Lliçons per a Espanya

Un discurs dur no serveix per unir Espanya

Pedro Sánchez ha endurit el seu discurs envers els independentistes catalans amb l’esperança de guanyar el 10 de novembre, però la seva retòrica i les dures sentències a dirigents separatistes per part del Tribunal Suprem només reforçaran el moviment secessionista.

[...] És evident que un discurs dur no tindrà l’efecte de dissuasió vers el moviment independentista buscat pel Tribunal Suprem. Des de l’anunci de la sentència hi ha hagut grans manifestacions a Catalunya, sobretot a Barcelona. Mark Nayler (Foreing Policy, Estats Units. 29 oct.)

La crisi catalana va néixer a Madrid

La raó de fons d’aquestes revoltes civils? El buit de lideratge creat pels governs espanyol i català, que tant es neguen a allunyar els catalans de la crisi. La societat civil catalana ha assumit aquest paper de lideratge, però gestiona la situació sense cap propòsit clar. D’altra banda, com a resultat de la resposta insatisfactòria i poc clara del govern espanyol, la policia s’ha quedat amb la responsabilitat de respondre a les protestes, sovint de manera desproporcionada, cosa que ha generat molta controvèrsia.

A mitjan octubre, hi ha un equilibri tens entre la policia i la societat civil, sovint trencat per la violència durant la nit. És clar que en aquesta situació només els polítics tenen el poder de reduir les tensions mitjançant el diàleg i la negociació. Tanmateix, la clau per entendre la falta de resposta política a Catalunya és que Espanya celebra eleccions generals el 10 de novembre, cosa que explica la falta de responsabilitat davant la crisi catalana.El que molta gent sembla que oblida és que la crisi catalana va néixer a Madrid. No estem davant d’un problema català. El que demanen els catalans no és diferent del que exigia Escòcia fa uns anys i, en el seu cas, el Regne Unit va acceptar celebrar un referèndum. Per tant, la diferència rau en la resposta de Londres i Madrid a les seves respectives crisis territorials.

[...] A diferència d’altres països europeus amb una història recent del feixisme, Espanya encara no s’ha trobat amb el seu passat. Molts temes com el de l’antic dictador feixista Francisco Franco encara són tabú. [...] Encara queda un suport fidel i incondicional al dictador feixista en la societat espanyola. Aquesta vergonyosa part de la història recent espanyola no s’ha superat mai perquè el feixisme va romandre a Espanya durant trenta anys més després de la Segona Guerra Mundial i no hi ha hagut perdó ni reconeixement pels abusos i crims comesos durant aquest període.

[...] Malauradament, els responsables polítics a Madrid encara no s’han adonat que el que més debilita la Constitució espanyola és, de fet, veure’l com un document legal rígid. Aquest immobilisme ha convertit la Constitució en una font d’il·legitimitat i de menys representació entre els catalans, ja que consideren que la llei suprema d’Espanya no té espai per a les seves aspiracions de ciutadans.

[...] Espanya es troba en un punt d’inflexió. Pot acollir la possibilitat d’actualitzar les seves lleis i institucions i, finalment, abordar els errors del passat, o pot romandre encallat en un passat que ja no existeix i aprofundir la seva crisi. Marta Granados (The Observer. Estats Units. 30 oct.)

Espanya, un estat nació en crisi

Aquesta resposta ferma de la justícia espanyola no soluciona el conflicte català. Fins i tot és probable que provoqui una sèrie de reaccions enfadades dels 2,5 milions de partidaris catalans de la independència de la seva nació, encara privats del seu propi estat. Als seus ulls, l’Estat central ja no és capaç de representar la comunitat membre que hauria de ser la nació espanyola. Per a molts ciutadans, aquest és un problema greu per a la democràcia espanyola.

El que realment es juga a Espanya no és un problema d’organització estatal, sinó el concepte mateix de nació. De fet, assistim a l’amarg fracàs de l’estat nació espanyol, que no és una qüestió tant de la seva organització, ja sigui centralitzada, federal o confederal, com de la seva incapacitat per assegurar-se que tots els ciutadans se senten part d’una comunitat de pertinença. Stéphane Pelletier (Libération. França. 18 oct.)

Comprendre la crisi catalana

Els arguments no canvien gaire en el fons a Catalunya. Al costat dels independentistes regna una profunda sensació d’injustícia que ja fa deu anys que dura: teníem un estatut votat per tothom que va ser rebutjat pel Tribunal Constitucional; volíem votar lliurement i Madrid ens va enviar la policia; i ara posen els nostres representants a la presó com a vulgars delinqüents. D’altra banda, a gran part de l’Estat Espanyol (inclosos molt catalans) s’opina tot el contrari: els separatistes són uns intransigents que no estaran mai satisfets, van sempre de víctimes mentre continuen provocant la nostra democràcia; és necessari que aquesta sigui protegida aplicant la llei, en cap estat de dret cap part d’un país té el dret d’organitzar la seva secessió, una secessió que, a més, no ha estat mai reivindicada per la majoria.

[...] Tot això, en plena campanya per ales eleccions generals del 10-N. Qui s’aprofitarà de la crisi catalana? Vox, el partit ultranacionalista, espera capitalitzar l’anticatalanisme més tronat i cridant a la repressió més brutal. El PP, la gran formació de dreta, i Ciutadans, que hom creia de centre però que el seu màxim dirigent orienta cada cop més a la dreta? Podemos, a l’esquerra de l’esquerra, no es mou de la seva línia tradicional: la qüestió catalana només es resoldrà organitzant un referèndum sobre la independència, i llavors el partit hi votarà en contra.

I finalment el PSOE, el partit en el govern, que es mou fent equilibris per la carena. S’aprofita del descontentament de bona part dels espanyols contra els independentistes i, de l’altra banda, no vol tallar tots els ponts amb aquests. Sobretot, tenim present que potser necessitarà els seus vots per formar govern si el resultat és molt ajustat. François Reynaert (Le nouvel observateur, França, 27 oct.)

Per què la regió més sanejada d’Espanya vol la independència

Després de la mort de Franco Catalunya va recuperar la seva autonomia i es va convertir ràpidament en la regió més rica d’Espanya, però la meitat de l’impost sobre la renda i l’impost sobre el valor afegit generat a la regió, juntament amb un percentatge d’altres impostos, van a parar al govern central. Aquesta transferència d’ingressos és un punt dolorós per a alguns catalans. Segons Reuters, la regió paga a Espanya 12.000 milions de dòlars més del que es recupera, l’equivalent al cinc per cent de la seva producció econòmica regional. Erin Blakmore (National Geogrpahic Magazine. Estats Units. 1 nov.)