La crònica
“No menteixis, carinyo”
Susana Díaz i Pedro Sánchez no es retrobaven cara a cara des de l'1 d'octubre i, obviant la tensió socialista no resolta que acumulen des d'aquell dia, la ironia del calendari socialista els va citar de nou a l'escenari del crim, la sala Ramón Rubial de Ferraz que acull el comitè federal, un 15 de maig, el Dia Internacional de la Família i Sant Isidre el Llaurador, patró de Madrid i un dels sants amb més miracles en el currículum. L'escenògraf va voler que en l'únic debat de les primàries per elegir el nou secretari general del PSOE el faristol central l'ocupés Patxi López, com si algú a Ferraz sospités que aviat volarien els punyals entre Díaz i Sánchez i volgués preservar una distància mínima de seguretat entre rivals. Vestida amb una brusa vermella i uns pantalons blancs que es confonien amb la imatge corporativa del PSOE, la presidenta andalusa no va trigar ni un minut a travessar l'espai aeri de López per castigar l'autoestima de Sánchez. “Em fa gràcia la teoria segons la qual al PP li convé el PSOE d'un candidat que ha tingut els dos pitjors resultats electorals de la història i no el PSOE que guanya. Amb tu no se sabia si es votava el PSOE de la plurinacionalitat o el que treia una bandera d'Espanya més gran que la d'Aznar a Colón”, li va etzibar per obrir el repertori d'hostilitats.
L'evocació d'aquella gegantina bandera espanyola que Sánchez va imposar com a atrezzo en el seu llançament electoral el 21 de juny del 2015 al Teatro Circo Price va ser només un tast de l'amargor que es professen i que ahir van airejar com si fos una sessió de teràpia de parella i no un debat televisat en horari de protecció infantil. I a tots dos –a tots tres, que López també hi era– el que ara més els allunya és la custòdia de Catalunya. “No es pot tenir cada dia de la setmana una visió d'Espanya...”, va censurar Díaz.
Equipat amb fitxes per tal de no oblidar en cap moment cap record del rancor, l'exsecretari general del PSOE, amb una camisa de color verd esperança arremangada, va contraatacar llegint una declaració del 10 de novembre del 2014 en què l'andalusa va dir que “la sobirania és indivisible, però es pot negociar el terme nació”, i recordant-li que el 10 de gener del 2013 donava suport a un informe de la Junta d'Andalusia titulat Una Espanya nació de nacions. “No menteixis, Pedro; no menteixis, carinyo...”, va implorar Díaz com a única concessió a la tendresa. “Bé, jo...”, va reclamar atenció aleshores López al faristol central. I, com si hagués fet carrera política a Ceuta, va preguntar en veu alta: “Tu saps què és una nació, Pedro? Sí? Què és?” Sánchez, que recordava que López havia estat lehendakari del País Basc, va trigar uns segons a espolsar-se l'estupor de comprovar que allò no era una pregunta retòrica: López esperava la seva resposta de debò. “És un sentiment que té moltíssima ciutadania, per exemple a Catalunya, per exemple al País Basc, per raons culturals, històriques i lingüístiques”, li va recitar Sánchez amb un punt de vergonya no dissimulada. “Mira, nació és un terme absolutament modern. No té ni 200 anys...”, li va dir l'exlehendakari com si ell no fos qui havia tret el tema.
Que Catalunya no era més que una cortina entre el mobiliari del seu divorci, però, es va evidenciar quan Díaz va deixar de dissimular que el que hi ha en joc el diumenge 21 de maig a les urnes socialistes és una querella personal en què Sánchez enerva l'andalusa i tots els factòtums del llibre de família. “Si el teu problema fos jo, Pedro, el teu problema s'hauria acabat fa molt de temps. El teu problema és que, dels trenta-vuit de l'executiva, només set s'han quedat amb tu; Zapatero ja no es refia de tu i això que et va ajudar, i molt, al principi; Felipe [González] pensa també que tu l'has enganyat... El teu problema ets tu, hauries de fer-t'ho mirar...”, li va recitar l'andalusa com si fos la psicoanalista de Sánchez i ja no tingués por que ell s'aixequés del divan sense pagar la teràpia.
Després que li recordessin que ell no té l'aprovació de cap padrí socialista, Sánchez va voler refer-se llançant una opa hostil a López a la caça dels seus 12.000 avaladors per no dividir el vot dels decebuts amb l'abstenció a Rajoy. “Patxi, et dic que el projecte que jo presento és el teu projecte, és el nostre. Que sàpigues que les teves propostes estan recollides aquí, company”, li va dir Sánchez, que va descobrir que l'exlehendakari no creu en la nació basca, però sí en la sornegueria bilbaïna: “No, Pedro, si em sembla molt bé que, si tu no tenies idees, agafis les meves...”. Acorralat per les ironies, aleshores Sánchez va recordar que Díaz embolcalla l'ideari en tautologies irrebatibles –com ara que “el PSOE és molt PSOE”– i li va fer un prec en públic: “Em crida l'atenció que parli de coherència una candidata que encara no ha presentat el seu projecte. Ho faràs demà? En fi, Susana, fes-ho abans del recompte de vots si pot ser...” Atrapat en aquest intercanvi de rancúnies del passat, López va aixecar una última bandera blanca en favor de l'entesa i va reivindicar un futur immediat en què “el PSOE deixi de ser l'ibuprofèn del PP”. El que ni López, ni Díaz ni Sánchez van saber dir és quin és el medicament del vademècum que a partir de dilluns pot ser l'analgèsic del rancor en un partit en què ni tan sols el carinyo sona afectuós.
