El fracàs d’Espanya
Fracàs històric judicial i polític, en els fets i els esperits. Una sentència de sedició que posa sota els peus dels cavalls i la confiança el ja migrat prestigi i respecte a la Guàrdia Civil (G.C.), que durant dos anys i el testimoni presencial de centenars de guàrdies davant dels jutges i fiscals, amb jurament o promesa, no va dir la veritat com ho afirma el mateix Tribunal Suprem en negar que hi hagués rebel·lió. És a dir. Van mentir.
La relació entre Espanya i Catalunya és la història d’un fracàs anunciat d’anys i panys, només així es pot titular que després de més de 300 anys de presència d’Espanya a Catalunya –imposada des de l’origen per la força de les armes–, l’Espanya unitarista i excloent només tingui la força i la repressió com a única via per intentar silenciar el que és un clam arreu de tot el país. El dret a decidir el propi futur. El guarisme del 80% de suport de la població a favor de votar per decidir el futur és la prova més evident del fracàs de l’Espanya oficial, agressiva, la que no entén ni vol escoltar res dels problemes que planteja Catalunya.
Pedro Sánchez, l’actual dirigent del PSOE, és un polític de regat curt, no és un veritable estadista. Un polític hàbil en els despatxos i la lluita partidista, però no en la talla de ser considerat un polític transcendent. Cal donar la raó a tots aquells que assenyalen que cada cop s’assembla més al PP d’en Rajoy i tots els polítics quan van dirigir un problema polític com el català, així ho avalaven els resultats electorals, pel pedregar de la judicialització. El resultat pels seus interessos no pot ser pitjor, un descrèdit universal vers la feblesa democràtica de l’Estat espanyol, la internacionalització absoluta del fet independentista català i una creixent simpatia de l’opinió pública internacional. La gent mai simpatitza amb qui té per argument les porres, la violència i la repressió.
Una analista argentina en un Congrés internacional feia aquesta reflexió: “Madrid está siguiendo un manual trágico y a la vez patético, inventando demonios.” Malgrat els medis i la premsa de la caverna i per molt que ho intenti i inventi, el problema és polític; la resta, fullaraca. De fons l’objectiu és clar. L’afany de voler arranar un país i una forma de ser, el fer realitat un genocidi cultural per poder despersonalitzar-lo i sotmetre’l a les directrius dels grans interessos econòmics espanyols. Res que sigui diferent al que han fet en els continuats períodes de negació dels drets fonamentals, amb dictadures militars i encara en els curts períodes de feble democràcia.
Pedro Sánchez va tenir a les seves mans la possibilitat de poder fer política de debò davant el fet català quan va ser elegit president del govern espanyol. L’ajut imprescindible dels vots independentistes quan la moció de censura contra l’inefable dirigent del PP Mariano Rajoy era una oportunitat per donar visibilitat pública a la figura del relator. No va fer res, la por de la caverna mediàtica, els barons manefles oblidats dels GAL –hi són, però–, li va provocar tremolor de cames fins deixar-lo en mans dels seus adversaris polítics en l’àmbit espanyol. Quan podia posar condicions als diletants de Podem o no tenia adversari amb el PP amb un Casado verd com una ceba, quan podia obviar l’histerisme ciclotímic d’en Rivera i Cs, es va arronsar. D’aleshores ençà, cada cop pitjor.
Què quedarà de tot això? Un divorci latent que es farà realitat quan la víctima pugui alliberar-se.
No hi ha cap lloc al món millor per fer-ho possible com Europa. Com una gota xinesa la sentència comença a ser campanades a mort per a l’espanyolisme unitarista excloent arreu del món. Ahir era acollint exiliats i ara invitant el president Puigdemont al Parlament britànic; la premsa internacional condemnant el disbarat judicial, la força creixent de la gent en unes Marxes amb cos i ànima. Demà, el pes dels vots.
