Política

L'ANÀLISI

Montserrat afina JFD

Méndez de Vigo, germà de la cap del CNI, serà ara la cara dels recursos al TC dels divendres
L'aixeta del FLA continua en mans de Montoro i el combat del procés és per a Sáenz de Santamaría

El portaveu d'un dels grups del Congrés que van votar sí a la investidura de Mariano Rajoy explicava aquests dies un acudit quan se li preguntava quin seria un perfil dialogant ideal com a ministre: “Sens dubte Jorge Fernández Díaz. És un polític que destaca per escoltar i per ser escoltat.” Després de deixar passar cinc dies de meditació, com si ser expresident espanyol en funcions no equivalgués immediatament a ser el flamant president reelegit, Rajoy va comunicar ahir que la continuïtat de JFD com a ministre de l'Interior o d'una altra cartera només podia ser un efímer acudit com el que circula al Congrés. L'historial de fidelitat que els uneix des dels anys noranta és tan profund, que Rajoy fins i tot va renunciar a comparèixer a La Moncloa per anunciar el nom i la funció dels ministres com sí que va fer el 21 de desembre del 2011.

L'anunci de Rajoy del planter de ministres amb què encara la legislatura més incerta va ser un compendi de com d'indesxifrable és l'exregistrador de la propietat. En les formes, perquè després de 315 dies en funcions i de cinc més de pròrroga reflexiva no va voler posar ni veu a l'anunci, i en el fons. I per a mostra, un botó: si Dolors Montserrat airejava dies abans que el Consell de Ministres podia duplicar la presència catalana i passar a tenir dos ministres, ahir a la tarda descobria que per a Rajoy la quota catalana mínima està bé com està i que, caigut en desgràcia JFD, l'elegida era ella.

Com succeeix en l'obra de govern de Rajoy, l'elecció de Dolors Montserrat i Montserrat –filla de la també política del PP Dolors Montserrat i Culleré– ha de ser avaluada tant per la tria com pels descartaments. Com a mostra de la voluntat d'afinar estridències, l'elecció de Montserrat com a nova ministra de Sanitat confirma la voluntat de trobar una veu suau, al preu d'ignorar altres dirigents catalans fixos a les travesses com ara Xavier García Albiol o Alícia Sánchez-Camacho. Rajoy, de fet, és el president espanyol que menys ministres catalans vol tenir a les seves files: es conforma amb un per legislatura, quan José María Aznar en va arribar a reclutar tres (Josep Piqué, Anna Birulés i Julia García Valdecasas).

Tot i instal·lar una catalana a Sanitat, l'alineació que vetllarà per l'arbitratge del procés català la conformen els sorayos. Soraya Sáenz de Santamaría repeteix com a vicepresidenta i, malgrat que perd el càrrec de portaveu, ara hi incorpora Administracions Territorials (el combat del procés, en la traducció catalana). Qui seguirà dosificant l'aixeta del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) serà Cristóbal Montoro, que repeteix com a ministre d'Hisenda i que aviat ha de convocar un Consell de Política Fiscal i Financera per pactar amb la Generalitat i les comunitats un sostre de despesa per al 2017, en què Brussel·les li exigeix ajustar 5.500 milions.

Si bé Santamaría reté la interlocució que ja ha practicat amb l'homòleg català Oriol Junqueras, la principal novetat arribarà els divendres a l'hora dels Consells de Ministres (i dels recursos al Tribunal Constitucional). Els nous precs al TC ja no tindran l'argot jurídic de la vice, com ha succeït durant els últims cinc anys: qui donarà la cara com a portaveu serà un diplomàtic de carrera, el ministre d'Educació Íñigo Méndez de Vigo. Es dóna la circumstància que Íñigo –relleu al seu dia de José Ignacio Wert– és el germà de Beatriz Méndez de Vigo, cap dels espies espanyols com a directora del CNI (Centre d'Intel·ligència).

A més del defenestrament de JFD, l'altre comiat sonat és el de José Manuel García-Margallo, que oficialment era el ministre d'Afers Estrangers i alhora oficiosament el ministre per a Catalunya. Amb l'adéu de García-Margallo, Rajoy posa fi a un vers lliure que gosava agafar el pont aeri per acudir a un plató a debatre amb Junqueras sobre el procés. L'atreviment per fer incursions en la trinxera rival, a més, convivia amb estridències com la d'advertir que “un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és irreversible”. Amb el fitxatge com a ministre d'Afers Estrangers del diplomàtic gadità Alfonso Dastis, ambaixador espanyol davant la UE des del 2011, Rajoy contracta un dipòsit de discreció a tipus fix que li evita estridències i viatges indesitjats.

Amb l'andalús Juan Ignacio Zoido a Interior i Montserrat com a nova catalana a La Moncloa, Rajoy afina finalment aquella veu enregistrada amb soroll parlant d'afinaments fiscals. “A vegades la millor decisió és no prendre cap decisió i això també és una decisió”, era l'aforisme de capçalera de Rajoy i el far que ell seguia quan Fernández Díaz deia que “l'avortament té a veure amb ETA”, rebia l'imputat Rodrigo Rato al despatx, convivia amb informes apòcrifs de la UDEF sobre Artur Mas i Xavier Trias, vinculava gihadisme i sobiranisme i quan l'oposició el reprovava al Congrés. Arribat el dia de l'adéu a aquest currículum, però, Rajoy no va tenir paraules. Com si l'adéu més difícil, plasmat en un comunicat, fos més digerible per als dos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.