Política

opinió

ERC ja ho ha fet

En un sis­tema de par­tits polítics en des­in­te­gració, per un cos­tat, i en trans­for­mació, per l'altre, té molt de mèrit atre­vir-se amb el repte d'omplir un espai immens de 10.000 metres qua­drats amb 3.800 cadi­res un dis­sabte a la tarda, encara més si és una tarda de sol després d'un dia de pluja i mal oratge. És cert que el país viu un moment únic, històric, d'exci­tació política, amb ganes d'agi­tació i de ser agi­tat, però també és cert que la capa­ci­tat dels par­tits polítics de con­vo­car grans actes, per si sols, al marge del marc uni­tari del gran movi­ment sobi­ra­nista, sem­bla cosa del pas­sat. Per tant, atre­vir-se amb els grans saraus té el seu mèrit.

Pot­ser només Esquerra Repu­bli­cana és ara per ara l'única for­mació política que per si sola pot fer alguna demos­tració de força que real­ment espanti la com­petència o engres­qui el per­so­nal, és a dir, el votant. El PDe­CAT encara no s'ha atre­vit a fer cap acte públic per saber quanta gent té al dar­rere, els soci­a­lis­tes només s'atre­vei­xen amb actes de cos­te­llada a les pine­des del Baix Llo­bre­gat, i els del PP omplen de gom a gom dimi­nu­tes sales d'hotel on es refu­gien els líders espa­nyols del par­tit quan diuen que visi­ten Cata­lu­nya.

Con­vençuts que la seva prèdica té qui l'escolti, o qui la vol escol­tar, el par­tit que lidera Oriol Jun­que­ras va voler fer ahir al Cen­tre de Con­ven­ci­ons Inter­na­ci­o­nal de Bar­ce­lona un acte de país i de par­tit, o de par­tit i de país segons com es miri –que està molt bé això de menar el bou, però tam­poc cal per­dre les esque­lles–, on quasi va fer cabre tota la gent que s'havia fet el propòsit d'aglu­ti­nar. No hi eren tots però n'eren molts, perquè un dis­sabte a la tarda reu­nir quasi 3.800 per­so­nes en allò que abans es deia un míting és una con­se­cució fran­ca­ment meritòria.

El dis­curs i el mis­satge a trans­me­tre era molt sim­ple i directe, cen­tra­lit­zat en una expressió tan curta com con­tun­dent: “Fem-ho”. Algú es podria pre­gun­tar de què va la cosa, i per què un mis­satge tan breu i apa­rent­ment buit de con­tin­gut pot moure tanta gent un dis­sabte a la tarda, però és evi­dent que quan ERC es posa a par­lar de fer, impe­ra­ti­va­ment, no parla de bro­dar pun­tes de coixí, ni d'anar a fer volar estels, sinó de fer rea­li­tat la paraula que des de fa anys mobi­litza de veri­tat la gent d'aquest país, la inde­pendència. I ERC ho plan­teja en pre­sent, fem-ho, que vol dir ara, perquè o és ara que es fa la piru­eta amb tri­ple salt mor­tal o difícil­ment podrà ser.

I sobre la neces­si­tat de fer en el moment pre­sent va anar l'acte i els par­la­ments dels seus ora­dors, si bé algun d'ells, com Alfred Bosch, va anar una mica enrere, al pas­sat, per recor­dar aquells que ho van inten­tar però que no ho van poder fer, i també una mica més enllà en el futur –tant li fa si la cosa es fa avui o al setem­bre– per pro­cla­mar que “a la ter­cera va la vençuda; ho farem!”.

I tan con­vençut que ara és el moment de fer-ho està Joan Tardà que el bri­llant ora­dor de Cor­nellà va asse­gu­rar que “si no ho fem no val­dran excu­ses de mal paga­dor”. Tardà va voler pas­sar ales­ho­res del fer al gua­nyar i va tan­car el seu par­la­ment aixe­cant punys enlaire i aplau­di­ments en anun­ciar sense cap dubte que la cosa aca­barà bé: “Gua­nya­rem!”

Els que volen fer-ho ja van escol­tar també els con­se­llers Bassa i Comín, que els van par­lar amb altres verbs més enllà del que va asso­ciat a la con­se­cució de la inde­pendència, com cons­truir, rever­tir reta­lla­des o tre­ba­llar, expres­si­ons totes per subrat­llar la feina d'ERC al govern. I en aquest fer del govern, Comín va voler subrat­llar quin futur no tin­dria el país si dis­posés d'un estat inde­pen­dent. “Què no faríem!”, va dir el con­se­ller, que ràpida­ment va aban­do­nar el ter­reny pan­tanós dels con­di­ci­o­nals per afe­gir-se al con­ven­ci­ment col·lec­tiu que l'èxit és a tocar: “Què no farem!”

I els que volen fer-ho ara van poder aplau­dir també els que ja ho han fet en el pas­sat i en altres parts del món, amb resul­tat divers, com el líder eslovè Peter Jam­brek o el que­bequès Jean-François Lisée, que va ser llar­ga­ment ova­ci­o­nat quan va dir que el poble del Que­bec farà cos­tat als cata­lans sigui quin sigui el final del procés inde­pen­den­tista. La fi està per escriure. El d'ahir ja és un acte fet i escrit. ERC difícil­ment podrà fer més per fer-ho pos­si­ble. Ara a qui toca fer-ho és el poble de Cata­lu­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia