Qui substituirà Torra
Hem viscut una setmana d’emocions, de concentracions diàries protestant contundentment contra la sentència del Tribunal Suprem i alhora acabant els dies en violència de grups radicals que han transmès una imatge de flamarades deplorables en punts neuràlgics de la ciutat de Barcelona.
La gran concentració de divendres a la capital catalana va tenir el mèrit de l’esforç personal de centenars de milers de catalans arribats de totes les parts del país, a peu, passant en molts casos nits al ras, sense produir cap aldarull i celebrant una gegantina manifestació que va arrencar a la plaça del Cinc d’Oros. Un èxit d’organització i una utilització eficaç de les xarxes socials i dels llocs web gestionats per desconeguts tecnòlegs professionals.
La vaga independentista va tenir un èxit discret i va afectar bàsicament el sector públic i de manera molt especial l’àmbit de l’ensenyament. L’element polític amb més força ha estat la concentració de gent provinent de la Catalunya de la terra a la ciutat de Barcelona, paraigua imprescindible per a tota mena de causes i moviments socials i polítics. Què seria Catalunya sense Barcelona.
Les preguntes que es poden formular són: què passarà a partir d’ara?, quant temps es pot mantenir la pugna entre manifestants i forces de seguretat al carrer fins passada la mitjanit?, com afectarà tot aquest moviment a les eleccions generals del 10 de novembre? i, molt especialment, quins seran els resultats de les eleccions catalanes quan sigui inevitable convocar-les anticipadament perquè el govern Torra ha perdut el control de la situació?
Les manifestacions celebrades des de la Diada del 2012 han estat espectaculars, cíviques i reivindicatives per assolir la independència. La política ha baixat al carrer i a hores d’ara és molt difícil que torni a les institucions com s’ha demostrat aquesta setmana, en què el mateix president Quim Torra passava de reunions d’urgència al Palau de la Generalitat per anar ràpidament a una de les marxes que tallaven el trànsit de carreteres principals del país.
El problema és que no s’ha sabut o no s’ha volgut administrar políticament la força de tants independentistes que divendres van fer cap a Barcelona en una gran manifestació cívica en contra de la sentència del Suprem i a favor de la independència. Els fets de l’octubre del 2017 que aquesta setmana s’han commemorat ens han portat a una sentència severa que ha afectat mig govern i un expresident que viu a Waterloo i que, malgrat operar des de la distància, té una influència molt notable en les decisions importants que ha de prendre el president Torra.
Les divisions dintre el govern són evidents perquè són els mateixos socis de la coalició els que les expressen en públic. Torra està aïllat i ha perdut el suport del seu partit i, sobretot, el d’Esquerra Republicana, que està dirigida amb el comandament a distància per Oriol Junqueras des de la presó.
La situació no és bona per a ningú. El més apropiat seria tornar a posar el comptador a zero, convocar eleccions anticipades a Catalunya quan el calendari ho permeti i a partir de llavors emprendre una nova estratègia que sense abandonar cap objectiu pugui formar un govern que governi i es restableixin els ponts amb l’Estat, amb Europa i amb el món. En aquests últims set anys Catalunya ha estat notícia sovint als mitjans internacionals. També ho va ser moltes vegades el segle passat. Però el fet és que cap president o ministre de països estrangers ha visitat oficialment Catalunya des del 2012. Ens hem manifestat molt però ens hem dividit encara més i no tenim aliats enlloc. En termes polítics estem més aïllats que mai.
Els que pensen i construeixen les estratègies que tenen tanta visibilitat al carrer saben que les eleccions del dia 10 de novembre són el primer objectiu. El segon és qui liderarà el país en despertar del malson i tinguem un nou parlament. Per això la gran batalla serà la d’aconseguir una majoria, també en vots, de l’independentisme. Eixamplar la base, com diu Junqueras, ho repeteix Tardà i Rufián ho exposa a Madrid i els programes de televisió. Però per raons oposades es mouran també els anomenats constitucionalistes.
