El darrer refugi de Quico Sabaté

A final del 1959 el règim franquista es troba plenament consolidat. El 21 de desembre s'ha produït la visita del president dels Estats Units, el general Eisenhower, una fita que li permetrà segellar el nou paper internacional i representarà, també, el punt d'arrencada d'un període de creixement econòmic. La resistència dels maquis es troba a les acaballes, sense suports a l'interior i a l'exterior del país. Malgrat tot, el guerriller Quico Sabaté es resisteix a abandonar la lluita i planifica la que es convertirà en la seva darrera incursió. Un altre maqui, Marcel·lí Massana, intenta dissuadir-l'en, però serà debades. El 29 de desembre, acompanyat de quatre guerrillers més, abandona el mas Sabaté, a Costoja, en direcció a la frontera. L'escamot serà descobert al casot de Falgars, en una masia abandonada a peu de la muntanya del Mont. A partir d'aleshores, començarà una persecució implacable de quatre dies amb instants de desconcert i episodis sorprenents. Poc després de les 11 del matí del 4 de gener, el grup arriba al voltants del mas Clarà, al poble de la Mota. Mentre el grup intenta reposar forces, la notícia comença a escampar-se com un reguer de pólvora. Un caporal ho comunica a l'alcalde de Palol i aquest es desplaça expressament fins a Girona per posar-ho en coneixement del comandant segon de la Guàrdia Civil, Florencio Pérez. Ràpidament, es comencen a mobilitzar efectius en direcció al mas.

Mentrestant, el grup de guerrillers sembla aliè a la tempesta que es prepara. Quan han acabat de dinar, surten a l'exterior del mas per estirar les cames. De sobte, el silenci es trenca per un lladruc llunyà. Es tracta d'un crit inconscient d'alerta. Els cinc guerrillers intenten cercar refugi a la casa; però, en pocs segons, reben una tempesta de bales. Es tracta de la primera escomesa, però alguns dels maquis en sortiran malparats. Tot seguit, s'imposa un silenci sepulcral i una veu llunyana etziba: “Sabaté, ríndete! Estáis rodeados. No tenéis escapatoria. Salid todos de la casa: de uno en uno y con las manos en alto”. Els encerclats responen amb una ràfega de la Thompson. L'atac inicial ha estat un petit tast del que es desencadenarà minuts després, quan els assetjadors comencen una ofensiva sense treva. Pels encerclats, l'estratègia és clara: guanyar temps per tal d'escapolir-se aprofitant la foscor. El cap de la caserna de Banyoles demana reflectors per il·luminar l'entorn; però l'única llum provindrà de la lluna plena i, durant uns instants, del foc provocat per un guàrdia que cala foc a la pallissa de la casa. A poc a poc, doncs, la foscor de la nit s'imposa, i es barreja suaument amb la penombra de la boira.

A partir de les 11 de la nit els assetjadors reben un reforç de 50 guàrdies civils de la comandància mòbil de Barcelona. La fugida, doncs, sembla ja impossible. El dolor fa estona que el turmenta i, finalment, Sabaté decideix injectar-se una dosi de morfina. Pocs instants després, la calma tensa es trenca i els assetjadors observen un lleu moviment. Els guàrdies civils comencen a disparar sense miraments; però, poc després, s'adonen que es tracta de dues vaques. No perceben, però, que amagat per una d'aquestes hi ha en Quico Sabaté, que s'ha llençat al terra poc després de sobrepassar el pilar del porxo. Desplaçant-se com una serp, el guerriller va fent camí fins arribar a l'alçada del primer cercle d'assetjadors. Segons després, se sent una veu que suplica: “No disparéis, soy el teniente. No disparéis, soy el teniente”. Durant uns instants, se succeeixen els trets i esclaten dues bombes. La confusió és total. Seguidament, es repeteix la mateixa cantarella: “No disparéis, soy el teniente”. Ningú s'adona, però, que en aquesta ocasió qui la pronuncia no és el guàrdia civil, sinó en Quico Sabaté, que es desplaça camuflat amb la indumentària del tinent Francisco Fuentes mentre aquest jeu a terra enmig d'un bassal de sang. L'enfrontament amb el tinent li ha deixat una altra ferida al cos; però li ha permès apoderar-se d'una disfressa i una contrasenya per eludir el setge. Pocs minuts després, mentre la Guàrdia Civil abat els seus companys, en Quico Sabaté começa una fugida impossible, aclaparat per les ferides i les seqüeles de la morfina. Aconseguirà agafar un tren en direcció a Barcelona. Però no podrà arribar al seu destí i serà abatut hores després a Sant Celoni.