L’independentisme s’autoexamina

En plena batalla interna en l’independentisme per l’estratègia de futur a adoptar, la Universitat Catalana d’Estiu arribava la setmana passada en un moment delicat, perquè hi sobrevolava el perill d’aprofundir en la divisió més que en l’exploració de vies d’acord. Potser per això les crides a posar punt final al pim-pam-pum intern van arribar des de tots els àmbits. En alguns actes, això sí, es va fer palès que un sector notable del moviment pensa poc en consonància amb les tesis dels grans partits, als quals van arribar a criticar durament, si bé la sang no va arribar al riu, i els retrets, que hi van ser, no van derivar en moments de tensió, sinó en un diàleg respectuós i fins i tot constructiu des de la divergència, conscients tots que la unitat s’ha de reforçar i no debilitar amb vista als mesos decisius que venen.

Bon exemple de tot plegat és la taula rodona que va reunir l’alcalde que fa deu anys va impulsar la consulta d’Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis; l’exconsellera Irene Rigau (JxCat), i l’alcalde de Moià i portaveu d’ERC a la Diputació de Barcelona, Dionís Guiteras. “Els partits ens estan impedint avançar cap a la independència”, etzibava d’entrada Ximenis, que ja recordava com fins a deu dies abans de la votació al seu poble cap força li havia donat suport. Entre aplaudiments, l’exalcalde reclamava “noves organitzacions que no tinguin una infraestructura interna”. “Els partits s’han de repartir molts diners, i això fa que siguin eminentment conservadors”, burxava. Lògicament, els companys de taula van sortir a rebatre’l. “Doncs com ho articulem, sense partits?”, es preguntava Rigau, que advocava per “millorar-los”. “Des del 1975 que els polítics no s’havien jugat així la pell”, recordava, mentre defensava que havien sabut “interpretar la gosadia cívica” per fer avançar el procés. Això sí, davant el parer estès que no s’entenen les baralles partidistes i que aquesta decepció desgasta el moviment, l’exconsellera es preguntava “per què en moments clau apareix una divisió inoportuna” i aprofitava per defensar la fórmula de Junts pel Sí. “Vam aprendre a discutir”, reflexionava, i va acabar amb un segon dard a ERC, a la qual abans ja havia retret que al seu dia demanés el cap de la vicepresidenta Joana Ortega: “Preferim mantenir l’objectiu clar que diluir el projecte per tenir-hi més gent”, indicava.

Rigau ho deia en resposta a Guiteras, que va defensar la tesi que no es tracta de ser el primer a fer el cim, sinó que hi arribi tothom, “encara que es trigui més”. “Al costat nostre hi ha gent que no pensa el mateix; farem països dins de països?”, havia plantejat, després de recordar que al seu poble hi ha 500 vots a Cs que s’ha “conjurat” per convertir en republicans. Guiteras, en tot cas, va haver de jugar a la defensiva. “És normal que qui estigui deu passes enllà digui que s’està frenant el procés, però aquí venim a treballar per la república i no la podem fer pas bipolar”, exposava. I davant els xiuxiuejos de l’auditori, prosseguia: “Si no voleu, no em voteu, però no ens barallem i acabem dividits i acovardits com vol l’Estat, no fem que sigui un fracàs aquest procés que tant esperàvem”, acabava, amb algun tímid aplaudiment entre els assistents.

ERC era segurament el partit més exposat a les crítiques, però no es va amagar i fins i tot va potenciar la presència a Prada amb pesos pesants com els consellers Bargalló i Vergés, i l’exconseller Huguet, ell en el marc de les jornades de la Fundació Irla. I si bé tots van ser aplaudits, també cal dir que van aixecar força més interès i entusiasme els crítics del partit, que van aprofitar la cita per rebre un bany de masses, com ho van ser també els actes protagonitzats per una altra crítica amb els partits que es va mesurar en les apreciacions, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie.

És clar que la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, també es va exposar al veredicte públic en un acte força menys concorregut, en què va haver de sentir retrets sobre la posició ambigua amb relació a la investidura de Sánchez, sobre la buidor i inconcreció del concepte eixamplar la base i sobre un perill: que ens convertim en “presoners dels presos”. Això sí, fins i tot hi ha qui li va defensar d’entrada un estat confederal com a pas intermedi per guanyar-se els comuns. Vilalta, en tot cas, va instar a “fugir” de la simplificació d’idees i del soroll –“tots juguem en el mateix equip”, subratllava– i va demanar “entendre” totes les aproximacions per trobar el desllorigador. “El discurs antipartits tampoc ens ajuda a enfortir-nos”, lamentava igualment. També a la sala, Ximenis, que ja havia topat amb Guiteras perquè, a diferència d’ell, creu que “amb un 50%+1 n’hi ha prou” per tirar endavant unilateralment, va insistir i va instar Vilalta a implantar la república si abans de la sentència l’executiu espanyol no ha acceptat dialogar. “Ho recullo, però si ho fas també els estàs donant incentius per no asseure’s, i tornem a ser on érem: tenim les condicions per aguantar una declaració d’independència?”, reblava. “Quan ho fem, ho hem de poder fer real, i dir que ara no tenim les condicions no vol dir que hi renunciem”, etzibava.

És clar que el més aplaudit va ser l’històric exiliat Ramon Gual, que en un dels últims debats va retreure a la gent que, com en el franquisme, s’esperi que la solució arribi d’exiliats i institucions de fora: “No teniu vergonya, si no us moveu no hi arribareu mai, i no val la pena continuar discutint.”