“A mi només em fa callar la mama!”

Pas­sava poc de les dotze del mig­dia quan una vui­tan­tena de trac­tors acce­dien a la Ram­bla de Figue­res a través del car­rer Nou. Els obria el pas un cotxe de la Guàrdia Urbana amb els llums blaus ence­sos. Era un moment d’emoció. Els page­sos, els nos­tres page­sos, aquells que fallen menys del que els fallem nosal­tres a ells, havien pres la segona ciu­tat més gran de la demar­cació amb les seves màqui­nes de tre­ball. A cavall dels trac­tors n’hi havia de tan emo­ci­o­nats com a peu a la Ram­bla. En l’entrada a la plaça es va veure més d’un pagès gra­vant amb el mòbil la rebuda que els feien.

Els page­sos van irrom­pre a la Ram­bla fent sonar les bot­zi­nes, van donar la volta i van apar­car en forma de fer­ra­dura embol­ca­llant el pas­seig dei­xant la Mon­tu­ri­ola amb trac­tors a dreta i esquerra. Els page­sos havien mini­mit­zat des d’aviat la línia que par­teix l’Alt Empordà i el Baix Empordà i havien ini­ciat la marxa a les nou a Ver­ges, D’aquí al polígon de Vila­ma­lla per esmor­zar, i cap a Figue­res després. La Guàrdia Urbana va xifrar en 12.000 per­so­nes el nom­bre d’assis­tents a l’acte del mig­dia, que va fer-los reviure la mobi­lit­zació del 3-O.

En els par­la­ments, el coor­di­na­dor gene­ral d’Unió de Page­sos, Joan Caball, remar­cava que no tot passa a Bar­ce­lona. “Al ter­ri­tori no som molts, però sí de molta qua­li­tat”, afir­mava. Caball va denun­ciar “la injustícia a la qual s’enfron­ten totes les per­so­nes con­dem­na­des, les acu­sa­des i les exi­li­a­des”, i va defen­sar que cal enten­dre el 18-0 com un exer­cici mas­siu de deso­bediència. “Fem de la soli­da­ri­tat la nos­tra millor arma!”

Fran­cesc Moñino, de la Inter­sin­di­cal STP, va argu­men­tar la con­vo­catòria: “Ens diran que aquesta és una vaga política. Sí, és cert: exi­gir la dero­gació de les refor­mes labo­rals del 2010 i 2012 és política. Els drets soci­als no es pido­len, es con­que­rei­xen.” Pel por­ta­veu de la Inter­sin­di­cal, la República cata­lana és una eina “impres­cin­di­ble per der­ro­car el règim del 1978 i avançar cap a un horitzó de benes­tar i lluita social”.

Laia Ris­pau, de la Inter­sin­di­cal Alter­na­tiva de Cata­lu­nya-Ustec, el sin­di­cat majo­ri­tari a l’Ense­nya­ment, va expli­car en el seu par­la­ment que aquest 18-O era un dia “espe­ci­al­ment emo­ci­o­nant” perquè a primària hi havia hagut un 77% de segui­ment, i un 70% a secundària de Girona.

Però ahir era el dia dels joves. El par­la­ment amb més futur van pro­ta­go­nit­zar-lo Júlia Cañadas i Sira López, joves mem­bres del Sin­di­cat d’Estu­di­ants dels Països Cata­lans (SEPC). “Cap de les pre­ses –expli­ca­ven– és cul­pa­ble. La pre­pa­ració d’un referèndum mai pot ser il·legal. Des del SEPC apos­tem per mobi­lit­zar-nos mas­si­va­ment.” I pro­cla­ma­ven ben fort: “No ens atu­rarà res!” La Ram­bla era colo­nit­zada ahir per molts joves inde­pen­den­tis­tes. Com elles. L’inde­pen­den­tisme sosté l’espe­rança en la mobi­lit­zació con­ti­nu­ada. Per això, els mis­sat­ges més espe­rançadors bri­lla­ven en pan­car­tes que duien ado­les­cents. Una d’aques­tes pan­car­tes ho resu­mia gai­rebé tot. Els joves no volen callar i es quei­xen a la seva manera: “A mi només em fa callar la mama!” Ente­sos?