No està escrit que no empitjori

La tarda de l'1 d'octubre concloïa amb la dimissió de Pedro Sánchez. Era el colofó a una setmana de vertigen, de maniobres i traïcions, i d'un comitè federal en què el plor i la histèria col·lectiva van desplaçar el debat i, de retruc, el secretari general. Aquella mateixa jornada –i fins al dia 10– els enquestadors del CIS començaven a passar per les cases. Mentrestant, als televisors i a les pàgines dels diaris es visualitzava la imatge d'un líder caigut i un partit enfonsat i esberlat. I la governabilitat de l'Estat penjant d'una nova cimera socialista per la qual encara no s'havia improvisat un relat que justifiqués una abstenció. Resultat de tot plegat: un baròmetre que reflecteix la convulsió d'aquells dies i que conclou amb un PP molt més afermat a la primera plaça (passaria del 33% de vots que va obtenir el 26-J al 34,5% que li pronostiquen) i, sense necessitat que Podem mogués un dit per aconseguir el cobejat sorpasso (només guanyaria sis dècimes respecte al juny), el socialisme cauria a la tercera posició amb gairebé sis punts menys (del 22,66% al 17%). Això sí, tampoc C's recolliria els fruits de la patacada (tot el contrari, perdria unes dècimes respecte al 26-J), mentre que en l'àmbit català el que restaria PDECat (del 2,01 a l'1,7% ho guanyaria ERC (que passaria del 2,63 al 3%).

Veient aquests resultats, alguns socialistes es confirmaven ahir en la decisió de no haver provocat unes terceres eleccions mentre es vantaven que políticament, estratègicament i anímicament estan tan baixos que l'única expectativa que tenen és la de millorar a mesura que avancin els mesos. “Se'ns va prendre la mostra quan estàvem a 40 de febre”, subratllava el president manxec Emiliano García Page. Passava per alt, però, el que altres dirigents sí que apuntaven: aquest baròmetre del CIS encara no recull l'abast del mal que haurà fet l'abstenció entre els seus votants, sobretot després de veure que l'agraïment de Rajoy el mateix dia –31 d'octubre– que 68 socialistes materialitzaven l'aval a un nou govern del PP consistia a collar-los encara més. La rèplica al gest del rival va ser la d'amenaçar-lo a activar el botó vermell dels comicis si, un cop obtinguda la investidura, no se segueix plegant als seus interessos. “Ja ens podem calçar pel sondeig del gener. Aquell sí que serà terrible!”, s'exclamava un diputat.

En tot cas, per aquelles dates, i pel que fa a la convocatòria del congrés socialista, el més calent serà a l'aigüera. La gestora ha deixat clar que no té pressa per posar data. I no és tant la necessitat de difuminar la imatge de Sánchez –donen per fet que d'aquí a unes setmanes la militància se n'oblidarà o ell mateix es cansarà de cremar gasolina pels territoris– sinó la de donar temps a blanquejar la figura de Susana Díaz, per si, finalment, fa el pas, que no tots ho tenen clar: “Perquè, per saber si li dono suport, primer ella ha de decidir si se'l dóna”, bromejava un dirigent. I, mentrestant, alguns sectors s'entretenen preconitzant terceres vies com la del diputat aragonès Ignacio Urquizu o la del basc Patxi López. Com s'han encarregat ells mateixos de dir, la manera de cremar-te és que el teu nom sigui dels primers a sonar.

Però, perquè arribi la serenor i el debat de fons que alguns auguraven, primer hi ha d'haver pau al PSOE. I les diferents maniobres que es van succeir ahir no albiren un escenari de serenor en una bona temporada. Així, als arguments dels vuit rebels que ahir presentaven els seus al·legats davant l'expedient intern per haver votat no a Rajoy per “consciència i per ètica política” –els set del PSC ja les havien lliurat dies enrere– se suma la mala maror de bona part dels dirigents estatals cap a la formació catalana. De fet, l'endemà del congrés dels de Miquel Iceta, el clam dels seus detractors és que l'amenaça de ruptura es materialitzi com més aviat millor. “Aquesta vegada no podem mirar cap a l'altra banda”, sentenciava García Page lligant la desobediència davant l'abstenció, el rebuig del socialisme estatal a considerar que Catalunya sigui una nació i a la complicitat que atribueixen al PSC amb el sobiranisme. I, per acabar-ho d'embolicar, un grup de dirigents presentava una denúncia contra Díaz, el president de la gestora, Javier Fernández, i el portaveu socialista Antonio Hernando, acusant-los de “coaccions” en els dies anteriors i posteriors als polèmics comitès federals de l'octubre.

Mentre l'esquerra s'esbatussa de valent –tampoc Pablo Iglesias i Íñigo Errejón sembla que hagin de tornar a ser amics–, Rajoy prepara un congrés llargament ajornat a causa de les cites electorals i que, a priori, ha de servir per confirmar-lo com a president del PP, i més ara que ha aconseguit quedar-se a La Moncloa. Finalment, el congrés serà al febrer i una de les qüestions que pot generar més disputa és la interpretació dels canvis al capdavant de la direcció –si és que se'n fa alguna– en clau successòria. De moment, María Dolores de Cospedal s'aferra al càrrec de número dos, però comencen a sorgir veus que qüestionen la seva continuïtat. Però, com sempre, la darrera paraula la tindrà Rajoy. Perquè al PP no hi ha espai per a la discussió.