Discutir evidències

L’inde­pen­den­tisme es mou entre eixam­plar-ne la base o bé la uni­la­te­ra­li­tat. Les dues idees són inse­pa­ra­bles i necessàries, però no antagòniques, incom­pa­ti­bles i irre­con­ci­li­a­bles. I, men­tre dura el des­con­cert, man­cats de direcció política, tants caps tants bar­rets, el vai­xell inde­pen­den­tista con­ti­nua per­dut enmig de la mar, sense brúixola, ni carta de nave­gació, ni ningú al timó, però ple de gent a coberta.

Costa d’enten­dre que algú vul­gui que no hi hagi més inde­pen­den­tis­tes dels que hi ha ara, perquè si és clar que, amb els que ara som, vam fer molt i vam arri­bar molt lluny, no és menys cert que no vam asso­lir tot el que volíem. No som inde­pen­dents, no tenim República Cata­lana, i, després del salt a la pis­cina sense aigua, tenim gent a l’exili i a la presó. Pot sem­blar una obvi­e­tat, però tres mili­ons de per­so­nes ben orga­nit­za­des, amb objec­tius clars, poden fer més que dos i, encara, més poden fer qua­tre. Ampliar la base social, doncs, és un desig tan lògic com impres­cin­di­ble. I amb un coixí social més sòlid del que, feliçment, ja tenim ara, es poden empren­dre objec­tius més ambi­ci­o­sos i con­tun­dents, sem­pre pacífics, més enllà de les per­for­man­ces patriòtiques anu­als.

La inde­pendència naci­o­nal la pro­cla­mes tu, no te la pro­cla­men uns altres. Sem­pre acaba sent, per tant, un gest uni­la­te­ral, en tots els casos, fins i tot quan s’ha hagut de nego­ciar. Perquè sem­pre s’acaba nego­ci­ant, ni que sigui per deci­dir com es repar­tei­xen els deu­tes o què passa amb el patri­moni immo­bi­li­ari de l’Estat espa­nyol, civil i mili­tar, aquí, o bé amb els edi­fi­cis d’ambai­xa­des i con­so­lats d’Espa­nya, arreu del món. El dia més impor­tant de la història con­tem­porània de Cata­lu­nya va ser l’1 d’octu­bre i va ser un gest uni­la­te­ral. Quan Espa­nya no sols no ha renun­ciat a la violència con­tra el poble català, sinó que l’ha exer­cida i està dis­po­sada a tor­nar-ho a fer, igual o pit­jor, és inac­cep­ta­ble que algú pre­ten­gui que renun­ciem a la uni­la­te­ra­li­tat, la nos­tra única força sobi­rana. Perquè aquesta sí que és una mani­fes­tació democràtica i popu­lar de sobi­ra­nia naci­o­nal, una decisió que no depèn de Madrid, sinó nomes de nosal­tres matei­xos. I a aquesta, ben feta, sí que la temen.

Exer­cir la uni­la­te­ra­li­tat des de la feblesa, l’absència de pro­jecte i sense la feina prèvia feta, ens con­demna al fracàs, a la decepció i al des­con­cert, que és on ara som. “Espa­nya no pacta, no pacta mai”, afir­mava Jordi Car­bo­nell, expre­si­dent d’ERC. Si algú creu que, un dia, el govern espa­nyol de torn tindrà un ram­pell democràtic o un ins­tant de luci­desa auto­de­ter­mi­nista, per ini­ci­a­tiva pròpia, ja pot espe­rar-se asse­gut. Espa­nya només s’avindrà a asseure’s per tro­bar una sor­tida a les urnes, al con­flicte que manté amb Cata­lu­nya, no per volun­tat pròpia, sinó forçada per les cir­cumstàncies. Només hi haurà pressió inter­na­ci­o­nal sobre Espa­nya si abans hi ha pressió naci­o­nal al nos­tre país, prou forta per fer que Europa i el món reac­ci­o­nin. Hem de crear un bon pro­blema a l’esta­bi­li­tat econòmica i política d’Espa­nya per tal de forçar una bona solució.

Si som més, podrem fer més. Però, també, si fem més amb els que ja som, atrau­rem més gent a la nos­tra causa. Milers de per­so­nes recla­mant els seus drets, de manera orga­nit­zada, tant elec­to­rals com can­vi­ant d’empresa en les finan­ces, l’ener­gia, la comu­ni­cació o l’ali­men­tació, poden pro­vo­car grans can­vis, més que ges­tos indi­vi­du­als espon­ta­nis de pro­testa. Men­tre dis­cu­tim evidències, no pre­pa­rem un pro­jecte d’eman­ci­pació seriós, intel·ligent, audaç, astut i amb un punt de mala llet. Per tor­nar-ho a fer, sí, però ben fet.