Carme Lluveras i Salva Maldonado, amb ganes que arribi el dia del partit

Són competitius de mena i tenen ganes que arribi el dia del partit, i més encara des que l’entrenador –el president Puigdemont– va anunciar el dia que es disputarà. Salva Maldonado (Barcelona), entrenador de bàsquet a l’ACB, ara amb l’Estudiantes de Madrid, i Carme Lluveras (l’Hospitalet de Llobregat), entrenadora i analista de bàsquet, a més de tertuliana en diversos programes de ràdio i televisió, visualitzen el referèndum com un partit.

“Tinc moltes ganes de jugar, malgrat que és un rival potent. I nosaltres no estem habituats a competir, som un equip nou, segurament tenen comprats els àrbitres, la pista és dolenta i la pilota també... però és el moment de jugar”, afirma convençut Maldonado. “I necessites que el teu equip, en aquest cas Catalunya, estigui disposat a tot”, afegeix Lluveras, la qual reflexiona sobre aquest punt: “No serà una mudança pacífica i arribarà el xoc. Però no tinc clar que tothom ho tingui clar.”

I aquí s’obre el debat: tindrem prou jugadors? Amb set o vuit pots tenir possibilitats de guanyar, jugant molt bé, però pots guanyar, diuen tots dos. L’objectiu, però, és que, a l’hora de la veritat, no n’hi hagi molts que es vulguin quedar a la banqueta, cal quòrum perquè el partit tiri endavant. “Amb cinc no guanyes el Madrid”, sosté Maldonado. Per tant, com diu Lluveras, “és bàsic fer fitxatges, per fer un equip millor i poder competir”.

Aprofundeixen en aquesta qüestió i creuen que no hi serà tothom. N’hi ha que es quedaran enrere, alguns perquè no han estat prou honestos, d’altres per por. “Aquest és l’objectiu del rival, que tinguem por. Por del que passarà si perdem, fins i tot por del que passarà si juguem!”, segons Maldonado. Per aquest motiu, Lluveras considera que ara cal anar per feina: “Em fa la sensació que estem perdent el temps fent les bases de competició. Ara toca buscar més gent per a l’equip.”

I no només això, també s’ha de tenir en compte el rival. “Que tinguem clar que no es vol presentar al partit!”, diu l’entrenador de l’Estudiantes. La conclusió de Lluveras és clara. Convé que els partidaris del no també juguin, que la participació sigui significativa. No jugar seria una decepció per a Maldonado. Lluveras no preveu aquesta possibilitat: “Estic segura que hi haurà partit. Les urnes hi seran. Ja vam fer un amistós el 9-N. Votarem i tindrem resultat.” Per Maldonado, saber el dia de l’enfrontament ha tornat a generar molta il·lusió. “La gent s’entrena per a alguna cosa, per aconseguir uns objectius. Està molt bé anar a córrer per estar en forma, però el que agrada és disputar una cursa. El fet de tenir data ens ajudarà molt”, considera.

Que dos personatges destacats de l’àmbit de l’esport parlin tan clarament sobre el procés no és habitual. “Pocs ens hem manifestat obertament i públicament. Hi ha moltes pressions en aquest sentit”, reconeix Maldonado. En el seu cas, és clarament independentista i treballa a Madrid, però assegura que es troba còmode. “Al principi al club els preocupava aquest tema i em van demanar moderació. Però a Madrid no m’han burxat, ni tan sols els periodistes. La qüestió és no entrar en un conflicte i, malgrat que saben el que penso, em respecten perquè hi ha un interès professional”, explica. Tot i això, desitja que passin les vacances. “Estic entusiasmat per votar, tinc una gran il·lusió. I tinc ganes de tornar a Madrid. I no m’amagaré. I si no em pregunten, aquesta vegada ho diré jo. I el meu missatge serà aquest: que el dia 1 d’octubre votarem”, avança.

Per la seva part, Lluveras recorda que ja fa uns quants anys, quan s’especulava que podia ser seleccionadora espanyola, es va qüestionar la seva idoneïtat pel fet de ser catalana. “Em van venir a preguntar si per part meva era un problema dirigir la selecció. Em va sobtar molt i en aquell moment ja quedava clar que si et significaves com a catalana, anaves a banda.” Per això l’entrenadora i tertuliana entén que hi hagi esportistes que no es defineixin. Perquè, en definitiva, considera que l’esport professional és això, una professió i no pas un sentiment vers una bandera. “A un americà nacionalitzat no se li exigeix un sentiment patriòtic. I per què sí a un català se li qüestiona o se li exigeix? Jo puc ser seleccionadora de Moçambic i, en canvi, no ho puc ser d’Espanya?”, es pregunta.

Malgrat això, Maldonado reconeix que amb els esportistes amb més dimensió pública no hi ha tantes pressions o represàlies com en els casos d’entrenadors que estan despuntant o jugadors joves que necessiten suport. “Estaria bé que gent amb més dimensió pública, podríem dir Marc o Pau Gasol, per exemple, parlessin obertament per ajudar que es veiés més normalitzat el procés”, diu Lluveras. No parla de manifestar-se a favor de la independència, sinó de fer entendre que s’està lluitant per un procés democràtic.

I sobre els darrers casos de xiulades a l’himne espanyol, tenen clar que és una expressió totalment lícita. “Jo quan vaig a l’òpera i hi ha un final d’aquells esplèndids i espectaculars, també m’aixeco i xiulo. A partir d’aquí, haig de dir que a mi m’encanta xiular l’himne espanyol. I que cadascú interpreti en quin sentit ho dic”, diu sorneguerament. Sobre això, Maldonado creu que la gent ha de fer el que consideri oportú. “No agrada el que representa, i es vol manifestar així. A mi no em molesta. A vegades, quan competeixo a Europa em posen l’himne espanyol i m’haig d’aguantar. Una vegada, però, a Finlàndia, jugant amb el Manresa, ens van posar l’himne català i em vaig emocionar”, explica. Per Lluveras, el problema és que s’interpreta com una falta de respecte. I, al seu parer, el problema és que això no genera una reflexió. “En el món de l’esport, et poden xiular i treure mocadors. Si passa, potser has de pensar que estàs fent alguna cosa malament. Espanya, en canvi, el que fa és posar l’himne encara més fort”, afegeix.

El que és obvi per als dos protagonistes d’aquesta conversa és que, en el món de l’esport, també hi ha centralisme espanyol. “La nostra activitat no és aliena a la vida quotidiana”, sosté Lluveras. I Maldonado, des de la seva experiència de viure a Madrid, ho constata: “Allà tot és federació espanyola i la resta són territorials. L’objectiu és centralitzar-ho tot. Tu has de ser Espanya i, si et postules de manera diferent, t’escanyen o redueixen la teva aportació.” Seguint aquest fil, Lluveras ha trobat a faltar que, malgrat aquest centralisme que intenta subjugar, les federacions catalanes no s’hagin significat, “no a favor del procés, sinó de Catalunya en si”. I es refereix, per exemple, a les seleccions catalanes. Maldonado reconeix que ell és seleccionador català de bàsquet des de fa quatre anys, però que no ha dirigit ni un sol partit com a tal. “Veus?”, es referma Lluveras, “tens un seleccionador i no el fas útil per vendre país”. L’estratègia espanyola se situa, en canvi, totalment a l’altre extrem. I posen com exemple la darrera medalla d’or en l’europeu de la selecció femenina de bàsquet. “Donen la final per televisió en prime time, l’endemà les rep el president del govern espanyol i es fan seva la medalla. Quan en realitat, el suport que hi ha darrere el bàsquet femení és zero”, conclou Maldonado.

I com s’hauria de tractar l’esport en una Catalunya independent? També hi ha coincidència en aquest punt entre Lluveras i Maldonado. “L’esport formatiu ha de tenir totes les ajudes públiques necessàries, perquè no deixa de ser un reflex de la societat i pot reportar beneficis. Ara bé, no soc partidària de diner públic en l’esport professional. Més aviat, apostaria per bonificacions fiscals per a les empreses que facin patrocini”, proposa Lluveras.

Parlen d’un futurible que consideren que s’hauria de convertir en realitat, davant la situació que es viu actualment. Maldonado és molt clar en aquest sentit: “A Madrid volen ser el centre, que tot es decideixi allà. I nosaltres, que volem tot el contrari, som una gran amenaça. Perquè no volem ser gent subvencionada i ens hem cansat de ser servents dels altres. Però el seu desig va a més, i, si la gent no diu res, ens convertirem en una colònia.”