Política

El darrer alè?

El que importa és que la gent ho ha tornat a fer perquè és valenta i no està condicionada per cap trifulga de poder

Estic con­fosa. D’una banda com­par­teixo total­ment les decla­ra­ci­ons d’en Jordi Sànchez i de tots els pre­sos en con­tra de la violència i d’una altra banda, cada hora que passa, penso que la situ­ació que vivim ens agra­darà més o menys però que és ine­vi­ta­ble, perquè l’objec­tiu de la nos­tra lluita és immens i en tot cas hem d’assu­mir que no es pot pro­tes­tar sense moles­tar. Hem d’estar indig­nats perquè 100 anys de presó impo­sats en un judici farsa amb pro­ves ima­ginàries, si no ens indigna, és que no tenim consciència. Però estic con­fosa perquè també tinc la segu­re­tat de l’existència de pro­vo­ca­dors a sou de qui té l’obsessió de con­ver­tir el procés en vio­lent, perquè és pre­ci­sa­ment el nos­tre paci­fisme el que crea tants ner­vis a l’Estat i a les seves for­ces de segu­re­tat. Estic con­fosa perquè aquests dies hem vist amb gran pre­o­cu­pació actu­a­ci­ons into­le­ra­bles dels Mos­sos. Jo no puc obli­dar la veu de l’estu­di­ant de bat­xi­lle­rat de Cassà de la Selva dient: “Ja marxàvem amb les mans enlaire i ens han hos­tiat, els nos­tres, han estat els nos­tres!” I què dir de la negligència de dei­xar cam­par fei­xis­tes armats amb pals i mat­xets a la cacera de mem­bres de CDR. Una de les raons per allu­nyar-me d’Espa­nya és per dei­xar enrere per sem­pre un model de segu­re­tat cen­trat en la repressió i la cri­mi­na­lit­zació de la dis­sidència, i l’ús de la men­tida com a excusa de tot.

Però d’altra banda també estic cada cop més con­vençuda que situ­a­ci­ons com les que vivim són ine­vi­ta­bles i que, en tot cas, no som nosal­tres els qui hem de donar expli­ca­ci­ons sobre la violència i desau­to­rit­zar un movi­ment mas­siu i pacífic, sinó qui la pro­voca, perquè només hi ha violència quan apa­reix la poli­cia. Fem el pos­si­ble per no aban­do­nar el nos­tre paci­fisme perquè és el que real­ment els des­arma, però si no podem, no ens cul­pa­bi­lit­zem, la seva violència és molt més gran que la nos­tra.

Un altre fac­tor de con­fusió és el de tenir un govern que ens con­vida a mani­fes­tar-nos i es mani­festa i que al mateix temps ens envia la Brimo i rep feli­ci­ta­ci­ons d’aquells con­tra els quals ens anima a mani­fes­tar-nos. Si fos el con­se­ller Buch em pre­o­cu­pa­ria i si fos el pre­si­dent Torra, també. I jo valoro el pre­si­dent, i ho dic ara que està en hores bai­xes, perquè no té cap dels tics d’un polític de par­tit, és valent i s’hi juga molt, però em sem­bla que també està confós, que té el cor al car­rer i el cap amb la Brimo.

El que importa és que la gent ho ha tor­nat a fer perquè és valenta i no està con­di­ci­o­nada per cap tri­fulga de poder. El govern i el Par­la­ment no s’auto­cen­su­ren, volen i dolen. Par­len de sal­var l’auto­go­vern. Per a què volem un govern autonòmic i reta­llat que ago­nitza ofe­gat? Els pre­sos són a les nos­tres pre­sons i els Mos­sos hau­rien de ser la nos­tra poli­cia. Si real­ment el govern vol estar a l’altura, ja sap el que ha de fer, i d’altra banda el Par­la­ment, començant pel seu pre­si­dent, que refle­xi­oni sobre què hau­ria pas­sat si hagués permès la inves­ti­dura legítima del legítim can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, perquè jo penso que segu­ra­ment ara ja seríem en un altre estadi. Que això tenia ris­cos, no en tinc cap dubte, però si no estava dis­po­sat a assu­mir-los que no hagués accep­tat el càrrec. No hi ha res més letal que la por davant de la humi­li­ació, por que d’altra banda entenc que exis­teixi, però no en uns polítics que quan van pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons sabien què s’hi juga­ven i què ens hi juguem tots amb ells.

En tot cas abans d’aca­bar vol­dria dir al senyor Sánchez que el que veu aquests dies no és el dar­rer alè de l’inde­pen­den­tisme, com va afir­mar en les seves pri­me­res decla­ra­ci­ons després de les mobi­lit­za­ci­ons del dia de la sentència, veu un tsu­nami de democràcia que tot just acaba de començar. El pro­blema és que con­fon vots i urnes amb rebel·lions, mani­fes­ta­ci­ons pacífiques amb tumults sedi­ci­o­sos, joves o jubi­lats com­pro­me­sos amb ter­ro­ris­tes peri­llo­sos, té al·lèrgia al diàleg i a la nego­ci­ació i un gran menys­preu pels repre­sen­tants polítics esco­llits a les urnes. Però un dia haurà de dei­xar la por de banda, seure i par­lar, i ales­ho­res pot­ser podrà dir que Espa­nya és una democràcia. Ara no, ara no s’ho creu ningú, només els que tenen el cos­tum de creure’s les seves pròpies men­ti­des.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.