La capella profanada

Si us arri­beu fins al poble d'Espo­nellà, qual­se­vol dels seus veïns sabrà expli­car-vos la lle­genda del mal caçador. Segons la tra­dició oral, un diu­menge de Nadal el senyor del cas­tell va sor­tir de cacera, una afecció per la qual per­dia l'esma i el sen­tit del temps. Men­tre es tro­bava caçant als estanys de Pompià, el rec­tor es pre­pa­rava per dir missa a la cape­lla del cas­tell. Les cam­pa­nes anun­ci­ant l'inici de l'ofici retro­na­ren per la plana d'Espo­nellà, però el senyor, obce­cat per la seva passió cinegètica, ni tan sols va sen­tir-les. Després d'una llarga espera, el sacer­dot va deci­dir començar la missa sense espe­rar-lo. Men­tres­tant, el senyor empre­nia el camí de retorn, però va tenir una rellis­cada que li va fer per­dre el sarró ple de cacera. Com es pot supo­sar, el seu males­tar encara va aug­men­tar més quan va arri­bar a la cape­lla i va com­pro­var que el sacer­dot estava ofi­ci­ant la missa sense haver-lo espe­rat. Des de la por­ta­lada de l'església li va etzi­bar: “Com heu gosat començar la missa sense mi?”. I, poc després, va assas­si­nar-lo amb la seva ballesta. Els espo­ne­lla­nencs expli­quen que algu­nes nits d'hivern encara es poden sen­tir els esga­rips del rec­tor que es con­fo­nen amb les bufa­des de l'ore­lla i, si pareu atenció, fins i tot les ria­lles malig­nes del senyor.

Aquesta és una de les ver­si­ons que molts veïns i veïnes d'Espo­nellà us poden expli­car de la lle­genda del mal caçador que, com totes les nar­ra­ci­ons tras­pas­sa­des de gene­ració en gene­ració, té diver­ses vari­ants i una bar­reja, sovint, difícil de des­triar, d'inven­ci­ons i defor­ma­ci­ons; però també, un rere­fons de rea­li­tat que es comença a des­co­brir quan res­se­guim el lli­bre d'òbits de Sant Cebrià d'Espo­nellà. El 15 de novem­bre del 1647 hom va ano­tar la defunció del canonge Pere Pifarré, que “fou mort de dues o tres esco­pe­ta­des que va rebre men­tre es reves­tia per dir missa”. Segons aquesta font, doncs, el mòbil del crim difícil­ment podia haver estat la reacció del senyor per la des­cor­te­sia del canonge, per la sen­zi­lla raó que en el moment de ser assas­si­nat Pere Pifer­rer encara no havia començat l'ofici. El sacer­dot que va ano­tar l'òbit també va voler reve­lar un detall sor­pre­nent que, poste­ri­or­ment, es va inten­tar esbor­rar: els ins­ti­ga­dors de l'assas­si­nat. Segons l'ano­tació ini­cial, el canonge hau­ria estat mort “per ordre dels inqui­si­dors de Bar­ce­lona”.

Fos com fos, la mort de Pere Pifarré no va ser un epi­sodi pun­tual. Contrària­ment, va repre­sen­tar l'inici d'una per­se­cució clara­ment foca­lit­zada con­tra l'auto­ri­tat eclesiàstica. Un dels seus suc­ces­sors, Tomàs Mas­sa­net, va dei­xar escrita una Reco­pi­lació y decla­ració dels tre­balls y per­se­cu­ci­ons que han tin­gut los rec­tors de la pre­sent Baro­nia de Espo­nellà des del 1647, en què recor­dava que des d'aque­lla data fins al 1692 hi havia hagut fins a onze rec­tors dife­rents a Espo­nellà, cap dels quals no va poder supor­tar durant gaire temps la pressió a la qual eren sot­me­sos. Un d'aquests fins i tot es va veure obli­gat a aban­do­nar el poble de manera pre­ci­pi­tada perquè “després d'haver-lo objur­gat ab parau­las, lo aga­fa­ren, lo tira­ren per una fines­tra que dona sobre las bas­sas de la auli­ada cap per aváll tenintlo per los peus y una bona per­sona los per­suadí lo tor­nas­sen a dalt y no el llen­sas­sen á baix”. La docu­men­tació deixa ras­tre, doncs, d'una per­se­cució impla­ca­ble. Mas­sa­net va inten­tar esbri­nar els motius d'aquesta per­se­cució i, després d'algu­nes inda­ga­ci­ons va arri­bar a la con­clusió que el vici més gran que reg­nava a Espo­nellà era el de “la luxúria” i fins i tot va comp­ta­bi­lit­zar que hi havia “catorze aman­ce­bats, entre altres lo Major­dom del dit Baró, y que lo tal vici me digue­ren los vells que may agues fal­tat en dit Poble”. La con­clusió a la qual va arri­bar era que “les per­se­cu­ci­ons con­tra los Rnts. hau­rian vin­gut de voler extin­gir tal vici”. Tot i la pre­o­cu­pació del sacer­dot per l'estat moral de la parròquia, és molt pro­ba­ble que les ins­ti­ga­ci­ons for­min part de les cons­tants tiban­tors que hi va haver durant tot el segle XVII entre el poder civil i l'eclesiàstic. El sacer­dot també va voler dei­xar constància que “com a càstig d'aquest sacri­legi, mai més no hi foren cele­brats els ofi­cis divi­nals en dita cape­lla”. A banda de la clau­sura d'aquest espai, la data del 15 de novem­bre del 1647 també marca un punt i a part en la història del cas­tell. No deixa de resul­tar simp­tomàtic que els dar­rers esta­dants que s'han pogut docu­men­tar cor­res­pon­guin a l'any 1648, és a dir, un any després de l'assas­si­nat.