Política

La foguera dels errors

Catalunya podria ser l’Ulster, si els immensos errors actuals no es corregeixen a temps

Bar­ce­lona torna a ser avui la Rosa de Foc, tal com se la va conèixer a par­tir de la Set­mana Tràgica de 1909 de tan amarga memòria. Una suma dels errors ens ha por­tat a l’esce­nari actual, més propi del segle XIX (el dels “alda­rulls obrers” i el lud­disme) o a l’esce­no­gra­fia tràgica dels anys trenta del pas­sat segle, pèssi­mes memòries que coin­ci­dei­xen sovint amb pèssims lide­rat­ges polítics. Però si la història és rei­te­ra­tiva i tos­suda, els homes que l’encar­nen són encara més tos­suts. Avui som on som perquè no es va voler aten­dre la història, ni els seus movi­ments cíclics, ni les seves lliçons. Els pro­ta­go­nis­tes són els matei­xos, ree­di­tats: pèssims polítics, mani­pu­lació de les mas­ses, per­versió de les idees, abús del llen­guatge i dels tòpics, imperi dels medi­o­cres, pèrdua de valors i rela­ti­visme moral i una des­a­pa­rició d’elits soci­als que con­du­ei­xin el poble des de la raó, en lloc de fer-ho des de la uto­pia. Què ha que­dat del seny dels cata­lans? Un ingent buit imple­men­tat per la més escan­da­losa mani­pu­lació cone­guda després de Goeb­bels.

Aquest és un arti­cle per escriure amb llàgri­mes als ulls. Des que José M. Aznar el 2000 va come­tre l’immens error d’apro­piar-se per a si mateix de la majo­ria abso­luta, tot ha deri­vat en des­propòsits. Per­duda la pers­pec­tiva d’asse­nyat gover­nant, es va pre­ci­pi­tar en una bor­rat­xera d’errors a par­tir del divorci de Jordi Pujol. El seu més que lamen­ta­ble suc­ces­sor, Rajoy, rema­ta­ria l’anto­lo­gia de des­propòsits i desen­te­ses amb Cata­lu­nya, de la qual avui som vícti­mes. La seva incúria, la seva oci­osa manera de des­go­ver­nar i la pèssima inter­pre­tació dels fets a Cata­lu­nya de la incom­pe­tent Soraya Sáenz de San­ta­maría van des­tros­sar l’esce­nari. Mai van encer­tar a inter­pre­tar la simp­to­ma­to­lo­gia dels fets. Mai van voler escol­tar els con­sells de per­so­nes exper­tes i asse­nya­des. Mai van fer cas de certs infor­mes que van estar a les mans. Avui vivim les con­seqüències d’aquest gran error: Cata­lu­nya no és el que ells volien que fos. És que des­co­nei­xien l’emergència infal·lible de l’inde­pen­den­tisme català al llarg dels últims tres segles? D’aquesta ignorància se segueix el monu­men­tal error que ara encén les nits de Bar­ce­lona.

L’Esta­tut de 2006 era pro­ba­ble­ment un “mal neces­sari”: ni ZP, ni Rajoy, ni la demen­cial recap­tació de fir­mes en tau­les de car­rer dels insen­sats Are­nas i Rajoy eren un remei. Per con­tra va encen­dre l’actual foguera. Un insult inne­ces­sari. A par­tir de lla­vors tot ha estat un immens des­propòsit, com el pedrot del mite de Sísif. Si l’un és dolent, l’altre encara ho és més. Aquí i allà, en aquest Madrid que només per­se­gueix engo­lir la riquesa i el poder de tots els espa­nyols. Ni Artur Mas, ni Mon­ti­lla, ni els tri­par­tits van saber esqui­var el pro­blema des de la des­me­sura dels abe­llots i els utòpics. La resta, l’ha con­su­mat la incom­petència de Puig­de­mont i de Torra, ani­mats per la febre de la infla­mació naci­o­na­lista.

Tan difícil era enten­dre el greuge com­pa­ra­tiu del tracte pri­vi­le­giat als bas­cos i navar­re­sos? Tan impos­si­ble resul­tava apre­ciar que, a la vaca cata­lana, no se la podia exte­nuar a impos­tos i ins­pec­ci­ons fis­cals? Tant costa adme­tre que Anda­lu­sia gau­deix de pri­vi­le­gis, com aquest PER tan injust com dis­cri­mi­na­tori? Tan impos­si­ble resulta d’enten­dre aquest espe­rit de nació que Cata­lu­nya porta en el seu ADN? Tan necis són els polítics cas­te­llans (com deia Tar­ra­de­llas) per no apre­ciar la fatiga de l’inso­li­dari tracte amb Cata­lu­nya?

Arri­bats a aquest punt, el futur se’ns pre­senta tèrbol, pedregós i inútil si el Madrid del poder abso­lut no fa un acte de con­trició que el porti a pre­gun­tar-se què s’ha fet mala­ment fins ara. Si no recon­si­de­ren els mals i les seves cau­ses, l’actual crisi es tras­lla­darà, sens dubte, a l’Estat; i, ales­ho­res, serà “el plor i crui­xir de dents” de l’usual infern espa­nyol per tots cone­gut. Tor­na­rem a 1932? Tar­ra­de­llas insis­tia: “Mai més els fets d’octu­bre!” I en això estem.

Futur negre, si Madrid no acla­reix les seves lamen­ta­bles incògni­tes, ni Cata­lu­nya tanca la seva “rauxa” i posa el cer­vell a fun­ci­o­nar. L’emoció i la passió obnu­bi­len la per­cepció dels pro­ble­mes i agreu­gen la con­vivència. Més que mai caldrà tallar aquest procés i seure a la taula de la nego­ci­ació, ja que a la vista està la nici­esa rajo­ni­ana de ren­tar-se les mans com Pilat i car­re­gar el mus­sol a la justícia, que mai va haver d’inter­ve­nir en una situ­ació com aquesta. Cata­lu­nya no és Euskadi, ni Eslovàquia, ni l’ex-Iugoslàvia, ni Kosova. Cata­lu­nya podria ser l’Uls­ter, si els immen­sos errors actu­als no es cor­re­gei­xen a temps: dues soci­e­tats mal­con­vi­vint i enfron­ta­des. Hi haurà un Diven­dres Sant com a Irlanda del Nord? Els obtu­sos opta­ran per l’esta­cada balcànica? Ni Madrid –i tot el que això sig­ni­fica– pot emu­lar Erdo­gan ni els cata­lans som kurds, encara que ens assem­blem. Vam ser una nació (Corona d’Aragó) i, això, Cas­te­lla no sem­bla reconèixer-ho. Tar­ra­de­llas tenia la raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia