Joel Joan i Isona Passola defensen que el cinema català necessita l’estat propi

Si el procés polític que desemboca en el referèndum del dia 1 d’octubre ha tingut un pilar bàsic, aquest és el de la construcció d’estructures d’estat per a Catalunya. I probablement l’Acadèmia del Cinema Català és una de les capdavanteres. La conversa entre l’actor Joel Joan, impulsor i primer president de l’acadèmia, i la productora de cinema Isona Passola, l’actual presidenta, mostra com viu aquest sector el procés cap a l’1-O i també la importància que té per al cinema català, fet en què tots dos coincideixen però amb una gran riquesa d’intensos matisos discrepants.

Per Joel Joan, “les estructures d’estat són estats mentals. La primera estructura d’estat que ha de tenir el país és que els ciutadans se sentin pròpiament madurs i responsables del seu esdevenidor. I això s’ha anat generant els últims deu anys en tot de gent que no era sobiranista ni se sentia subjecte polític, que renunciava a uns drets i a uns deures perquè això se suposava que era cosa dels importants i grans, els espanyols.” En aquest punt, Passola posa l’accent en la necessitat d’actuar col·lectivament, fet que comparteix Joan però reafirmant que “tot comença en cadascú de nosaltres”. És des d’aquest punt de vista, assegura Joan, que l’acadèmia és una gran estructura d’estat “perquè ens situa com a subjecte propi”, i recorda que “els catalans anàvem a buscar els premis a Espanya, a França o a Itàlia”. “Fa deu anys el que vam fer va ser tractar-nos dins del món del cinema com els espanyols, els francesos i els italians es tracten a ells mateixos, amb un guardó de qualitat, de prestigi, que eleva la nostra autoestima i reflecteix la importància del nostre cinema.”

Passola comparteix l’argumentació del seu antecessor en la presidència de l’acadèmia però expressada d’una manera diferent: “Aquest país tenia molts premis importants de cultura, però no de cinema. El cinema és important per un estat. Ho és tant que a tot Europa i fins i tot als EUA el financen directament o indirectament. És un mirall en què ens reflectim i a l’hora ens projectem enfora.”

Passola posa tot l’èmfasi en la cita de l’1-O: “Ara el que volem és un referèndum per votar sí o no, i tan important és l’un com l’altre.” Però té clar quin és el millor escenari per al cinema català: “Jo votaré sí perquè crec que en el meu sector hi ha tot de coses que no podem fer sense un estat propi independent. Per exemple, la legislació fiscal que ens imposa el 21% d’IVA, desgravacions, drets d’autor, pirateria...” En aquest punt hi ha consens total i Joel Joan afegeix als arguments per un estat català la nul·la inversió en cinema català dels diners que les televisions estan obligades a destinar al sector. “S’estima que la part publicitària que aporta Catalunya a les televisions privades estatals està entre 300 i 400 milions. Aquesta és la riquesa que genera el nostre públic i que no reverteix en el nostre cinema”, assegura l’actor i productor.

Però no tots els retrets són cap a l’Estat. La presidenta de l’acadèmia també fa una agra crítica a la Generalitat: “Des del poder polític de Catalunya no s’han resolt els problemes perquè es pugui rodar en català. Només un 0,7% del públic va a veure pel·lícules rodades en català. El 2010 era un 2,7%. Hem retrocedit. Acusem el govern de Catalunya de no preocupar-se per normalitzar el cinema rodat en català. Excepte en l’etapa del conseller Tresserras, no se’ns han donat les ajudes necessàries per poder fer-ho.” Crítica que Joan dirigeix als productors, en una altra de les discrepàncies entre els dos contertulians: “Aquesta situació és conseqüència de tenir un mercat espanyol molt potent que el productor català té des de sempre com a propi. Els productors prefereixen rodar en la llengua que els dona més mercat i claudiquen del català.” Retret que Passola rebutja refermant l’exigència de finançament públic al cinema fet en català perquè considera que “no es pot demanar militància als productors”.

Sobre l’1-O, Joel Joan defensa que “la millor carta que podíem jugar els independentistes i els demòcrates d’aquest país és demostrar la generositat i el legalisme que suposa que, malgrat tenir una majoria parlamentària per declarar la independència, s’hagi convocat un referèndum”. Argument que Passola complementa: “Aquesta manera de dirimir les coses amb el vot i el pacte té una tradició antiquíssima a Catalunya i s’ha d’exercir permanentment.” Per això, introdueix una crítica: “El que no comprenc és que forces catalanes demòcrates puguin discutir aquest dret. Perquè en el fons es discuteix el subjecte polític –o el que Joel Joan defineix com el dret a existir–.” Una crítica que la presidenta de l’acadèmia no s’està de concretar: “No entenc com el PSC pot defensar que Catalunya és una nació i negar que es pugui fer un referèndum.” Passola recorda que Jordi Solé Tura –l’històric dirigent socialista que va ser ministre del PSOE– defensava el dret d’autodeterminació de Catalunya per pronunciar-se per la independència o rebutjar-la amb una consulta exclusivament per als catalans en què “la resta d’Espanya es limita a prendre nota del resultat electoral i acceptar-lo” –reflexió inclosa en el llibre del 1985 Nacionalidades y nacionalismos en España–. “No entenc el retrocés democràtic que han fet els socialistes”, expressa Passola amb recança.

Joan planteja, a més, sobre el rebuig de l’Estat al referèndum, que “els espanyols el que volen és no jugar el partit perquè ja el tenen guanyat abans de jugar-lo. Diuen que és un referèndum unilateral no vinculant, però només si guanya el sí. Si guanya el no t’asseguro que per ells ho serà del tot, vinculant.”

També sorgeix la reflexió sobre l’endemà de l’1-O, en què Passola posa en relleu la importància capital de la societat civil, que està convençuda que “continuarà expressant-se democràticament tant si guanya el sí com el no”. “Tenim una societat civil i això sí que és una estructura d’estat brutal, s’ha construït a Catalunya quan no hi havia estat i quan el tinguem no l’hauríem de deixar perdre.”

L’actor té clar que, si guanya el sí en el referèndum, “és obligat fer una declaració d’independència”. “I l’única gran dificultat real és que ens acollonim i no ho fem. Ja vam fer un botifarrèndum el 9-N, molt maco però que no va servir per res. I si d’algú em fio perquè ho faran és del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras.” Aquí torna el matís discrepant i Passola subscriu que “el 9-N va ser importantíssim” i planteja que “la independència no serà immediata”. Escenari que Joan equipara al Brexit, que tampoc serà immediat perquè cal obrir una negociació, però l’actor ho té clar: “Si guanya el sí, el 2 d’octubre canviaran moltes coses.”

Passola apunta també la importància de l’àmbit internacional, per al qual és necessari que hi hagi “un fet que ara no tenim i el 2 d’octubre, sí; el referèndum és el fet”. I recorda que els països nòrdics es van separar i fan moltes coses junts, com ara la política cinematogràfica tot i tenir llengües diferents.

Sobre la posició de la gent del cinema espanyol respecte al procés polític català, Passola en destaca la por. “És cert que el món del cinema és molt més obert i democràtic. Però han pagat molt car el «No a la guerra». A Espanya criticar el poder es paga molt car. Hi ha por a opinar sobre Catalunya”, assegura.

En aquest punt l’expresident de l’acadèmia planteja una discrepància de matís: “Els polítics espanyols ens volen fer creure que la societat espanyola està tan crispada com ells, i no és cert. Quan fa deu anys vam decidir fundar l’Acadèmia del Cinema Català, primer va ser molt difícil convèncer la gent d’aquí. Es veia com una confrontació i hi havia por que allà s’enfadessin. Però quan vam anar a Madrid a explicar que fèiem la nostra acadèmia per anar no contra ningú sinó a favor de tothom, allà van estar encantats.” Passola enalteix el paper del seu interlocutor en la creació de l’acadèmia: “Cal destacar que en Joel va tenir la valentia de fer-ho en un sector molt advers, molt espanyol i molt centralitzat.” “La por és el gran obstacle a vèncer. Estic convençut que amb la independència passarà el mateix que va passar amb l’acadèmia”, sentencia Joel Joan.