“No ens canviaran la manera de fer”

A Market Street, al centre de Manchester, hi havia una cantant d'uns vint anys amb una guitarra elèctrica que tocava una cançó molt trista. Uns metres més enllà hi havia un altre músic que taral·lejava una melodia malenconiosa que no es corresponia amb el dia assolellat que ahir feia a Manchester. Ahir hi havia un sentiment de tristor pels carrers. Havien passat poques hores des de l'atac suïcida de la nit anterior.

“Cap a dos quarts d'onze vaig sentir l'explosió, visc en aquell edifici d'allà”, explicava el Gerard, assenyalant un edifici auster i gris a només dos-cents metres de l'estació de Victoria i l'Arena, on el terrorista es va immolar. El Gerard té 28 anys, va néixer a Manchester i treballa com a professor d'escola. “Jo faig classes a nens d'edats com els que van assistir ahir al tràgic concert. De seguida el carrer es va omplir amb el soroll d'ambulàncies i vaig saber que no havia estat una explosió normal”, rememorava el Joseph. Més de 60 ambulàncies van acudir al lloc de la tragèdia.

“Jo estava dormint quan va passar tot”, explicava una noia de 24 anys que portava unes ulleres de sol que li tapaven els ulls. “Cap a la una em vaig despertar per anar al lavabo i vaig veure que el meu mòbil estava col·lapsat de missatges dels meus amics de Nova York, i vaig posar les notícies i vaig pensar que estava veient una pel·lícula, no m'ho podia creure”, va explicar. “I ja no vaig poder tornar a dormir; avui he anat a treballar sense dormir.” Després va entrar al centre comercial Arndale.

Dins del centre comercial no hi havia ningú, semblava que estigués abandonat, o que estiguessin a punt de tancar-lo. “Normalment està ple de gent”, explicava la cambrera d'un restaurant italià amb una trentena de taules buides. “Avui no hi ha ningú perquè hi ha hagut una explosió a la planta de baix, algú que ha llançat un explosiu contra una botiga”, va dir. El centre comercial va ser desallotjat i tancat per la policia cap al migdia. Després el van tornar a obrir però la gent ja no hi va tornar. La majoria de les botigues estaven tancades.

A fora, al carrer, la gent mirava de fer vida normal. Els carrers dels voltants de l'Arena estaven acordonats. S'apreciava molta presència policial pels carrers. Hi havia agents armats que patrullaven en parelles mirant de manera desconfiada a tot arreu. “La gent de Manchester procurem fer vida normal, és la millor resposta que podem donar als terroristes, demostrar-los que no ens canviaran la manera de ser”, afirmava el Joseph, un jove de 30 anys que treballa com a informàtic. Deia que els habitants de Manchester són alegres, tranquils i bona gent. No es podria creure el que havia passat. Ciutadans de Manchester van començar a oferir refugi als pares i nens que no tenien on anar aquella nit. Els hotels dels voltants acollien nens que buscaven els seus pares i es van convertir en punts de trobada. “Estic en estat de xoc, crec que aquest cop han anat massa lluny”, confessava. I va continuar caminant per Market Street, per on sonava una música més trista del que és habitual.