Entre la tossuderia i la inacció
Els articles d’opinió i editorials a la premsa internacional critiquen l’immobilisme espanyol en la crisi catalana i destaquen la severitat de les penes imposades
La no intervenció europa en el conflicte també indigna els opinadors
Diferents diaris d’arreu del món han publicat aquests dies articles d’opinió, editorials i cròniques sobre la situació a Catalunya després de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes. La majoria de textos són crítics amb el govern espanyol, al qual acusen d’immobilista, però alguns tampoc estalvien retrets al moviment sobiranista. En reproduïm alguns fragments.
A Espanya hi ha un moble desconegut: la taula de negociacions. Molts polítics madrilenys creuen que qui s’hi asseu ja ha perdut la partida. La democràcia espanyola ha perdut la seva capacitat de diàleg i de compromís, sigui per formar un nou govern a Madrid, sigui per solucionar el conflicte català.
(...) En comptes de negociar el conflicte català, el govern espanyol ha intentat gestionar un problema de naturalesa política per vies exclusivament judicials, la qual cosa ha provocat la indignació dels catalans, cada cop més allunyats de Madrid.
(...) Si els catalans haguessin pogut votar amb totes les condicions, tal vegada no haurien aconseguit una majoria suficient per independitzar-se d’Espanya i la demanda d’independència hauria quedat aparcada. Però Madrid va enviar la Guàrdia Civil a Catalunya, va requisar les urnes i va agredir els votants, provocant més de mil ferits. Les imatges van fer la volta al món. Unes imatges que només havíem vist als països on hi ha govern dèspotes i dictadors.
(...) La condemna actual és desproporcionada i contribuirà a un major enduriment de les posicions. Demostra també la incapacitat d’Espanya per resoldre conflictes. El conflicte català fa temps que ha deixat de ser un conflicte intern espanyol. Ens afecta a tots, sobretot perquè uns representants escollits democràticament estaran tancats durant anys.
(...) Al Parlament Europeu hi ha tres escons escandalosament buits. Són els escons dels eurodiputats catalans escollits per més de dos milions de votants i que no van poder prendre possessió del seu càrrec. (...). S’imaginen que als diputats alemanys al Parlament Europeu només se’ls permetés anar a Estrasburg després d’un jurament previ a Berlín?
(...) Els drets fonamentals que acollim amb normalitat com la llibertat d’expressió o el dret a l’autodeterminació, no tenen la mateixa validesa a Espanya que a la major part d’Europa. La sentència del Suprem no té cap més objectiu que atemorir encara més la població i el moviment independentista. S’imaginen les protestes que hi hauria si els representants dels ciutadans democràticament escollits fossin empresonats a Turquia, Rússia o Hong Kong?
Els tribunals espanyols no resoldran cap conflicte polític mitjançat condemnes de presó. Espanya té nou presos polítics i es manté en la modalitat de campanya electoral permanent. La distància entre els fronts de Madrid i Barcelona no para de créixer. Davant aquesta situació desesperada només queda una esperança: que Brussel·les finalment desperti i es decideixi a portar ambdues parts a una taula de negociació . Till Bartels
La sentència als líders separatistes catalans que van ser condemnats per haver participat en l’intent independentista del 2017 suma inestabilitat al pronòstic reservat de la política espanyola, que pateix una fragilitat gairebé crònica.
Sense govern estable des de llavors i a dies de l’inici de la campanya electoral per a unes noves eleccions generals el 10 de novembre, el veredicte del Suprem irromp en l’escena de campanya i atrau forces que, fins fa res, es menyspreaven mútuament. I tot el contrari, divorcia partits com el PSOE i Unides Podem que, fins l’últim fracàs d’acord per formar govern, es confessaven, quasi, l’un per l’altre . María Artusa
Aquesta crisi política mai hauria d’haver acabat als jutjats. La incapacitat de l’anterior govern espanyol per canalitzar les aspiracions dels catalans i per trobar compromisos, d’una banda, i la inflexibilitat, la fugida endavant en la desobediència i la il·legalitat dels separatistes, de l’altra, van provocar un punt mort. Aquests càstigs simbolitzen el fracàs de la política.
Si els delictes de desobediència greu i de malversació de fons públics comesos pels condemnats mereixien una resposta judicial, cal posar en qüestió les penes tan severes, i més quan el tribunal reconeix que “tot plegat era per pressionar el govern per a un referèndum acordat”. Espanya s’hauria d’interrogar també per la condemna a nou anys de presó per als líders d’ANC i Òmnium, que han estat condemnats a nou anys de presó al·legant que “el dret de protesta no es pot fer servir per evitar aplicar una ordre judicial”. Espanya ha de vigilar que aquesta jurisprudència acabi en una restricció dels drets de reunió, de manifestació i de lliure expressió . Editorial
Però Sánchez i Quim Torra, el líder independentista del govern regional català, no han fet cap avenç polític cap a la resolució de la disputa des que tots dos van arribar al càrrec l’any passat. Dilluns Torra va prometre “avançar en el camí cap a una república catalana, sense excuses. Durant una visita a Madrid, al setembre, va advertir que Catalunya podria seguir l’exemple que van demostrar els manifestants a Hong Kong . Raphael Minder
(...) La ira dels dos costats per la qüestió catalana ha alimentat processos bessons de fragmentació i polarització política. Aquests han desaconsellat el compromís i la col·laboració i han fet més difícil formar un govern espanyol estable. Els partits nacionalistes catalans havien estat claus políticament a Madrid. Ara ningú negociarà amb ells. Cap partit espanyol de dretes o d’esquerres pot tenir ara mateix la majoria en unes eleccions, però la desconfiança amb la qüestió catalana els impedeix de treballar junts. Les eleccions generals del mes que ve seran les quartes en quatre anys.
Abans del veredicte del Suprem, els partits espanyols havien començat a mostrar signes de moderació. Menys amenaçat per l’extrema dreta, el Partit Popular, conservador, ja no prometia imposar un govern a Catalunya. El ferotge partit nacionalista anticatalà Ciudadanos s’havia obert a donar suport als socialistes del primer ministre Pedro Sánchez, que ha promogut el compromís i la conciliació amb els líders catalans. Seria una tragèdia si Sánchez, suposant que fos reelegit, fos dissuadit de seguir aquest rumb . Editorial
La senyora Sturgeon ha estat encertada en negar-se a seguir la via del referèndum il·legal, que van abraçar els nacionalistes catalans. La unilateralitat catalana va provocar que els tribunals espanyols es decidissin a prendre el camí impactant de fer presoners els líders nacionalistes. Uns empresonaments que són una vergonya per a Espanya. Tant Madrid com Brussel·les, que s’han negat a intervenir en la qüestió catalana, haurien de fer tot el possible per resoldre la situació el més aviat possible. I tant Escòcia com la Gran Bretanya s’haurien de comprometre a no fer un recorregut similar, per fortes que siguin les temptacions . Editorial
Demanant la llibertat d’Oriol Junqueras i els seus antics companys implicats en el referèndum de secessió il·legal de Catalunya i la declaració fallida d’independència del 2017, els catalans que recorren els carrers de Barcelona tenen una causa més legítima que insistir en la secessió unilateral. La duresa del càstig és clarament no europea.
Vaig ser a Barcelona l’octubre del 2017 i era impossible ignorar el caràcter no-violent de les accions dels secessionistes. Tot el que van fer va ser intentar demostrar que la majoria de legisladors catalans elegits afavorien la independència i que el suport popular a una Catalunya independent era elevat.(...)Moltes democràcies ni tan sols tenen lleis de sedició. Alemanya només castiga el discurs d’odi, amb una pena de presó màxima de cinc anys. Anglaterra, Gal·les i Escòcia van abolir la sedició com a ofensa el 2009 i el 2010. Austràlia va fer el mateix el 2011. Els Estats Units tenen una llei, que rarament s’aplica, contra la “conspiració sediciosa”, però només pot ser usada contra persones que planegin un enderrocament violent del govern.
(...) La qüestió catalana no és una qüestió interna, tal com ha mantingut sempre la Comissió Europea, que sí que ha criticat les reformes judicials a Polònia i Hongria, que han augmentat el control polític sobre els jutges. La duresa dels tribunals espanyols amb els separatistes catalans podria estar motivada políticament. La qüestió catalana és un dels principals problemes cada cop que hi ha eleccions espanyoles. Espanya és a punt de celebrar les quartes eleccions generals en quatre anys.
Els jutges espanyols han expressat el seu malestar pels intents del govern per augmentar el control sobre la justícia, encara que els seus intents hagin estat menys descarats que a Hongria i Polònia. Segons l’Eurobaròmetre, els espanyols consideren que el seu sistema judicial és menys independent del que els hongaresos i els polonesos consideren el seu. De fet, només els búlgars, els eslovacs i els croats tenen una opinió inferior sobre la independència de la seva justícia . Leonid Bershidsky
Transmetre la qüestió al poder judicial no ha esborrat el desafiament que Madrid té al davant des de Barcelona. Tampoc els combats al carrer faran de Catalunya un lloc millor on viure. Tothom hauria de tornar a la casella de sortida . Editorial
Els separatistes, al seu torn, viuen en una bombolla i han pervertit totalment les relacions entre majoria i poder polític. En una ironia de la història en aquest conflicte superflu també ha amenaçat l’estabilitat de la UE, que la solució donada per polítics i opinadors sigui un perdó del rei Felip, justament l’home a qui una majoria de catalans rebutgen . Thomas Urban
Aquest rebuig a intervenir ha estat una constant des de l’inici de la crisi catalana. Emmanuel Macron va resumir perfectament la doctrina europea des de l’octubre del 2017 amb algunes frases lapidàries: “Tinc un interlocutor a Espanya i és el primer ministre”. “Jo, demà, puc tenir una regió de França que s’aixequi i apel·li a les institucions europees. Tenim institucions europees que facin d’àrbitres dels problemes interiors? No”.
(...) Els espanyols, omnipresents a tots els nivells de poder a Brussel·les, vetllen perquè aquesta doctrina sigui respectada fil per randa.
(...) La justícia espanyola no és un exemple de virtut, contràriament al que vol fer creure el govern de Madrid. És una justícia polititzada simplement contrària al principi de separació de poders. Això, sens dubte, és el que explica que hagi estat la justícia qui s’hagi mostrat particularment repressiva amb els catalans i que ha posat traves als esforços dels governs socialistes de Zapatero i Sánchez de trobar una solució política. Jean Quatremer
