Forcadell i el factor comú

Reprenem el calendari judicial que preveu què cal pensar i debatre en seu parlamentària. Carme Forcadell, com a presidenta del Parlament de Catalunya, concentra la simbologia del moment, ja que no es pot pensar en clau independentista al Parlament, però és en persones com Joan Josep Nuet i com Jaume Asens que voldria detenir-me. Perquè és des de l'espai dels comuns, sovint objecte de maltractament verbal innecessari i ple de bilis per part d'independentistes poc proclius a la reflexió, d'on sorgeixen veus fonamentals en aquests moments, quan més que mai necessitem de nous interlocutors.

Des de plantejaments no oficialment independentistes, o no coincidents amb l'estratègia independentista, el diputat i membre de la mesa del Parlament Nuet, ha deixat ben clar que la cosa greu de debò no és si s'està a favor o no de la independència, sinó admetre sense disputa que el poder judicial pugui determinar què és objecte de debat i què no en seu parlamentària; que aquesta postura no blinda la dimensió democràtica de l'estat de det, sinó que la conculca. Per la seva banda, Asens, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, ha fet unes declaracions públiques en què, ras i curt, afirma que en una confrontació institucional per inflexibilitat democràtica de les institucions espanyoles, el comuns mai estaran de costat del govern espanyol. Ho ha dit tot argumentant que les persones que formen l'espai comú, d'altra banda majoritàriament favorable a la independència, són àmpliament refractàries a aquells lideratges polítics (ara) independentistes que han comportat un reguitzell històric de retallades sagnants i de pràctiques sota sospita o ja declaradament il·lícites. Sospiten de la seva franquesa. Motius no els en falten.

I ja està bé d'afirmar que tant és, que ara allò que cal és tirar endavant, fer el referèndum i després ja ho endreçarem i ho netejarem tot. Perquè entrem en un període combinat per la persistència de l'ofensiva politicojudicial, una nova tongada d'inhabilitacions, l'increment de la caiguda de la qualitat democràtica del règim del 78, sí, però també seqüència en forma de cascada dels casos de corrupció política sistèmica espanyola i catalana, estructural i característica del mateix règim del 78.

Aquesta realitat sacseja el ja etern procés d'una manera tectònica. Genera desconfiança popular. Això em fa afirmar que, per tal que els objectius d'emancipació catalana tinguin la necessària regeneració democràtica que hauria de ser, sempre, el seu criteri transversal d'actuació, els independentistes sols no anem enlloc.

Tampoc farem port amb socis de viatge que portin motxilles il·lícites. Abans que res, en aquest país ens calen demòcrates i republicans en general, gent procliu a treballar en el marc de la política popular i les institucions en favor de les majories en el context de la seva quotidiana vida. Que n'hi hagi que no creguin que la independència sigui la millor opció per a aquest país és un fet i una opció que cal respectar escrupolosament.

Però, per començar, resulta balsàmic que persones com Nuet o Asens trenquin els espais tancats i endogàmics on sembla que ens hem anat instal·lant gairebé sense adonar-nos-en, enmig de les virtuts i misèries del nostre encotillat procés cap a l'autodeterminació.