera del nacionalisme espanyolista. No oblidem que Garzón va portar a la presó nacionalistes catalans i bascos només per ser-ho (és el cas dels detinguts i torturats l'any 92) amb el silenci còmplice de la majoria de la gent, mentre que encara no ho ha fet amb cap franquista. Avui, els polítics catalans continuen elucubrant sobre què caldrà fer quan uns sàtrapes il·legítims, amb el suport del PSOE i el PP, es carreguin l'Estatut votat pel poble de Catalunya. La gent del carrer passa de tot.