El terror gihadista explicat als nens

El lema “No tenim por” ha res­so­nat amb força aquests dies després dels inci­dents giha­dis­tes per­pe­trats la set­mana pas­sada a la Ram­bla de Bar­ce­lona i Cam­brils. Tot i així, hi ha un sec­tor de la població a qui la por i la inse­gu­re­tat ame­na­cen amb més força: els infants, que davant les imat­ges sobre els atacs pre­gun­ten a les seves famílies què ha pas­sat. Molts pares no tenen les eines necessàries per afron­tar els dub­tes dels més petits i a vega­des s’ama­guen dar­rere res­pos­tes con­fu­ses o men­ti­des per pro­te­gir-los.

Segons Vanesa Cle­mente, psicòloga i tera­peuta experta en trauma, el pri­mer con­tacte amb el tema ha de sor­gir de l’infant i s’ha d’evi­tar ata­ba­lar-lo amb exces­siva infor­mació. De fet, l’argu­ment que li dona­rem dependrà de la seva edat, ja que fins als 7 anys el cer­vell de les cri­a­tu­res no és capaç de con­cep­tu­a­lit­zar la mort. Una res­posta cor­recta haurà de remar­car que unes per­so­nes “molt, molt dolen­tes” han vol­gut “fer mal“ a altres per­so­nes. Cle­mente remarca la importància d’emfa­tit­zar la mal­dat dels ter­ro­ris­tes, ja que si no l’infant podria pen­sar que qual­se­vol per­sona dolenta ho és. També reco­mana dei­xar clar l’excep­ci­o­na­li­tat dels esde­ve­ni­ments, perquè l’objec­tiu prin­ci­pal en tot moment és que els nens se sen­tin segurs i no pen­sin que són habi­tu­als els suc­ces­sos que es rela­ten a la tele­visió o a la ràdio. Tot i així, la segu­re­tat mai ha de supo­sar la negació o la men­tida, perquè si les cri­a­tu­res aca­ben des­co­brint la veri­tat, la con­fiança amb els seus tutors es pot veure afec­tada.

El pro­grama tele­vi­siu per a infants InfoK fa molts anys que pre­senta infor­mació deli­cada als més petits i en el vídeo “què podem fer si les notícies ens posen tris­tos” tran­quil·litza les cri­a­tu­res expli­cant que tenir por és “molt nor­mal” i que no s’han de pre­o­cu­par si se sen­ten mala­ment. El mateix mis­satge llança Vanesa Cle­mente, que rei­tera la importància de poder expres­sar la por i la tris­tesa perquè “no exis­tei­xen les emo­ci­ons dolen­tes”. De fet, fins als 9 anys els nens seguei­xen el model emo­ci­o­nal dels pares, i si aquests plo­ren els fills podran fer-ho amb “lli­ber­tat” i es “dota­ran de recur­sos per ges­ti­o­nar altres difi­cul­tats més enda­vant”.

Inge­borg Por­car, direc­tora de la Uni­tat de Trauma, Crisi i Con­flic­tes de Bar­ce­lona (UTCCB), ha ela­bo­rat també una guia de reco­ma­na­ci­ons per par­lar de con­flic­tes bèl·lics i atemp­tats ter­ro­ris­tes amb els nens, a qui és impor­tant “par­lar-los amb hones­te­dat”. Si no se sap la res­posta a una pre­gunta, cal expres­sar-ho així abans de fer ús de la invenció. L’impor­tant és “no dei­xar pre­gun­tes sense con­tes­tar” perquè, quan un nen té pre­gun­tes i no troba res­pos­tes, “se les dona ell mateix o ho parla amb nens de la seva edat”. Aques­tes res­pos­tes, senyala Por­car, “sem­pre seran més amenaçado­res que les dona­des per un adult”. A més, la psicòloga con­clou que, si l’infant és petit, pot ser que els atemp­tats siguin la pri­mera vegada que la cri­a­tura s’enfronta al dolor humà, per tant, “aju­dar-lo a enten­dre què passa quan la vida ens plan­teja situ­a­ci­ons dures és mode­lar la seva res­posta davant la vida i pre­pa­rar-lo per al futur”.

Tot i la gra­ve­tat dels suc­ces­sos, aquests poden ser “una opor­tu­ni­tat per par­lar de temes com ara la justícia, l’amor i el res­pecte”, com asse­nyala la psicòloga clínica Maria Àngels Fer­rer, que col·labora amb el Cen­tre Genòmic de Manc­hes­ter i ha vis­cut els atacs ter­ro­ris­tes tant a la ciu­tat britànica com a Cata­lu­nya. També els fets poden ser­vir per edu­car en la reso­lució no vio­lenta dels con­flic­tes i mos­trar una visió de la religió i les fron­te­res sense estig­mes.