Contra Washington, contra Wall Street

La clau de la victòria de Donald Trump cal anar a cer­car-la en l'àrea indus­trial més tra­di­ci­o­nal dels Estats Units, el cin­turó que va de Penn­silvània a Mic­hi­gan. Fa dues set­ma­nes que, per pri­mera vegada, vam veure indi­cis que Trump dis­pu­ta­ria als demòcra­tes aquests estats. De pri­mer va sem­blar una mani­o­bra a la des­es­pe­rada, però evi­dent­ment el seu equip tenia raó i sabia molt bé el que esta­ven fent. Aquests són estats amb majo­ries àmplies blan­ques, de poc nivell edu­ca­tiu i for­ta­ment crítiques amb la glo­ba­lit­zació i el mul­ti­cul­tu­ra­lisme. Molt cas­ti­ga­des en ter­mes econòmics. I a més eren estats clara­ment demòcra­tes durant dècades i cap repu­blicà s'havia atre­vit ni tan sols a pen­sar que podia dis­pu­tar-los i encara menys gua­nyar-los. Trump, però, ho ha fet i ho ha encer­tat.

El gran mèrit de Trump, en defi­ni­tiva, ha estat veure amb molta clare­dat que hi ha un ampli sec­tor de població repu­bli­cana i demòcrata que està tip de Was­hing­ton i de Wall Street. I que sobre­tot està fart de la relació podrida entre Was­hing­ton i Wall Street. I en aquest sen­tit és evi­dent que els demòcra­tes es van equi­vo­car per com­plet posant com a can­di­data una Hillary Clin­ton que, al cap i a la fi, és la cari­ca­tura per­fecta del polític pro­fes­si­o­nal. Clin­ton és una per­sona amb molt poca cre­di­bi­li­tat i amb massa coses estra­nyes per expli­car sobre les seues rela­ci­ons amb les grans empre­ses i amb la borsa. Aque­lla gent que opina que no ha gua­nyat pel fet de ser dona a mi em sem­bla que està molt equi­vo­cada. No és que els Estats Units no vul­guen una dona de pre­si­denta, és sim­ple­ment que no volien aquesta dona.

En canvi en aquesta àrea tra­di­ci­o­nal indus­trial, on Clin­ton ha per­dut les elec­ci­ons, Ber­nie San­ders no està gens clar que hagués per­dut, enfron­tant-se a Trump. Més aviat hi ha mol­tes raons per pen­sar que hau­ria gua­nyat, pre­ci­sa­ment gràcies al seu dis­curs con­tra Wall Street i con­tra Was­hing­ton. Les dades són ben clares: hi ha molts demòcra­tes que han tra­ves­sat la rat­lla i han votat en aquesta ocasió per Trump. Per a tots ells segur que hau­ria estat més sen­zill votar San­ders.

Ara bé, la cosa va més enllà de Trump. Hi ha una línia clara que relliga el Bre­xit amb aquesta victòria elec­to­ral i amb altres epi­so­dis que s'han vis­cut en molts estats euro­peus. I de tot això que estem par­lant n'hauríem de treure una lliçó ben clara: no es pot cas­ti­gar la població de forma impune. El capi­ta­lisme i la democràcia libe­ral fun­ci­o­nen de manera més o menys rao­na­ble quan el sis­tema és capaç de redis­tri­buir la riquesa amb eficàcia i per­met que un nom­bre gran, majo­ri­tari, de ciu­ta­dans puguen viure amb dig­ni­tat. Quan el capi­ta­lisme i la democràcia libe­ral no són capaços de fer això ales­ho­res la crisi és ine­vi­ta­ble i la població reac­ci­ona de les for­mes més impre­vi­si­bles.

La crisi que Trump repre­senta, en aquest sen­tit, és molt més pro­funda del que sem­bla. La gent ha votat més con­tra Was­hing­ton i con­tra Wall Street que no pas a favor de Trump. I les coses segui­ran així men­tre no hi haja una manera de fer front a la crisi econòmica dife­rent de l'actual. Si volem evi­tar que hi haja nous Bre­xits i nous Trumps cal can­viar per com­plet l'eco­no­mia i cal can­viar de forma radi­cal les rela­ci­ons entre la política i l'eco­no­mia. Cal evi­tar que els ciu­ta­dans con­ti­nuen per­ce­bent que les grans empre­ses són afa­vo­ri­des amb mesu­res des­ca­ra­des per part de la classe política. I la relació podrida i tòxica entre la política i l'eco­no­mia espe­cu­la­tiva s'ha d'aca­bar o s'empor­tarà el model de les democràcies occi­den­tals.