Qui substituirà Torra

Hem vis­cut una set­mana d’emo­ci­ons, de con­cen­tra­ci­ons diàries pro­tes­tant con­tun­dent­ment con­tra la sentència del Tri­bu­nal Suprem i alhora aca­bant els dies en violència de grups radi­cals que han transmès una imatge de fla­ma­ra­des deplo­ra­bles en punts neuràlgics de la ciu­tat de Bar­ce­lona.

La gran con­cen­tració de diven­dres a la capi­tal cata­lana va tenir el mèrit de l’esforç per­so­nal de cen­te­nars de milers de cata­lans arri­bats de totes les parts del país, a peu, pas­sant en molts casos nits al ras, sense pro­duir cap alda­rull i cele­brant una gegan­tina mani­fes­tació que va arren­car a la plaça del Cinc d’Oros. Un èxit d’orga­nit­zació i una uti­lit­zació eficaç de les xar­xes soci­als i dels llocs web ges­ti­o­nats per des­co­ne­guts tecnòlegs pro­fes­si­o­nals.

La vaga inde­pen­den­tista va tenir un èxit dis­cret i va afec­tar bàsica­ment el sec­tor públic i de manera molt espe­cial l’àmbit de l’ense­nya­ment. L’ele­ment polític amb més força ha estat la con­cen­tració de gent pro­vi­nent de la Cata­lu­nya de la terra a la ciu­tat de Bar­ce­lona, parai­gua impres­cin­di­ble per a tota mena de cau­ses i movi­ments soci­als i polítics. Què seria Cata­lu­nya sense Bar­ce­lona.

Les pre­gun­tes que es poden for­mu­lar són: què pas­sarà a par­tir d’ara?, quant temps es pot man­te­nir la pugna entre mani­fes­tants i for­ces de segu­re­tat al car­rer fins pas­sada la mit­ja­nit?, com afec­tarà tot aquest movi­ment a les elec­ci­ons gene­rals del 10 de novem­bre? i, molt espe­ci­al­ment, quins seran els resul­tats de les elec­ci­ons cata­la­nes quan sigui ine­vi­ta­ble con­vo­car-les anti­ci­pa­da­ment perquè el govern Torra ha per­dut el con­trol de la situ­ació?

Les mani­fes­ta­ci­ons cele­bra­des des de la Diada del 2012 han estat espec­ta­cu­lars, cíviques i rei­vin­di­ca­ti­ves per asso­lir la inde­pendència. La política ha bai­xat al car­rer i a hores d’ara és molt difícil que torni a les ins­ti­tu­ci­ons com s’ha demos­trat aquesta set­mana, en què el mateix pre­si­dent Quim Torra pas­sava de reu­ni­ons d’urgència al Palau de la Gene­ra­li­tat per anar ràpida­ment a una de les mar­xes que talla­ven el trànsit de car­re­te­res prin­ci­pals del país.

El pro­blema és que no s’ha sabut o no s’ha vol­gut admi­nis­trar política­ment la força de tants inde­pen­den­tis­tes que diven­dres van fer cap a Bar­ce­lona en una gran mani­fes­tació cívica en con­tra de la sentència del Suprem i a favor de la inde­pendència. Els fets de l’octu­bre del 2017 que aquesta set­mana s’han com­me­mo­rat ens han por­tat a una sentència severa que ha afec­tat mig govern i un expre­si­dent que viu a Water­loo i que, mal­grat ope­rar des de la distància, té una influència molt nota­ble en les deci­si­ons impor­tants que ha de pren­dre el pre­si­dent Torra.

Les divi­si­ons din­tre el govern són evi­dents perquè són els matei­xos socis de la coa­lició els que les expres­sen en públic. Torra està aïllat i ha per­dut el suport del seu par­tit i, sobre­tot, el d’Esquerra Repu­bli­cana, que està diri­gida amb el coman­da­ment a distància per Oriol Jun­que­ras des de la presó.

La situ­ació no és bona per a ningú. El més apro­piat seria tor­nar a posar el comp­ta­dor a zero, con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des a Cata­lu­nya quan el calen­dari ho per­meti i a par­tir de lla­vors empren­dre una nova estratègia que sense aban­do­nar cap objec­tiu pugui for­mar un govern que governi i es res­ta­blei­xin els ponts amb l’Estat, amb Europa i amb el món. En aquests últims set anys Cata­lu­nya ha estat notícia sovint als mit­jans inter­na­ci­o­nals. També ho va ser mol­tes vega­des el segle pas­sat. Però el fet és que cap pre­si­dent o minis­tre de països estran­gers ha visi­tat ofi­ci­al­ment Cata­lu­nya des del 2012. Ens hem mani­fes­tat molt però ens hem divi­dit encara més i no tenim ali­ats enlloc. En ter­mes polítics estem més aïllats que mai.

Els que pen­sen i cons­tru­ei­xen les estratègies que tenen tanta visi­bi­li­tat al car­rer saben que les elec­ci­ons del dia 10 de novem­bre són el pri­mer objec­tiu. El segon és qui lide­rarà el país en des­per­tar del mal­son i tin­guem un nou par­la­ment. Per això la gran bata­lla serà la d’acon­se­guir una majo­ria, també en vots, de l’inde­pen­den­tisme. Eixam­plar la base, com diu Jun­que­ras, ho repe­teix Tardà i Rufián ho exposa a Madrid i els pro­gra­mes de tele­visió. Però per raons opo­sa­des es mou­ran també els ano­me­nats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes.