Vivint el present i imaginant el futur

Being human. Aquest és el títol que es llegeix a la coberta de la memòria 2018/19 del British Museum que tot just acabo de rebre, en el pròleg de la qual el seu director, Hartwig Fischer, escriu: “Els nostres visitants venen perquè el museu és un lloc on pots aprendre coses sobre els éssers humans: allò que han assolit, els seus reptes, la seva capacitat per crear coses belles i útils.”

No puc estar-hi més d’acord: aquest és el repte, avui, dels museus, estar oberts a tothom i ser rellevants, útils i plens de sentit també per a tothom. Es tracta d’un canvi de gran profunditat, en què els museus ens trobem immersos des de fa anys, i tot indica que hi seguirem força temps més. I és que, tot mantenint a la base de la nostra activitat l’increment, la conservació, l’estudi i la difusió de les nostres col·leccions, el nostre rol s’ha transformat i ampliat enormement, de manera que l’orientació al visitant i a l’usuari –a la societat en definitiva– n’és ara, per fortuna, una prioritat inqüestionable.

I malgrat el llarg camí que queda per recórrer, ja que sabem, per exemple, en el cas del nostre país, que vora un 70% de la societat no visita mai un museu, no hi ha dubte que aquesta transformació ja és viva i present als nostres museus. La nostra manera de treballar ha canviat completament: ara és més col·laboratiu, orientat a la comunitat i busca obertament el diàleg i la participació d’aquells que donen sentit al museu, els seus visitants, ja siguin reals o virtuals. El museu ja no té un únic relat per a allò que abans anomenàvem “públic” com si es tractés d’un col·lectiu homogeni, sinó que en vol oferir tants com sigui possible per a milers de minories diverses que formen la nostra societat, i, sobretot, ha de permetre que els seus usuaris en generin de propis, en diàleg amb les propostes del museu o amb els altres visitants. Les veus han de ser moltes, múltiples i des de fora del museu. Entitats, artistes, estudiants i mestres, col·lectius diversos, veïns, i molts altres agents socials han de trobar en el museu l’espai per satisfer els seus propis interessos o necessitats: gaudir, aprendre, conèixer, fer-se preguntes, i tantes altres opcions com sigui possible. Entendre, repensar i participar, en definitiva, en el món en què vivim.

És evident que resulta molt complicat aplicar totes aquestes voluntats a la realitat diària del museu, però també ho és que fixar-les com a prioritat és el primer pas per aconseguir que formin part en un futur proper de la vida del museu, que conviu amb un moment de canvis extraordinaris a la societat, una revolució tecnològica d’abast encara per entendre i una precarietat de recursos per afrontar aquest context de complexitat i incertesa constants.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha començat just aquest any 2019 el seu nou pla d’acció i estratègia per als propers anys, en què la dimensió social i educativa són les grans protagonistes. Després d’uns anys de gran desplegament de la institució, en un treball molt intens de tot el col·lectiu que la forma –el patronat, els equips del museu i la societat que l’acompanya en formes de col·laboració molt diverses–, el museu ha doblat el seu nombre de visitants, ha incrementat molt notablement la seva presència i rellevància i ha augmentat molt la seva activitat i la difusió de les seves col·leccions tant a la ciutat de Barcelona i a Catalunya com a la resta de l’Estat i en l’àmbit internacional. Ara toca continuar, centrats especialment a combatre i eliminar la gran desigualtat existent en l’accés a la cultura que abans esmentava, la gran revolució pendent als museus, que els atorgui més centralitat i els legitimi socialment.