Ho tornarem a fer; bé!

Cal que tots i cadascun dels catalans que hem fet el pas a l’independentisme ens blindem de derrotistes, sectaris, hiperventilats, trolls i mercenaris de les clavegueres espanyoles. Hem de deixar també el lliri blanc amb el qual hem actuat tantes vegades –com molts cops he expressat–. Som conscients que al davant hi tenim un Estat? El pas endavant que Catalunya ha fet envers la seva sobirania no té marxa enrere. Més de dos milions de persones ja no tenen com a referència el projecte nacional espanyol, sinó que creuen que amb dificultats, amb passes endavant i, cal dir-ho també, alguna aturada, en els propers anys, assolirem la plena sobirania nacional. Què cal fer, doncs, per consolidar la nació catalana i avançar per construir un Estat?

Primer, caldrà veure què passa amb el segrest dels nostres presos polítics, els judicis pendents, la repressió en marxa. I amb això, sabrem també fins on l’Estat i el nacionalisme espanyol pretén arribar. Caldrà també que el món sobiranista català prengui consciència que el seu nacionalisme ha estat, fins ara, de nivell “aficionat”. Toca fer una gran catarsi i estudiar com hem fet aquesta primera batalla amb l’Estat i entendre, d’una vegada, que el nacionalisme espanyol té una consciència nacional del “todo por la patria”, ja siguin del PSOE, del PP, Cs i, fins i tot, de certs sectors d’Unides Podem. Recordem i no oblidem el que van fer i continuen fent amb Euskadi.

Catalunya, després del Primer d’Octubre, existeix al món. Ara hem de demostrar que som capaços d’enfrontar-nos a l’Estat unitari d’Espanya i les seves estructures i que crearem i reforçarem, en primer lloc, el marc mental que ens faci immunes a les ofensives de l’Estat, als seus aparells i clavegueres i, més subtilment, a l’Ibex 35, els grups de comunicació, etcètera. Ens cal un gran blindatge mental i fermesa nacional.

El que hem de solucionar és la manca d’un acord estratègic de l’independentisme. Les seves bases no ho entenen. En aquest sentit, cal que la mobilització de l’11 de Setembre torni a ésser un èxit i, d’altra banda, preparem la resposta als judicis, que haurem de fer amb contundència i de manera intel·ligent.

L’independentisme polític necessita més que l’utòpic unitarisme, reforçar els seus espais. El d’ERC fa intents d’expandir-se a l’esquerra, sense enfrontaments interns, ni lluites caïnites i, de moment, amb bons resultats electorals. Per altra banda, JxCat –els convergents–, tot i la seva fermesa nacional, no saben que l’espai d’ERC ja existeix i el que li manca a l’independentisme polític és ocupar tot l’espai del pujolisme, sense complexos. Aquest espai existeix i està orfe, en part. Però cal sumar tot el que va arrossegar el pujolisme. I no s’ha de perdre el temps. Els corbs, ben untats per l’Estat, ja volen amb l’objectiu d’apropiar-se d’aquest espai o bé erosionar-lo. El tercer espai independentista, que s’articula al voltant de la CUP, mostra signes de reflexió i, sense perdre els orígens i la identitat, esperem que es consolidi i dobli els seus resultats electorals. Cal un mínim de 70-80 diputats, un nou i renovat govern o, d’altra banda, eleccions per guanyar i avançar.

El proper octubre, sense porucs, conformistes i hiperventilats, hem de començar la nova batalla democràtica i pacífica, construint l’Estat a les nostres ments i actuant en conseqüència. Un govern que gestioni amb dinamisme i iniciativa i deixi en gran part la reivindicació a les mans de les forces polítiques, el Parlament i el suport de la societat civil i les seves entitats i organitzacions.

Catalunya és una nació forta, però ha d’ésser intel·ligent i mesurada. L’Estat no ha demostrat encara tota la seva força. El nacionalisme espanyol està disposat a tot i la seva “quinta columna” a Catalunya serà encara més desacomplexada i contundent. Ens caldrà fer noves passes endavant, però consolidant les nostres posicions. Ferms i sense desànim, guanyarem!