Dignitat sota escorta

Que­den poques per­so­nes a Itàlia que puguin exem­pli­fi­car tan bé la dig­ni­tat i la resistència d’allò humà davant el mal abso­lut del nazisme com Lili­ana Segre. Va sobre­viure al camp d’exter­mini nazi d’Auschwitz, on el règim fei­xista la va depor­tar quan era una nena. Ha dedi­cat la vida a fer de tes­ti­moni perquè aquell hor­ror no es pugui repe­tir. Fa temps que avisa que al país hi ha un clima de racisme i d’odi cap a les mino­ries que li recorda massa el que es res­pi­rava poc abans que s’ins­taurés el règim mus­so­linià. Ella que ho ha vis­cut, alerta del perill real del res­sor­gi­ment del fei­xisme. I explica que la democràcia no des­a­pa­reix d’un dia per l’altre, sinó que ho fa len­ta­ment, davant la indi­ferència gene­ral. Hi veu mol­tes sem­blan­ces amb l’actu­a­li­tat.

Des del 1990, Segre fa xer­ra­des als joves perquè cone­guin de pri­mera mà què ha com­por­tat per a la huma­ni­tat per­me­tre que nai­xes­sin el fei­xisme i el nazisme. El 19 de gener del 2018, el pre­si­dent de la República la va nome­nar sena­dora vitalícia per la seva tasca divul­ga­tiva. I des del Senat, ha estat qui ha fet els dis­cur­sos més lúcids i demo­li­dors con­tra Mat­teo Sal­vini. Ella, que era d’una família laica, no va saber que era d’ori­gen jueu fins que el fei­xisme va dur a la pràctica les lleis raci­als i la van expul­sar d’escola per aquest motiu. Els fei­xis­tes van començar reta­llant drets a mino­ries com ara jueus i gita­nos, asse­nya­lant-los, i van aca­bar depor­tant-los a camps d’exter­mini nazis on la majo­ria van ser assas­si­nats.

Quan Sal­vini va pro­po­sar fer un cens de gita­nos per veure quants se’n podrien expul­sar del país, Segre va ser qui va tenir el valor de par­lar més clar. Des del Senat, va recor­dar que ini­ci­a­ti­ves sem­blants van fer que ella dugués un número tatuat al braç, el 75190. Va expli­car que com a super­vi­vent de l’Holo­caust tenia l’obli­gació moral de par­lar en nom de tots els gita­nos que no havien pogut tor­nar dels camps d’exter­mini i va exi­gir als polítics res­pon­sa­bi­li­tat i memòria. Ben aviat, és clar, es va gua­nyar les anti­pa­ties dels segui­dors de Sal­vini i d’ell mateix. Els mis­sat­ges d’odi a les xar­xes van començar a créixer. Només cal fer una cerca a Twit­ter o a Face­book i apa­rei­xen un munt de comen­ta­ris infa­mes, insults i foto­mun­tat­ges de la sena­dora dins d’un forn. Segons la família, Segre rep una mit­jana de 200 atacs al dia a les xar­xes. Ara, els insults han arri­bat a ame­na­ces de mort i la pre­fec­tura de Milà, on viu, ha con­si­de­rat neces­sari fins i tot assig­nar-li una escorta.

Que una dona que ha sobre­vis­cut als camps d’exter­mini nazis hagi de començar a dur pro­tecció poli­cial als 89 anys perquè rep atacs anti­se­mi­tes és un indi­ca­tiu ben trist de la situ­ació del país. Sal­vini ha vol­gut mini­mit­zar-ho dient que ell també rep ame­na­ces. Una de les mol­tes diferències és que Segre les rep d’aquells a qui Sal­vini espe­rona. Fa poc, Segre ha pre­sen­tat al Senat una moció per fer una comissió extra­or­dinària per com­ba­tre el racisme i l’odi crei­xent a les mino­ries. Es va apro­var, però totes les for­ces de dre­tes, des del par­tit de Ber­lus­coni als post­fei­xis­tes i la Lliga van abs­te­nir-se. A ells, Segre els res­pon: “No és accep­ta­ble roman­dre indi­fe­rents davant l’odi. I us ho dic jo, que l’odi el duc tatuat al braç.”