Els diaris (NO) sempre diuen la veritat

Fins i tot el banc UBS va trencar a l’octubre de fa tres anys el seu habitual silenci per assegurar que no, que tot i que l’aparença era d’absoluta veracitat perquè El Mundo reproduïa el número de compte –en portada, és clar–, Xavier Trias no tenia diners a Suïssa. UBS entregava un certificat als advocats de l’aleshores alcalde de Barcelona explicant que ni tan sols existia un dipòsit amb aquesta combinació de dígits. D’aquesta manera s’esvaïa el dubte i quedava al descobert la mentida que feia setmanes que s’estava oferint al millor postor i finalment va comprar El Mundo. Però, la majoria de vegades, les proves oficials que desmenteixen les informacions tergiversades o directament falses no arriben o ho fan molt tard, de manera que l’objectiu –desprestigiar l’adversari– està sempre garantit.

De cara enfora, el govern espanyol de seguida va minimitzar la manifestació de l’11 de Setembre del 2012 que va convocar l’Assemblea Nacional Catalana sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa, però era només façana. Mai la va subestimar perquè es va adonar de seguida que era un important punt d’inflexió: no cada dia surten al carrer un milió i mig de persones amb un clam tan clar i unànime. El nerviosisme que ara ja és evident va començar a calar i es va activar l’arma que s’utilitza quan no hi ha arguments: la guerra bruta. Va ser el tret de sortida d’una operació secreta al marge de la justícia, protagonitzada per una policia paral·lela que amb la connivència d’una part dels poders públics i l’altaveu que li proporcionen els mitjans de comunicació afins ha intentat posar bastons a les rodes al procés independentista amb tot el que ha tingut al seu abast: assetjament mediàtic, investigacions amb mètodes il·legals –així es va destapar el cas Pujol–, elaboració de dossiers falsos, filtració de notícies interessades. En unes gravacions que va difondre el diari Público, Daniel de Alfonso, llavors director de l’Oficina Antifrau –va ser destituït–, passava revista l’any passat amb el ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz. “Estem investigant coses d’Esquerra però són molt dèbils; aquesta és la veritat, ministre”, admetia. De tota manera, quan De Alfonso mostra reticències a filtrar una informació que s’aguanta pels pèls, el ministre el tranquil·litza ràpidament: “Això la fiscalia t’ho afina.”

El documental Les clavegueres d’Interior deixa al descobert la magnitud i ferocitat de l’anomenada operació Catalunya. El treball dirigit per Jaume Roures aporta proves audiovisuals i documents que evidencien la participació de La Moncloa en la conspiració policial, i també testimonis de comissaris i extreballadors del ministeri que relaten les pràctiques irregulars que s’han fet servir per atacar adversaris polítics. Els informes falsos necessiten la complicitat dels mitjans de comunicació per amplificar-se i dotar-se d’aparença de veracitat. En les eufemístiques paraules de l’excap d’Afers Interns de la Policía Nacional Marcelino Martín Blas, als informes sobre polítics –independentistes, és clar, perquè són els únics que s’investiguen– s’hi va posar “sal i pebre”. Ho va dir a la comissió de l’operació Catalunya del Parlament, on també va comparèixer la periodista de Público Patrícia López, que assegurava que les clavegueres de l’Estat tenen periodistes “infiltrats” des de fa anys en mitjans de comunicació com El Mundo, La Razón i l’ABC, donava noms i cognoms i explicava les mil i una argúcies utilitzades per manipular l’opinió pública.

Amb la maquinària de l’Estat, els mitjans contraris al procés ho tenen fàcil per omplir pàgines, i amb poca cosa en tenen prou. Un simple rumor o una font inventada que corrobori la seva línia editorial són suficients. A mitjan juliol, un article de La Vanguardia que assegurava que hi havia una batalla campal entre els consellers d’Esquerra i el PDeCAT feia esclatar el president Carles Puigdemont: “A la premsa de referència emergeix un nou gènere periodístic (...) La narrativa de la versemblança ho aguanta tot.” “El periodisme de ficció”, el batejava.