Al Consejo de la Suprema y General Inquisición

Dit de manera senzilla, perquè ho puguem entendre tots: jutjar (o sigui, allò que no han fet durant els quatre mesos que ha durat el judici farsa el jutge Marchena i la resta de membres del Tribunal de la Santa Inquisición, altrament dit Tribunal Suprem) vol dir, necessàriament, coneixement dels fets i anàlisi de les proves que els demostren o pretenen sustentar-los. I, finalment, si han de servir per poder condemnar, cal fer-los encaixar a la perfecció, sense forçaments ni deformacions de cap mena, en alguna de les conductes descrites al Codi penal.

Als meus alumnes de la Facultat de Dret els explicava que es tractava exactament del mateix que fem amb els puzles quan anem avançant en el trencaclosques. No es tracta, doncs, de prémer i prémer la peça, no es tracta de forçar-la, ni tampoc de separar l’espai que ens queda al tauler perquè ens hi càpiga. Si ho fem així no arribarem enlloc, cada cop serà més impossible acabar el puzle i haurem de desistir.

“Don Manuel”, la peça, o sigui, la conducta inequívocament provada (i només la inequívocament provada), és la que ha d’encaixar perfectament en l’espai corresponent del puzle (el tipus penal o delicte en qüestió). Contràriament no es pot acabar el trencaclosques, no s’arriba enlloc i es fa el ridícul, com l’ha fet vostè i la resta de membres del tribunal, penjant aquest puzle malforjat a la sala de trofeus del Poder Judicial, a la vista de juristes de tot el món.

Pel que fa a les falsedats que hem hagut de suportar mentre ha durat el judici per part de policies, advocats de l‘Estat i fiscals, malauradament la Santa Inquisición ja va cuidar-se prou de no permetre la praxi abans vigent segons la qual, per evitar les acusacions sense fonament, aquell que acusava corria el risc de ser condemnat a la mateixa pena que li hagués correspost a l’acusat si es demostrava que era fals allò que havia afirmat. Això no succeïa en el procés inquisitorial i tampoc va passar en el seu, és clar. Contràriament, avui tindríem centenars de policies i alguns advocats de l’Estat i fiscals condemnats a penes de presó d’entre 7 a 13 anys.

Pel que fa a les penes amb què es castiguen les conductes descrites al Codi Penal, cal recordar que tenen una funció o vocació preventiva. És a dir, es tracta d’una amenaça que, per evitar determinades conductes, adverteix del càstig en el supòsit que es realitzin. I a més, tal com diu la mateixa Constitución Española en l’art. 25.2: “Las penas privativas de libertad y las medidas de seguridad estarán orientadas hacia la reeducación y reinserción social...”. En cap cas, la legislació espanyola legitima per a l’escarment, que és el que realment s’ha pretès amb tota aquesta farsa.

Dit això, lamentablement per a vostès i sortosament per a nosaltres deixi’m avançar-los, que res no aconseguiran. No aconseguiran la prevenció, perquè, tal com diu la campanya d’autoinculpacions que estem a punt d’iniciar: Jo (sí, jo) tornaré a desobeir i juntament amb molts i molts d’altres Ho tornarem a fer. És a dir, que la prevenció d’aquestes conductes que tant els couen no es produirà, perquè continuaran produint-se.

Tampoc aconseguiran reinserir-nos ni reeducar-nos, bàsicament perquè, com els hem demostrat fins a la sacietat, els catalans estem perfectament inserits en la nostra societat i amb les conductes pacífiques de milions de persones manifestant-nos pels carrers any rere any, ha quedat més que palesa la nostra educació. No cal, doncs, reeducar gent tan educada, ni inserir qui ja ho està de ple. I encara, per més que ho intentin, no podran.

I deixi’m dir-los també que, tot i que pretenguin il·legalment fer-ho, tampoc ens escarmentaran, ni amb cent ni amb mil anys de presó, ni amb milions de multes, com les que, per cert, ens van posar vostès mentre es desenvolupava el judici, ja no per exercir el nostre dret de manifestació o llibertat d’expressió, sinó simplement per creuar repetidament el pas de vianants amb el semàfor en verd, davant del Tribunal Suprem i l’AudiEncia Nacional. Perdonin, vostès estan malalts, de veritat, i dit amb tota la pena del món, és clar.