“És trist que els pobles veïns no ens entenguin”

Des que està jubilada de l’ensenyança, té més feina que mai. Compagina les classes d’Història de l’Art a la Universitat de Girona amb la feina a Òmnium Cultural Garrotxa –n’és presidenta des de fa cinc anys–, sense oblidar la dedicació que necessita la família, principalment els quatre nets.

Els jubilats tenim molta feina. És un fet màgic, tinc totes les hores ocupades. Però el moment s’ho val. Les classes són importants per a la salut mental i la feina d’Òmnium és clau per la situació que vivim actualment. La societat civil s’ha d’implicar per aconseguir la independència de Catalunya. No podem continuar patint intentant convèncer els nostres veïns, hem de lluitar nosaltres. Ara he estat a Galícia i realment és trist veure que fora de Catalunya no ens comprenen.

En els darrers anys la feina a Òmnium ha crescut exponencialment. Quan vam arribar a la junta, teníem uns 300 socis i ara estem al voltant dels 900. El volum d’activitat s’ha multiplicat. Mantenim les feines tradicionals que fa més de 40 anys organitza l’entitat, com el Concurs Literari de les Escoles, o estar a la guait de la llengua i la cultura del país, que és l’ADN d’Òmnium; a més de la implicació que des de l’any 2010 tenim envers el procés independentista, afegint-hi totes les propostes que impliquin que la societat es bellugui per aconseguir la independència.

El tenim a tocar, l’1 d’octubre. La Garrotxa és una de les comarques més actives i continuarem treballant perquè continuï sent lider en els vots pel sí. Ens en sortirem i guanyarem, no en tinc cap dubte. Després, arribarà una altra feina. Tocarà estar al costat del Parlament per construir una república de veritat, que sigui avançada, culta, un estat diferent del d’ara. Amb justícia social, sensibilitat pel medi ambient i mesures perquè no hi hagi corrupció. I, sobretot, continuar treballant per la llengua i la cultura.

Vaig treballar en una de les primeres escoles que va passar a fer tot l’aprenentatge en català. Estic parlant dels curs 1969/1970. Sóc d’aquell grup de mestres pioners que vam començar a treballar amb Rosa Sensat, muntant tot el que després ha estat la renovació pedagògica del país.

De fet vaig començar sent federalista. Com molta gent que prové d’un món ideològic d’esquerres, que creiem que amb la mort de Franco era possible un altre país. Però fa uns trenta anys em vaig desanimar veient que els companys de l’Estat espanyol no feien res. Calia una altra via.