Política

Mireia Vehí

Candidata de la CUP a la llista de Barcelona 10-N

“La gent ha aconseguit fer un torcebraç a l’Estat”

“L’Estat només posa problemes, ja no és un interlocutor vàlid i ara cal interpel·lar Europa”

“L’única manera de fer-los seure a parlar és la desobediència civil, desbordar-los, tallar els circuits de capital arreu”

Del carrer a les institucions
Llicenciada en sociologia i nascuda a Vilafant (Alt Empordà) el 1985, Mireia Vehí va encetar la carrera de diputada després de l’acord d’investidura entre JxSí i la CUP, que va deixar fora els diputats Antonio Baños, Josep Manel Busqueta, Julià de Jòdar i Ramon Usall. El salt a la institució li va arribar després d’una àmplia trajectòria activista, a l’Autònoma, en el moviment ocupa a Granada –on va estudiar– i a l’assemblea de barri del Poble-sec. Especialista en migracions, drets humans, gènere i interculturalitat, també ha format part de Tanquem els CIE.
L’Estat només s’asseurà quan se’l desbordi, quan es vegin afectats els interessos econòmics Anem pel bon camí; la repressió és proporcional a la capacitat de transformació
Autodeterminació o defensa del principi franquista de la unitat d’Espanya? Que parli Sánchez Fins que no hi hagi una resposta democràtica, l’Estat serà ingovernable
Hem fet més feina en dos anys de mobilitzacions que en dos anys de govern

La CUP es pre­senta per pri­mer cop a unes elec­ci­ons al Congrés dels Dipu­tats, cons­ci­ent que els seus vots només poden ser­vir, a Madrid, per alçar i fer sen­tir la veu dels que estan en con­tra de la repressió que exer­ceix l’Estat con­tra tot allò que implica més sobi­ra­nia per als ciu­ta­dans. L’exdi­pu­tada Mireia Vehí és la cap de llista i l’entre­vis­tem l’endemà del pri­mer i únic debat elec­to­ral entre els can­di­dats. Arriba amb els ulls oberts de bat a bat.

Ha seguit el debat elec­to­ral?
Sí, sí, vaig veure el debat.
La pro­posta del PSOE és que els referèndums siguin delicte. Com ho han rebut tenint en compte que és una demanda bàsica del seu pro­grama?
És obvi que no hi ha solu­ci­ons cen­trals en la reso­lució democràtica del con­flicte i ens rea­firma en l’anàlisi que ja hem anat expo­sant: l’Estat espa­nyol no pot ser un inter­lo­cu­tor vàlid, perquè només fa que posar pro­ble­mes i murs. Hem de poder inter­pel·lar la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.
Més? Com?
És impres­cin­di­ble que l’estratègia de deso­bediència civil con­tinuï, perquè des que el 2006 vam començar amb la pro­posta d’Esta­tut, ava­lat i refe­ren­dat i, mal­grat això, reta­llat, des de lla­vors, repe­teixo, totes les res­posta han estat per la via de la repressió. L’única manera que tenim de fer seure l’Estat espa­nyol i que la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal el forci a con­vo­car un referèndum és la deso­bediència civil con­ti­nu­ada, mas­siva i acom­pa­nyada de les ins­ti­tu­ci­ons. No hi ha cap altra via.
Acom­pa­nyada de les ins­ti­tu­ci­ons, diu? Però si no s’han pogut posar d’acord els tres par­tits inde­pen­den­tis­tes a donar una res­posta con­junta a la sentència del Suprem...
És que les ins­ti­tu­ci­ons estan segres­ta­des, i això no és un eslògan. Les finan­ces estan con­tro­la­des, el con­trol de con­se­lle­ries com la d’Inte­rior és altíssim, tenim un Par­la­ment impug­nat sis­temàtica­ment pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i un govern també con­tro­lat... És un esquema en què és molt difícil exer­cir qual­se­vol acte de sobi­ra­nia, però, a més, el mínim que podríem fer tam­poc es fa, com ara tots els temes rela­ci­o­nats amb les lleis d’emergència de l’habi­tatge i de pobresa energètica. Vull dir que el govern tam­poc fa de govern efec­tiu; la situ­ació és de blo­queig, cert, però perquè el govern català no defensa la seva gent, sinó que envia la poli­cia a repri­mir-la. I a escala inter­na­ci­o­nal tam­poc fa gaire cosa. És obvi, doncs, que hi ha un govern que no fun­ci­ona i que a prin­ci­pis de l’any que ve hi ha d’haver elec­ci­ons i que en surti un govern capaç de fer política per a la seva gent i no per al Flo­ren­tino de torn i patint per l’apli­cació del 155, perquè això no té fi; la por no té fi. El govern ha de ser capaç de forçar una aritmètica inter­na­ci­o­nal capaç que obli­gui l’Estat a nego­ciar.
I quan par­leu de deso­bediència civil, què voleu dir? Sor­tir al car­rer a pro­tes­tar?
L’Estat només s’asseurà quan se’l des­bordi, quan els interes­sos econòmics dels ports –prin­ci­pal­ment el de Bar­ce­lona– es vegin afec­tats quo­ti­di­a­na­ment, quan els interes­sos de les empre­ses de l’Íbex es vegin en perill, quan l’estratègia de deso­bediència sigui tan com­par­tida com sigui pos­si­ble, és a dir, que tota la gent del ter­ri­tori surti a ocu­par pla­ces i a recu­pe­rar el 15-M.
Cal ocu­par, doncs, ports, aero­ports i car­re­te­res?
No, no. Faig referència al port com a cir­cuit de capi­tal. Vivim en un moment en què la manera de tallar l’acu­mu­lació de capi­tal és tallar-ne el cir­cuit, però es pot fer de mol­tes altres mane­res. El que nego és la màxima que fa ser­vir ERC, que creu que si l’inde­pen­den­tisme obté més del 50% dels vots, l’Estat s’asseurà a nego­ciar. No és veri­tat, nosal­tres neguem aquesta tesi, i diem que l’Estat només ho farà si se’l des­borda, si hi ha una estratègia con­ti­nu­ada de des­bor­da­ment i s’acom­pa­nya de les ins­ti­tu­ci­ons. Hem fet més feina en dos anys de mobi­lit­za­ci­ons que en dos anys de govern.
I ara què?
Crec que les coses han can­viat. La gent ha acon­se­guit fer un tor­ce­braç a l’Estat i a la Gene­ra­li­tat. Fa més d’una set­mana que la gent està mobi­lit­zada, que impe­deix el fun­ci­o­na­ment nor­mal dels cir­cuits de capi­tal, de les ciu­tats, dels pobles, i això no és gens tri­vial, sinó que ha de con­tri­buir que l’Estat faci una anàlisi de la situ­ació en ter­mes econòmics i s’adoni que això no es pot sos­te­nir en el temps. Aquesta és la manera més efec­tiva que aquí hi hagi una solució democràtica.
De moment, però, la res­posta de l’Estat és més repressió, més poli­cia i més Codi Penal.
És que això és un tor­ce­braç, i si l’única res­posta que té Pedro Sánchez és incor­po­rar una assig­na­tura de cons­ti­tu­ci­o­na­lisme a les esco­les, una nova llei per a TV3, la pena­lit­zació dels referèndums i fer tor­nar Puig­de­mont fent cas omís de la sepa­ració de poders, si totes les pro­tes­tes són aques­tes, és que anem pel bon camí.
Per què?
Perquè la res­posta repres­siva és pro­por­ci­o­nal a la capa­ci­tat trans­for­ma­dora que té el que estem fent. I això no és sen­zill, ni és ràpid. En aquests anys hem après coses; sabem que de la llei a la llei no fun­ci­ona, que tam­poc ho tenim a prop, però que això tam­poc és infi­nit, perquè estem fent un tor­ce­braç a un estat, a un règim, que està en crisi, i més que ho estarà amb una crisi econòmica a tocar. Per tant, aquí fins que no hi hagi una res­posta democràtica, l’Estat serà ingo­ver­na­ble en molts sen­tits, i això no es pot sos­te­nir en el temps.
I ara la CUP deci­deix fer política al Congrés. Com es tra­duirà aquest tor­ce­braç a l’Estat si acon­se­guei­xen escons a la cam­bra?
El Congrés és una cam­bra que forma part de l’apa­rell de l’Estat i aquest apa­rell l’iden­ti­fi­quem en el marc del règim del 78, monar­quia, cor­rupció, Íbex 35. Per tant, ente­nem que allà no hi tro­ba­rem la solució. De fet, encara que acon­seguíssim la màxima repre­sen­tació que apor­ten tots els escons dels Països Cata­lans, no podríem fer res, no hi hau­ria referèndum pac­tat, no es pot, i després de veure el debat i veure les majo­ries que hi ha, és obvi que no hi ha ni la pos­si­bi­li­tat mate­rial ni la volun­tat de gene­rar una res­posta democràtica a la situ­ació cata­lana. Així, l’única pro­posta creïble és anar allà a hacke­jar, a aixe­car cati­fes de cor­rupció, a fer obvi que la monar­quia és una ano­ma­lia democràtica, a fer d’alta­veu que la solució és amnis­tia i auto­de­ter­mi­nació, i a gene­rar ali­an­ces a l’esquerra, i això no es fa al Congrés, però sí que el Congrés pot con­tri­buir a fer-nos d’alta­veu, ja que nosal­tres som invi­si­bles per a la premsa espa­nyola. Crec que és molt difícil sen­tir-hi dis­cur­sos neta­ment inde­pen­den­tis­tes, anti­ca­pi­ta­lis­tes, femi­nis­tes, i ara se’ns obre una opor­tu­ni­tat per tei­xir ali­an­ces.
Apunta cap a un dis­curs inde­pen­den­tista, però en un moment en què l’escena està ocu­pada per la rei­vin­di­cació de drets i lli­ber­tats fona­men­tals, quin espai ocupa la inde­pendència? Sobre això hi ha poc debat ara mateix.
Nosal­tres som l’esquerra inde­pen­den­tista i fa molts anys que rei­vin­di­quem que la inde­pendència és l’única pro­posta política pos­si­ble en el marc del règim del 78 i una crisi econòmica per­ma­nent –que, d’altra banda, és la dinàmica cíclica del capi­tal–, una crisi climàtica i una crisi patri­ar­cal. I tot això, dins d’un marc de la Unió Euro­pea que només fa que recen­tra­lit­zar drets. Per això, pen­sem que l’única res­posta és la inde­pendència, entesa com a sobi­ra­nia de l’indi­vidu i no pas com a con­seqüència d’un naci­o­na­lisme ter­ri­to­rial, cul­tu­ral o iden­ti­tari. I què fem? Sabem que no tot­hom és anti­ca­pi­ta­lista, anti­ra­cista, femi­nista i eco­lo­gista, però sí que tot­hom demana solu­ci­ons democràtiques i que un 80% no vol la monar­quia i vol un referèndum. Lla­vors apos­tem per una pro­posta política de reso­lució de con­flic­tes, auto­de­ter­mi­nació, amnis­tia i drets, ja que la situ­ació en matèria d’habi­tatge, feina, ser­veis soci­als i immi­gració està al límit. Ente­nem, a més, que és un marc assu­mi­ble per a totes les for­ces democràtiques, tenint clar que la nos­tra opció és la inde­pendència. Ja sé que a l’altra banda hi ha un abisme, que el PSOE ha fet un gir a la dreta pre­o­cu­pant i que els comuns, ERC i JxCat hau­ran de triar a l’hora de la inves­ti­dura si apun­ta­len un règim monàrquic o con­tri­bu­ei­xen a deses­ta­bi­lit­zar el règim. Sabem que no és fàcil i que l’amenaça de la ultra­dreta no és un tema menor.
I davant d’aquesta amenaça, inves­ti­ran Sánchez per fer fora la dreta?
No inves­ti­rem Sánchez de cap manera, encara que depen­gui dels nos­tres vots, perquè, arri­bats a aquesta situ­ació, la nos­tra pre­gunta és una altra: Sánchez s’asseurà a par­lar d’auto­de­ter­mi­nació o pensa con­ti­nuar defen­sant la uni­tat d’Espa­nya com si fos un prin­cipi fona­men­tal per a la vida de les per­so­nes? Si ell vol gover­nar, si tanta por té de l’extrema dreta, per què posa la uni­tat d’Espa­nya, que és un prin­cipi del fran­quisme, per sobre de la inte­gri­tat d’un poble sen­cer? És una falsa dico­to­mia.
Amb quins ali­ats comp­teu per sac­se­jar o con­tri­buir a voler tren­car el règim del 78?
La inde­pendència és l’única via perquè aquest poble tin­gui sobi­ra­nia, per poder naci­o­na­lit­zar la banca, per dis­po­sar d’empre­ses públi­ques de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons i d’ener­gia. I els ali­ats? Dins del Congrés, ERC i JxCat hau­ran de deci­dir al cos­tat de qui estan. Ente­nem que l’esquerra inde­pen­den­tista basca és una aliança, però també haurà de deci­dir si apun­tala el govern de Sánchez o no. Les prin­ci­pals ali­an­ces, però, són fora del Congrés, són la gent, són les orga­nit­za­ci­ons de l’esquerra radi­cal que fan la mateixa anàlisi del règim que nosal­tres; fora de la monar­quia, del sis­tema econòmic, de l’apa­rell d’Estat..., i que esti­guin fora del Congrés no és menor, perquè, tal com comen­tava al prin­cipi de l’entre­vista, per a nosal­tres l’estratègia més efec­tiva és la deso­bediència civil mas­siva i orga­nit­zada a tot l’Estat, perquè pen­sem que l’apa­rell de l’Estat és un pro­blema per a tot­hom, per als cata­lans, però també per als anda­lu­sos, els ara­go­ne­sos, els gallecs i els madri­lenys, perquè és una tri­tu­ra­dora de drets.
Teniu esta­blerts llaços amb aques­tes orga­nit­za­ci­ons?
Sí, històrica­ment hem tin­gut relació amb aques­tes orga­nit­za­ci­ons. A escala ins­ti­tu­ci­o­nal i par­la­mentària, hi ha un mur, ho vam veure en el debat, però repe­teixo: hi ha una crisi econòmica a tocar, i si a Cata­lu­nya no hi ha una solució democràtica, no hi haurà gover­na­bi­li­tat al Congrés i, més enllà d’això, són els ciu­ta­dans, la gent, els que no podran aguan­tar una crisi més ni estan dis­po­sats a aguan­tar més violència. Per tant, la gent al car­rer, de manera inter­mi­tent, pot estar-hi durant molt de temps. La política en aquest país ja mai més estarà tan­cada en un Par­la­ment, en un des­patx. La política a par­tir d’ara es fa a tot arreu.
I en aquesta situ­ació, pen­seu que la gent sor­tirà al car­rer? Ho fieu tot a la pro­testa?
Som molta gent, i el que jo veig més impor­tant és que el des­bor­da­ment civil ha can­viat la manera de fer política: ja no es fa al Par­la­ment o al Congrés, es fa als llocs de tre­ball, amb vagues gene­rals, a les esco­les, tallant els car­rers, es fa de mil mane­res i, sobre­tot, és un camí de no retorn, perquè des­borda les for­mes clàssi­ques de fer política sor­gi­des del pacte de la Tran­sició. Ens hem ado­nat que la gent té la capa­ci­tat col·lec­tiva d’orga­nit­zar-se i fer una esmena a la tota­li­tat a l’Estat, al govern, i això és molt impor­tant, perquè genera una dimensió d’empo­de­ra­ment popu­lar increïble. Per aquest motiu diem que l’Estat serà ingo­ver­na­ble men­tre a Cata­lu­nya no hi hagi una solució democràtica. La Gene­ra­li­tat també ho sap, i quan la crisi econòmica acabi d’arri­bar, enmig d’una pre­ca­rit­zació increïble, amb una xarxa ja molt feble per supor­tar més sotracs, quan les famílies encara no s’han recu­pe­rat de la crisi del 2008, quan ja no hi tens res a per­dre, la gent no ho aguan­tarà.
I con­tra això, i quan Brus­sel·les ja parla de noves reta­lla­des de 60.000 mili­ons d’euros, més deso­bediència?
A nosal­tres ens encan­ta­ria que a Cata­lu­nya hi hagués un govern que defensés la seva gent i que digués que no hi haurà més des­no­na­ments, i que abans vet­llarà per les per­so­nes que pels interes­sos ban­ca­ris, però no hi és...
No és massa utòpica aquesta posició de la CUP quan ja tenim l’exem­ple del que va pas­sar a Grècia, amb un govern d’esquer­res que ata­cava les ordres del dèficit?
La Unió Euro­pea ja no pot tri­tu­rar pobles, ens hi va la vida. L’habi­tatge és un dels grans pro­ble­mes actu­als, espe­ci­al­ment pel que fa al llo­guer, i els que hi han posat fre i ho han com­ba­tut són els del Sin­di­cat de Llo­ga­ters. No hi ha ningú més, entre altres coses, perquè aquí l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona tam­poc té les eines ins­ti­tu­ci­o­nals per fre­nar-ho davant dels poders econòmics i els fons vol­tor dels Blacks­tone. Els des­no­na­ments els ha atu­rat la gent, i per molt que sem­bli que aspi­rem a una uto­pia, els fets demos­tren el con­trari, perquè no hi ha res més. No tenim un govern que es planti, que impe­deixi als Mos­sos actuar davant dels des­no­na­ments, que freni els Blacks­tone, no el tenim. I hem d’apren­dre de l’exem­ple de Grècia i ens ha d’aju­dar a com­pren­dre que, sense ali­an­ces inter­na­ci­o­nals, no anem enlloc, perquè Grècia es va tro­bar sola, ningú a Europa va aixe­car la veu; que si anem a un aca­ra­ment amb la Unió Euro­pea, cal tenir tota la gent al car­rer –Tsi­pras hau­ria aguan­tat en aquesta situ­ació–, i, final­ment, que ens cal una classe política forta que digui a Europa que no pot legis­lar a favor dels Blacks­tone, sinó de la gent.
De moment, el pri­mer pas serà ser forts al Congrés. Quina relació man­te­nen amb JxCat i ERC que ho pugui fer pos­si­ble?
Ara estem en cam­pa­nya i la situ­ació és com­pli­cada.
Sí, però en aquests dos anys, més que dige­rir els fets i acos­tar-se, s’han anat sepa­rant...
Sí, han estat dos anys molt durs per a tot­hom. Nosal­tres també ens hem hagut de res­si­tuar i hem cons­truït un nou esquema en què par­tim de la base que, davant de la repressió, ja sigui presó o exili, mai no ens aixe­ca­rem de la taula de nego­ci­ació ni tam­poc ho farem si es tracta de fer efec­tiu el dret d’auto­de­ter­mi­nació. Dit això, tam­poc com­bre­ga­rem amb rodes de molí i no apro­va­rem la llei Ara­gonès, que con­tri­bu­eix a ven­dre’s el país a tros­sos. No dona­rem suport a un govern que no se’l cre­uen ni ells ni con­tri­bui­rem a pre­ca­rit­zar els ser­veis públics.
Què us separa d’ERC?
No com­par­tim la seva tesi que l’inde­pen­den­tisme amb més del 50% de suport farà que l’Estat s’asse­gui a nego­ciar. Això no és veri­tat. A més, estem una mica sor­pre­ses, perquè van començar una cam­pa­nya per inves­tir Sánchez a canvi de res, van fer una crida a la mobi­lit­zació, després van cri­mi­na­lit­zar el jovent, flir­te­gen amb la vice­pre­si­denta Calvo, van a casa­ments de gent que forma part de l’Íbex... En defi­ni­tiva, estem asto­ra­des i no ente­nem el paper d’ERC.
I amb JxCat?
JxCat té una retòrica molt repu­bli­cana, però a la pràctica la seva política con­ti­nua sent molt repres­siva amb el ciu­tadà, sobre­tot pel que fa a la con­se­lle­ria d’Inte­rior. Per tant, no sabem què faran ni els uns ni els altres davant d’una pos­si­ble inves­ti­dura de Sánchez i amb les mos­tres de pànic cap a un nou 155. I no podem caure en el xan­tatge de la por, perquè és infi­nit.
Veu en Podem un bon aliat?
Ens tro­bem en temes soci­als. Crec que Pablo Igle­sias va fer un bon debat, i com­par­tim la volun­tat de crear una empresa pública d’ener­gia i la idea que la sobi­ra­nia no rau en una ban­dera, sinó en la capa­ci­tat de tenir, per exem­ple, el con­trol dels bancs i les empre­ses d’hidro­car­burs. El pro­blema el tenim en el dret d’auto­de­ter­mi­nació, que per a nosal­tres és fona­men­tal, i ells es mos­tren ambi­gus en la defensa d’aquesta idea. I, sobre­tot, ens separa el fet que cir­cu­len per un car­ril en què tota l’estona miren cap al PSOE, un par­tit que per a nosal­tres és el pro­blema i forma part del règim del 78 con­tra el qual llui­tem.

Con­ti­nua a la pàgina següent

Ve de la pàgina ante­rior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia