Catalunya (NO) ha estat discriminada per la llengua

Seria difícil encabir en una sola pàgina la quantitat de vexacions i discriminacions que han patit la llengua i la cultura catalanes al llarg de la història, amb la violència de la llei i amb la violència feta llei. A Catalunya i a la resta dels Països Catalans. És igual de difícil argumentar que tot això no ha passat, atesa la quantitat d’evidències documentals. Des de la que potser és la primera referència d’aquest fenomen, l’edicte de Villers-Cotterêts, que establia la prohibició d’utilitzar cap altra llengua que no fos el francès en tots els textos administratius i que va acabar afectant el català, fins a la suspensió de la presentació de Victus a Utrecht han passat quatre segles. En aquest temps el català ha estat coartat a les làpides dels cementiris, a les escoles, als llibres parroquials, als topònims, a la literatura, als registres civils, als prospectes de medicaments, als catecismes, als mitjans de comunicació, als rètols, a la correspondència privada, al telèfon, a les presons, a la impremta... amb reials decrets, lleis, reglaments, edictes, circulars, ordres ministerials, multes, bans i normatives de tota mena, convenientment signats i conservats per a la posteritat.

Però no és només un greuge històric. Està passant, encara passa. Superats els infaustos Decrets de Nova Planta i el franquisme, tota una proesa des del punt de vista de la supervivència lingüística, cultural i nacional, la inèrcia discriminadora ha arribat fins als nostres dies de múltiples formes. El catalanoparlant continua vivint episodis de repressió per raó de llengua per part dels tentacles de l’administració, fins al punt que la llengua necessita la seva pròpia ONG. Plataforma per la Llengua va documentar l’any passat vint-i-dos nous casos de discriminació lingüística “greu” patida per ciutadans catalanoparlants a mans de les administracions públiques de l’Estat. Se sumen als vuitanta-set que recollia el seu darrer informe.

En aquesta última edició, s’explica el cas d’un brasiler que fa més de deu anys que viu a Catalunya que va contestar l’examen per aconseguir la ciutadania espanyola en català. Resultat: prova suspesa i petició denegada. L’estudi també analitza l’abús que va patir un aspirant a auxiliar administratiu de l’Ajuntament de Godella, a qui es va denegar el dret a usar el valencià en les oposicions a funcionari. I així fins a un centenar de situacions que haurien de ser anòmales però que als Països Catalans són el pa de cada dia, tot i que, com destaca Plataforma per la Llengua, ni de bon tros s’han recollit tots els casos de discriminacions lingüístiques.

Moltes vegades, reflexiona l’entitat, les víctimes no denuncien i “ni tan sols són conscients que tenen determinats drets lingüístics, acostumats com estan a la normalitat que la seva llengua sigui relegada i menystinguda per una administració pública que ajuden a mantenir amb els seus impostos”. La crítica també l’ha fet Diplocat, que acaba de referenciar 45 nous casos de persecució del català a l’Estat.

Diplocat fa un repàs dels episodis de “catalanofòbia lingüística” que s’han viscut en els darrers deu anys. Es parla d’un professor universitari que va ser increpat a l’aeroport del Prat per un policia i obligat a pagar una multa de 600 euros. El delicte: haver-li parlat en català. “Lluny de ser una anècdota –remarca l’informe–, aquest cas se suma a la llarga tradició de discriminació lingüística exercida per funcionaris de l’Estat a Catalunya.” Aquest tipus d’incidents, recorda, s’originen en situacions de desigual posició de poder, i és per això que, històricament, “al llarg del procés de construcció dels estats nació, els funcionaris han jugat un paper destacat en l’eliminació de la llengua oficial”. Els intents d’eliminació són constants i adopten mil i una cares, però no han aconseguit, ni de bon tros, complir amb els objectius. La discriminació és un fet, però encara ho és més la capacitat de resistència del poble i la seva llengua.