L'habilitat del president

Ha dit Zapatero: «En acabar la presidència europea faré un canvi important en la composició del govern.» Carai! No se sap prou bé si és necessitat, promesa o amenaça. D'entrada, l'executiu sorprès –no s'ho esperava!– ha de fer el boig i esperar sis mesos amb el cul estret. La vicepresidenta, amb posat de soldat veterà del Tercio, fa veure que no la preocupa: se sent intocable. La resta es divideixen en tres grups, segons la protecció, Tena level 1, 2, 3, for men o for lady, que utilitzen. El president provoca inconscientment la incontinència urinària dels que el rodegen. Desconcerta amb declaracions contradictòries i els seus adlàters passen la vida caçant mosques desxifrant-les. La seva interpretació de la política és inassequible per a gairebé tothom, sovint ell inclòs.

La presidència rotativa de la Unió Europea té molt de protocol·lària i ben poc d'executiva. De fet, és el Consell, amb les quatre reunions a l'any dels caps d'estat i de govern, el que, tot i aportar ben poc de positiu, dicta la política. D'altra banda, el Parlament Europeu fins ara ha estat un for d'europeistes de dubtosa eficàcia, amb sous i estatus envejables, sense responsabilitats vistes i horitzons que es perden en la indefinició i que depenen de mil i una consideracions i punts de vista de països tan distints com Anglaterra i Bulgària, o bé Portugal i Suècia. En aquest oceà d'idees dissonants, en què la inèrcia és el motor i l'esperit de canvi sempre s'afronta amb l'oposició dels que realment no creuen en una Europa unida, la Comissió i el Banc Central Europeu són els únics braços efectius fins a cert punt, tractant d'aplicar les directives i administrant una important bossa de diners.

En aquest marc, què farà el president, millor dit, què dirà, perquè de fer no farà res. Ja s'ocuparan que així sigui els seus «amics» d'Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia. Aquests parlen de la dècada 2020/2030, per a la qual, diuen, s'ha de començar a prendre posicions. De manera immediata, s'espera que dicti mesures per resoldre la crisi en l'àmbit europeu. Els que ho han manifestat és molt difícil que ho creguin: és notori a tot Europa que a Espanya no ha trobat el camí per resoldre els seus greus problemes. Si no ha sabut per on començar a casa, com es pot esperar que tregui Europa del forat?

Els seus col·legues presumiblement el faran quedar bé i afrontarà les eleccions del 2012 –o abans– amb certes garanties d'èxit. No hi ha dubte que és hàbil i juga bé les seves cartes. Creuen que el manipulen i ell es deixa portar per aconseguir nom, relleu i popularitat amb pocs esforços. Qui enganya a qui? No és un estadista: és un polític hàbil, amb tendència titellaire, al qual costa d'entendre-li el joc. S'afrontarà el proper juliol amb la renovació de govern i portarà cares noves de reconeguda eficàcia? Haurà arribat l'hora de fer la maleta i agafar el pont aeri al polític gironí més emblemàtic? Tot pot ser.