Política

L’IMPERI DEL SOL PONENT

Un procés lent i relativament tranquil

L’emancipació centreamericana, marcada per un cert aïllament, va tard i s’emmiralla en l’actuació de Mèxic. Els actuals estats comencen junts, però acaben separats el 1838

La secessió cen­tre­a­me­ri­cana suposa l’alli­be­ra­ment del con­trol espa­nyol amb la firma de l’acta d’inde­pendència a la capi­ta­nia gene­ral de Gua­te­mala, que per­ta­nyia al vir­reg­nat de Nova Espa­nya. A diferència d’altres països del con­ti­nent, i excep­tu­ant Panamà, la sobi­ra­nia d’aquest ter­ri­tori es va acon­se­guir gràcies a un procés rela­ti­va­ment tran­quil tot i que els aires de canvi tenen com a refe­rent la inde­pendència dels Estats Units i la Revo­lució Fran­cesa sense seguir-los fil per randa.

La pri­mera acció que mos­tra que s’havia desen­vo­lu­pat un sen­ti­ment d’iden­ti­tat cen­tre­a­me­ri­cana que neces­si­tava més espai polític té lloc el 5 de novem­bre del 1811, quan una cons­pi­ració encapçalada pels reli­gi­o­sos José Matías Del­gado i Nicolás Agui­lar intenta con­tro­lar un con­tin­gent d’armes a San Sal­va­dor. En aquest cas, els líders reli­gi­o­sos juguen un paper impor­tant perquè tot i el suport al procés per part dels cri­olls, les elits de Ciu­tat de Gua­te­mala ten­dien a adop­tar posi­ci­ons més mode­ra­des i en con­sonància amb l’imperi de l’altra banda de l’Atlàntic.

La len­ti­tud cen­tre­a­me­ri­cana a l’hora de rebel·lar-se està influ­en­ci­ada per un rela­tiu aïlla­ment. Aquesta és una de les últi­mes regi­ons colo­ni­als que aspi­ren a inde­pen­dit­zar-se perquè vivia amb una esta­bi­li­tat rela­tiva i un cert immo­bi­lisme polític que seguia des de la distància el que havia pas­sat a Mèxic.

Després d’anys de diver­ses acci­ons, com ara la cons­pi­ració al con­vent de Belén del 1813, i sobre­tot quan es coneix el tri­omf del febrer del 1821 de la revo­lució mexi­cana, una reunió entre les auto­ri­tats colo­ni­als i una junta de nota­bles pro­ta­go­nit­zada per líders reli­gi­o­sos i els cri­olls va posar fi el 15 de setem­bre del 1821 al domini espa­nyol a la capi­ta­nia de Gua­te­mala, que com­pre­nia l’actual estat mexicà de Chi­a­pas i les repúbli­ques de Gua­te­mala, Hon­du­res, el Sal­va­dor, Nica­ra­gua i Costa Rica. Cal dir que si l’auto­ri­tat colo­nial no es va resis­tir a la sepa­ració va ser perquè no tenien força per resis­tir la pressió social.

Imme­di­a­ta­ment després de la inde­pendència d’Espa­nya, Cen­treamèrica forma part de l’imperi mexicà (1822-1823) en un període caòtic i confús, però de seguida es con­ver­teix en les Províncies Uni­des de Cen­treamèrica i es con­voca una Assem­blea Cons­ti­tu­ent, el pri­mer decret de la qual, l’1 de juliol del 1823, és pro­cla­mar nova­ment la inde­pendència d’Espa­nya (dos cops inde­pen­dents!) i de Mèxic. Després es pro­mul­garà una cons­ti­tució fede­ral, però aquest pacte es trenca el 1838 i cada república s’acaba con­ver­tint en un estat inde­pen­dent.

Inde­pendència

1808-1821

Sis­tema polític

República pre­si­den­ci­a­lista

Inde­pendència

1808-1821

Sis­tema de govern

República pre­si­den­ci­a­lista

Inde­pendència

1808-1821

Sis­tema de govern

República pre­si­den­ci­a­lista

Inde­pendència

1808-1821

Sis­tema de govern

República pre­si­den­ci­a­lista

Inde­pendència

1808-1821

Sis­tema de govern

República pre­si­den­ci­a­lista

Nicolás Aguilar i Matías Delgado

Dos religiosos compromesos. Nicolás Aguilar va formar part de la gesta llibertària del 1811, va fracassar i va ser sotmès a un control ferri per part espanyola. També hi va tenir un paper destacat Matías Delgado, que acabaria sent president de l’Assemblea Constituent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.