“Malgrat una gran tristor, ser aquí és un regal”

Si el tram baix del passeig de Gràcia es va omplir ahir d’alguna cosa a quarts de cinc de la tarda, va ser d’aplaudiments. Aplaudiments quan arribaven metges, infermeres i treballadores socials dels hospitals amb bata blanca. Aplaudiments quan arribaven els professionals del SEM de color groc. Aplaudiments per als membres del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESC). I més. Per a les persones del servei de neteja amb granota, per als Mossos i especialment sonors a l’entrada dels Bombers i de la Guàrdia Urbana. El passeig de Gràcia era agraïment per a les persones que van donar-ho tot després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el 17 i 18 passats. Van fer torns per anar portant la pancarta que obria la manifestació. El “No tinc por” va passar de mans a mans.

“Malgrat la gran tristesa, ser aquí és un regal.” Són paraules de Laura Morro, assistent social de l’hospital del Mar. Ella convidava a tornar els aplaudiments a la gent acumulada a les voreres. “Estem treballant en uns dies molt durs, i és molt difícil atendre famílies trencades. Però veure com t’agraeixen la feina que fas és emocionant”, hi afegia.

Faltaven cinc minuts per a les cinc d’aquella tarda calorosa del dijous 17 d’agost. És l’hora que va rebre l’alerta d’un atropellament a les Rambles el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM). Ho recorda perfectament la Judit Sánchez. I des de llavors, diu, “un no parar”. Dies complicats. Feina delicada. Ahir, però, era moment de parar i reflexionar: “Aquest reconeixement emociona.”

No gaire amant de fer-se veure, Miguel Martín atenia ahir els periodistes amb una mirada de vergonya. Treballa en el servei de neteja de carrers i aquell dia, com molts d’altres, era davant del bar Zurich, on hi ha l’entrada als Ferrocarrils. “Vaig veure una furgoneta fent coses rares, agafant velocitat i entrant a les Rambles”, relata. “La primera intenció va ser anar al darrere de la furgoneta, però vaig començar a veure ferits. Vaig atendre una noia... vaig fer el que vaig poder”, hi afegeix. Martín, que té un contracte temporal que, en principi, se li acabarà aviat, va tornar a ser al mateix lloc l’endemà, a dos quarts de tres. “S’ha de treballar”, deia ahir amb un mig somriure. I ell ho fa a la zona de plaça Catalunya i Rambles. “És una zona on no pots badar –afirma orgullós–, has d’anar per feina.”

Faltaven cinc minuts per a les cinc. Com la Judit Sánchez del SEM, María José Salgado, del servei 112, també té l’hora clavada a la ment. D’entrada, dubtes perquè desenes i desenes d’avisos de ciutadans alarmats que parlaven tant de la plaça de Catalunya com de les Rambles. “És complicat saber quina informació has de donar”, reconeix. Tot i que els professionals del 112 han d’atendre moltes urgències diàries, Sánchez admet que és “la pitjor situació” que ha hagut d’afrontar. Com l’Antonio, oftalmòleg de l’hospital Dos de Maig. Havia treballat al matí i tenia prevista una tarda de platja. Viu a prop de l’hospital, i veient el que veia per televisió va canviar de plans i es va presentar a urgències per ajudar sobretot a cosir ferides. Primer, però, va avisar la mare, que viu a València, per dir-li que estava bé. “La gent arribava en un estat de xoc brutal. Com drogada”, explica. I recorda especialment una turista anglesa. Ja al vespre, la mare li va reconèixer que no li hauria perdonat mai que no l’hagués avisat que estava bé.

Oriol Rubio i Mercè Comes, que van acollir fins a les nou del vespre desenes de vianants que fugien de les Rambles a la biblioteca de Sant Pau i la biblioteca de Catalunya –“es tractava de mantenir la calma, i ho vam fer prou bé”, diu Rubio–; Zaher Zenjhi, taxista que va fer serveis solidaris durant tota la tarda, i així 75 persones més... fins que els aplaudiments van passar a sonora xiulada amb l’arribada de polítics i del rei.