“La força de la gent és imparable”

La mes­tra Núria Vinyals, des del petit muni­cipi ano­ienc de Carme, està impli­cada en l’ANC pràcti­ca­ment des dels seus ini­cis, tant orga­nit­zant xer­ra­des com a la cuina de les grans mobi­lit­za­ci­ons de cada 11 de setem­bre.

Als 7 anys ja ens trobàvem amb un amic i fèiem ninos de Sno­opy amb este­la­des que després regalàvem els diu­men­ges al pati de missa al meu poble, a Carme. Des de lla­vors sem­pre he anat defen­sant la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes i des que s’ha accen­tuat el procés hi dedico totes les hores que puc cada dia.

Serà l’última en for­mat rei­vin­di­ca­tiu, però no l’última de caràcter fes­tiu, perquè fa tres-cents anys que cele­brem de forma fes­tiva la Diada. I tot i que tre­ba­llo acti­va­ment en l’orga­nit­zació, no tinc clar que la mobi­lit­zació acabi sent tal com avui l’estem tre­ba­llant, perquè poden pas­sar mol­tes coses abans de l’11 de setem­bre que ens poden fer modi­fi­car tot el que estem orga­nit­zant.

L’Estat no pot impe­dir el referèndum, ells ho saben i nosal­tres ho sabem. La seva única arma és fer-nos por, i la por és l’únic que ens pot fer per­dre. No hi ha res més que pugui impe­dir l’1-O.

Jo tre­ba­llo inten­sa­ment perquè surti un sí enorme, però el que és més impor­tant és que tot­hom pugui votar i dir-hi la seva. I si surt un no jo ho hau­ria de res­pec­tar, però tre­ba­lla­ria des de l’endemà per acon­se­guir el sí en unes següents elec­ci­ons.

Em que­da­ria la pri­mera mani­fes­tació, la del 2012. Vaig plo­rar d’emoció. Quan fal­tava mitja hora per començar algú li va dir a la Carme For­ca­dell que passàvem al pla B perquè la capçalera no es podia moure de tanta gent que hi havia. Recordo que ens vam mirar amb la Carme, les dues amb la pell de gallina, i en aquell moment vam saber que això no ho atu­ra­ria ningú, perquè la força de la gent és impa­ra­ble.