D’Arenys 2009 a 1 d’octubre 2017

Arenys de Munt

Els pre­cur­sors de tot ple­gat van ser els impul­sors de la con­sulta d’Arenys de Munt (Maresme) del setem­bre del 2009, un procés teòrica­ment inno­cent que va aga­far una gran volada després que la Falange Espa­nyola de les JONS acon­seguís permís del Minis­teri de l’Inte­rior per mani­fes­tar-se al muni­cipi, on van arri­bar auto­cars de diver­sos punts de l’Estat espa­nyol per pro­tes­tar. Tot ple­gat tenia l’ori­gen en una ini­ci­a­tiva del Movi­ment Are­nyenc per a l’Auto­de­ter­mi­nació (Mapa) que tenia el suport del ple de l’Ajun­ta­ment. No obs­tant això, l’Advo­ca­cia de l’Estat va pre­sen­tar un recurs con­tra la cele­bració de la con­sulta, i una jut­gessa va anul·lar l’acord muni­ci­pal al·legant que el con­sis­tori s’havia extra­li­mi­tat en les seves com­petències. Final­ment, la votació es va dur a terme en un local d’una asso­ci­ació cul­tu­ral, i es va acon­se­guir que una con­sulta en un poble d’uns 8.000 habi­tants que hau­ria pogut pas­sar sense pena ni glòria es con­vertís en una mena de símbol i pro­voqués que les vota­ci­ons es reproduïssin en altres pobles i ciu­tats.

Con­sul­tes muni­ci­pals

L’espurna d’Arenys es va escam­par arreu de Cata­lu­nya amb certa rapi­desa i al cap d’un any s’havien cele­brat con­sul­tes en més de 500 muni­ci­pis. Les vota­ci­ons, orga­nit­za­des per volun­ta­ris amb més o menys aval dels ajun­ta­ments, segons el cas, es van desen­vo­lu­par en diver­ses ona­des. El pri­mer muni­cipi a imi­tar Arenys va ser el més petit de Cata­lu­nya, Sant Jaume de Fron­tanyà (Ber­guedà), que va deci­dir con­sul­tar els seus veïns el 12 de desem­bre del mateix 2009, un dia abans que ho fes­sin 166 muni­ci­pis més. El febrer del 2010, s’hi van afe­gir una vui­tan­tena de loca­li­tats; a l’abril, 209, i al maig, un parell més. A més, aque­lla pri­ma­vera es van orga­nit­zar vota­ci­ons a l’estran­ger per als cata­lans que vivien als Països Bai­xos, Irlanda, el Canadà, Suïssa i Ale­ma­nya.

A l’estiu van ser 48 els muni­ci­pis que van cele­brar vota­ci­ons sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya i a la tar­dor es van con­ti­nuar repro­duint pel ter­ri­tori i, de nou, a l’exte­rior.

Bar­ce­lona deci­deix

La cirera del pastís, però, va arri­bar amb la tan anhe­lada con­sulta de Bar­ce­lona. Després de mesos d’orga­nit­zació i debat en què sem­blava que no arri­ba­ria mai el moment de la votació, els impul­sors, entre els quals hi havia l’ara regi­dor d’ERC a l’Ajun­ta­ment Alfred Bosch, el van tirar enda­vant. L’estira-i-arronsa per la logística i la data es va allar­gar fins que es va deci­dir que la con­sulta bar­ce­lo­nina seria el dia 10 d’abril de l’any 2011. Amb més de 250.000 vots, es va asso­lir una par­ti­ci­pació de fins al 21,37%, un per­cen­tatge gens menys­pre­a­ble tenint en compte que es trac­tava d’una con­sulta no vin­cu­lant sense cap mena d’aval jurídic en una capi­tal amb una població de més d’1,5 mili­ons d’habi­tants.

La con­sulta orga­nit­zada per Bar­ce­lona Deci­deix va ser de les poques –també va pas­sar a l’Amet­lla de Mar, Tar­ra­gona, Rubí i Gavà– que es van cele­brar després de la fatídica i acce­le­ra­dora sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l’Esta­tut d’Auto­no­mia del 27 de juny del 2010, com­bus­ti­ble per a l’inde­pen­den­tisme, fins ales­ho­res mino­ri­tari. Aquesta sentència va rebre la ràpida rèplica de la ciu­ta­da­nia amb una mobi­lit­zació mas­siva –la pri­mera– de la soci­e­tat als car­rers. Aque­lla pri­mera mani­fes­tació va ser l’avant­sala del que s’ha con­ver­tit gai­rebé en una tra­dició de l’inde­pen­den­tisme: mani­fes­tar-se per la Diada. Allò que anys enrere només feien uns quants ha pas­sat a ser una mena d’esde­ve­ni­ment fami­liar que porta asso­ciat, la majo­ria de cops, des­plaçaments en grup i uni­forme segons l’any. Després de mar­xar pel pas­seig de Gràcia de Bar­ce­lona el 2012 i d’aga­far-se les mans de nord a sud el 2013, el clam del 2014 va ser clar: referèndum. I, més con­cre­ta­ment: “Pre­si­dent, posi les urnes”, una frase de l’ales­ho­res pre­si­denta de l’ANC que ha que­dat gra­vada en la memòria col·lec­tiva.

El 9-N

El referèndum, però, no va arri­bar. Almenys no com a referèndum. Va mutar. Artur Mas havia anun­ciat el desem­bre ante­rior, el 2013, la data i la doble pre­gunta –“Vol que Cata­lu­nya esde­vin­gui un estat? En cas afir­ma­tiu, vol que aquest estat sigui inde­pen­dent?”– en una com­pa­rei­xença solemne al cos­tat dels líders polítics que dona­ven suport a la votació. A par­tir d’ales­ho­res, la Gene­ra­li­tat es va posar en marxa perquè l’Estat avalés o, com a mínim, tolerés una con­sulta vin­cu­lant. Al gener es va tras­lla­dar una petició al Congrés perquè la Gene­ra­li­tat pogués orga­nit­zar un referèndum, una petició que va sumar suports de dipu­tats díscols del PSC com ara l’excon­se­llera Marina Geli i Joan Ignasi Elena, coor­di­na­dor del Pacte Naci­o­nal pel Referèndum ja en l’era Puig­de­mont. Per 84 vots a 43, la decisió es va apro­var i va ser duta a Madrid, on es va deba­tre i es va votar a l’abril. S’hi dema­nava que el Congrés cedís a la Gene­ra­li­tat les com­petències per a l’auto­rit­zació, l’orga­nit­zació i la con­vo­catòria d’un referèndum, com havia pas­sat mesos abans a Escòcia. La pro­po­sició de la llei orgànica va ser defen­sada per una dele­gació de dipu­tats del Par­la­ment de Cata­lu­nya for­mada per Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Her­rera (ICV-EUiA), però no va ser ni tan sols admesa a tràmit: 299 dipu­tats hi van votar en con­tra (el PP, el PSOE, UPyD, UPN i Fòrum Astúries), 47 a favor (CiU, IU, ICV-EUiA, Chunta Ara­go­ne­sista, el PNB, Ama­iur, ERC, BNG, Nova Canàries, Com­promís i Geroa Bai) i un dipu­tat, el de Coa­lició Canària, es va abs­te­nir. Aquest acte és el que l’actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Car­les Puig­de­mont, ha rebut­jat repe­tir tot i la insistència del govern de l’Estat perquè faci una pro­posta a les Corts espa­nyo­les.

Mal­grat el cop de porta, Mas va anun­ciar públi­ca­ment que segui­ria amb la con­vo­catòria pre­vista empa­rant-se en la llei de con­sul­tes popu­lars no refe­rendàries i par­ti­ci­pació ciu­ta­dana, apro­vada pel Par­la­ment al setem­bre i, pocs dies després, fir­mava el decret de con­vo­catòria en un enèsim acte solemne en què van assis­tir els con­se­llers i els líders polítics que dona­ven suport a la ja con­sulta, no referèndum. El govern espa­nyol es va reu­nir de manera extra­or­dinària i va recórrer imme­di­a­ta­ment al TC tant con­tra arti­cles de la llei de con­sul­tes com con­tra el decret de con­vo­catòria. Arran d’aquest fet, el govern es va reu­nir amb la resta de par­tits que dona­ven suport al referèndum i Mas va anun­ciar que s’anul·lava la con­sulta com a tal i que se subs­tituïa per un procés par­ti­ci­pa­tiu amb la mateixa data i pre­gun­tes que orga­nit­za­rien volun­ta­ris. El TC també en va sus­pen­dre la cele­bració, però Mas va deci­dir tirar enda­vant.

Després d’uns dies en què es va espe­cu­lar sobre si l’Estat impe­di­ria d’alguna manera la con­sulta física­ment, el procés par­ti­ci­pa­tiu es va pro­duir sense incidències –tret de l’expulsió d’un grup d’ultres que havien irrom­put en un punt de votació de Girona i que van ser expul­sats per un grup de juga­dors de rugbi– i va con­cloure a l’hora pre­vista. L’ales­ho­res vice­pre­si­denta del govern, Joana Ortega, va anun­ciar els resul­tats: hi van votar 2.344.828 per­so­nes, el 80,9% de les quals ho van fer pel sí i sí; el 10%, pel sí-no, i el 4,5%, pel no.

Elec­ci­ons ple­bis­citàries

En vista dels resul­tats, Artur Mas va deci­dir dis­sol­dre el Par­la­ment i con­vo­car elec­ci­ons per al 27 de setem­bre del 2015, uns comi­cis que va voler dotar de caràcter ple­bis­ci­tari per con­ver­tir-los en el referèndum que –com no es can­sava de dir– l’Estat no havia dei­xat cele­brar. L’anunci es va fer al gener i, en els mesos següents, l’esca­ra­mussa política es va cen­trar en la con­veniència o no de crear una llista unitària que aglu­tinés tot l’inde­pen­den­tisme com volia Mas. ERC i la CUP van expres­sar el seu recel des del prin­cipi i els anti­ca­pi­ta­lis­tes se’n van des­mar­car. ERC, però, hi va acce­dir després que Con­vergència pro­posés incloure-hi les enti­tats sobi­ra­nis­tes, com l’ANC i Òmnium. Entre­mig, la rup­tura de CDC i Unió. Els demo­cra­ta­cris­ti­ans van cele­brar una sonada con­sulta interna amb una pre­gunta llarga i recar­go­lada en què la militància va deci­dir, amb un ajus­tat 50,5% dels vots, no sumar-se a l’inde­pen­den­tisme, la qual cosa va gene­rar, a banda del tren­ca­ment de CiU, la cre­ació de l’escissió Demòcra­tes, que es va cons­ti­tuir com a par­tit i es va sumar a la llista unitària i trans­ver­sal que final­ment va aglu­ti­nar enti­tats, CDC, ERC, el sec­tor sobi­ra­nista del PSC que havia aban­do­nat el par­tit i inde­pen­dents: Junts pel Sí.

Les elec­ci­ons van donar una majo­ria en escons a les for­ces inde­pen­den­tis­tes: de 135 dipu­tats, JxSí en va obte­nir 62; la CUP, 10. A l’hora de comp­tar vots, però, cadascú ho va inter­pre­tar a la seva manera. Men­tre que els par­ti­da­ris del sí s’havien que­dat vore­jant la majo­ria abso­luta dels vots, amb un 47,8%, els par­tits que havien pres posició clara­ment en con­tra de la inde­pendència –C’s, el PSC i el PP– van sumar un 39,1%. Entre­mig, l’inde­fi­nit 11,5% que suma­ven la sobi­ra­nista però no inde­pen­den­tista Unió –que no va obte­nir repre­sen­tació– i la nova coa­lició d’esquer­res, Cata­lu­nya Sí que es Pot. Aques­tes xifres per­me­tien als inde­pen­den­tis­tes adju­di­car-se una victòria del sí sobre el no i als uni­o­nis­tes, negar-los-ho sumant al no els vots de les for­ma­ci­ons que havien rei­vin­di­cat específica­ment durant la cam­pa­nya que no se’ls vin­culés amb cap de les dues opci­ons. El cap de llista de la CUP, Anto­nio Baños, va reconèixer l’endemà de les elec­ci­ons que els per­cen­tat­ges no per­me­tien decla­rar la inde­pendència, però sí que el Par­la­ment es posés a tre­ba­llar per asso­lir-la, i així van començar a fer-ho amb JxSí. Tot i les des­a­vi­nen­ces ini­ci­als que gai­rebé van abo­car el procés inde­pen­den­tista a la pape­rera i a noves elec­ci­ons, Artur Mas va acce­dir a no pre­sen­tar-se a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat i, en lloc seu, va pro­po­sar l’alcalde de Girona, Car­les Puig­de­mont, que amb els vots de JxSí i vuit de la CUP es va con­ver­tir en el 130è pre­si­dent. El full de ruta poste­lec­to­ral pre­veia la cele­bració d’una votació per refe­ren­dar la futura Cons­ti­tució cata­lana, però ines­pe­ra­da­ment es va coure una nova idea: rein­ten­tar fer un referèndum sobre la inde­pendència. Puig­de­mont va fer seva la demanda i, a diferència del 9-N, va asse­gu­rar que, si l’Estat no el per­me­tia, la Gene­ra­li­tat bus­ca­ria meca­nis­mes per cele­brar-lo i fer-lo, ara sí, vin­cu­lant. Amb el suport i l’exigència par­la­mentària de la CUP, el pre­si­dent va superar la moció de cen­sura i va posar rumb cap al referèndum.