Un país sense rumb
Les polítiques d’austeritat, l’incendi de la torre Grenfell i el retrocés electoral afebleixen el govern de May al Regne Unit
Diversos ministres i diputats conservadors exigeixen a la líder britànica que posi fi a les retallades
La tragèdia de la torre Grenfell ha posat de manifest el caos que hi ha al govern de Theresa May i al Regne Unit. Els afectats per l’incendi, que va cremar els 24 pisos del gratacel de protecció oficial el 14 de juny, estan furiosos perquè consideren que el govern els ha tractat com a ciutadans de segona i creuen que la tragèdia s’hagués pogut evitar.
La investigació ha conclòs que el revestiment d’alumini de l’edifici va facilitar la ràpida propagació del foc. Documents obtinguts per la BBC mostren que l’Ajuntament de Kensington i Chelsea, que gestiona els pisos socials del barri, va demanar, el 2014, canviar el revestiment per un de més barat i menys resistent al foc per estalviar-se 300.000 euros. L’alcalde de Kensington va dimitir divendres.
Hi ha 79 desapareguts oficials, però els afectats creuen que el govern està tractant d’amagar la veritable xifra de morts, que superaria els 150. “La gent diu que si [el govern] publica el nombre de morts massa aviat, provocaria agitació social, i jo sostinc aquesta teoria”, assegura David Lammy, diputat laborista.
Pobres més endeutats
“No és que nosaltres [els residents] estiguéssim callats, és que ells [els dirigents locals] mai no responien; no és que ens ignoressin, sinó que ens miraven amb menyspreu”, es queixa Yvette Williams, organitzadora del grup Justícia per a Grenfell, sobre el tracte als residents abans de l’incendi. “Com l’huracà Katrina als EUA, de sobte s’ha obert la finestra que mostra que una part de la població depèn de l’Estat, que decideix on i com viuen”, va denunciar Lammy. Després de la tragèdia, ha emergit un descontentament popular que s’ha anat gestant amb les duríssimes retallades dels governs tories de Cameron i May i que, combinat amb el discurs racista i contra els immigrants del Brexit, formen un còctel explosiu.
“El govern de Cameron va decidir fer front a la crisi del sector financer amb les retallades més severes en una generació —va apuntar l’escriptor Owen Jones a The Guardian—, portant a terme la major reducció salarial dels treballadors des de l’època victoriana, exacerbant la ràbia i la desil·lusió, especialment entre les antigues comunitats industrials, que van votar Brexit, i Cameron va assenyalar la immigració com el problema i va prometre reduir-la.”
Per la seva banda, el líder laborista, Jeremy Corbyn, va relacionar les retallades amb l’incendi: “Quan [el govern tory] retalla el pressupost local un 40%, tots paguem un preu en seguretat pública.” La diferència entre els que més tenen s’ha incrementat al país des de l’inici de la crisi, el 2008 —els rics són un 64% més rics i els pobres, un 57% més pobres, segons la Social Market Foundation— i els nivells de deute dels més pobres han augmentat considerablement.
Quan May va decidir convocar eleccions, tots els sondejos li eren favorables. Pensava incrementar la majoria absoluta que tenia, rematar els laboristes, enfonsats amb Corbyn, i arribar reforçada a l’inici de les converses amb la UE per impulsar un Brexit dur. Va acabar perdent la majoria i revifant els laboristes, que ara superen els tories en les enquestes. I va haver de pactar amb els unionistes nord-irlandesos a canvi de més de 1.100 milions d’euros per a Irlanda del Nord, posant en risc el procés de pau a la regió (que segueix sense govern) i la unió del país per continuar en el poder. La setmana passada, una premier sense autoritat moral va aconseguir –patint– que el Parlament aprovés el seu programa de govern després de fer algunes concessions, com ara canviar la llei d’avortament, per evitar rebel·lions internes. Ja va haver d’eliminar bona part de les seves impopulars mesures contra els jubilats incloses en el programa electoral. Ara mateix, dins del Partit Conservador hi ha una revolta de més de 40 diputats que exigeixen que posi fi a les mesures d’austeritat i les retallades en els serveis públics. La rebel·lió està encapçalada pels ministres de Sanitat i d’Educació, Jeremy Hunt i Justine Greening.
May arriba a les converses amb la UE molt debilitada i sense un pla clar. Ningú no creu que pugui seguir apostant per un Brexit dur. Ni tampoc que aguanti gaire temps en el poder.