“El PP no pot negociar sense perdre l’electorat”

Si es refe­reix a la uni­ver­si­tat espa­nyola, he de dir que les opi­ni­ons són dis­pars, però bas­tant equi­dis­tants. D’una banda, alguns docents i inves­ti­ga­dors con­si­de­ren el procés sepa­ra­tista com un atro­pe­lla­ment democràtic. Per l’altra, insis­tei­xen molt que l’estratègia del no que ha seguit l’exe­cu­tiu espa­nyol ha estat molt nefasta. Tot­hom insis­teix que ha estat molt nega­tiva la falta de comu­ni­cació entre el govern esta­tal i el de la Gene­ra­li­tat.

Es tracta d’una estratègia clàssica. Sent la democràcia un con­cepte tan posi­tiu i ambigu, totes les parts inten­ten pre­sen­tar-se com la seva defen­sora. En rea­li­tat –i citant Matt Qvor­trup, el millor espe­ci­a­lista mun­dial en matèria de referèndum d’auto­de­ter­mi­nació des del 1791 i curi­o­sa­ment absent del debat actual–, la democràcia és un terme tan mal·lea­ble que abor­dar-lo ara em sem­bla un debat estèril.

La qüestió del sepa­ra­tisme se sol resu­mir en una sèrie de càlculs polítics de curt i mitjà ter­mini en què els grans prin­ci­pis (la democràcia, la lli­ber­tat, la nació, el poble...) s’ins­tru­men­ta­lit­zen, efec­ti­va­ment, per acon­se­guir o bé man­te­nir la sobi­ra­nia sobre un ter­ri­tori. Temo que tota la qüestió es resu­meixi més aviat en allò de “qui mana aquí?”.

Veig el con­flicte actual com un dilema difícil de resol­dre. D’una banda, l’Estat cen­tral no es pot per­me­tre el luxe de per­dre un ter­ri­tori com Cata­lu­nya, ja que es tracta una zona rica que té uns ingres­sos fis­cals neces­sa­ris per a la resta d’Espa­nya. Això sense comp­tar amb el fet que el Par­tit Popu­lar no pot nego­ciar si vol con­ser­var el seu elec­to­rat (gene­ral­ment de gent gran, con­ser­va­dora i pro­vi­nent de ter­ri­to­ris fidels al cen­tre: o sigui cen­tra­lista en el camp de la política ter­ri­to­rial). D’altra banda, les elits polítiques cata­la­nes al poder (que tenen el suport elec­to­ral majo­ri­tari de la petita i mit­jana bur­ge­sia de ciu­tats mit­ja­nes i peti­tes) han apro­fi­tat la crisi –i la mala gestió de la crisi per part del govern espa­nyol– per inten­tar esta­blir la seva sobi­ra­nia sobre el ter­ri­tori català. Fins a un cert punt, la reducció del debat polític català a un únic tema –man­te­nir-se o sor­tir de l’Estat espa­nyol– em sem­bla una estratègia de fugida cap enda­vant per esca­par dels pro­ble­mes de gestió dia­ris, com la sani­tat, l’edu­cació, etcètera. Però el cas és que fins ara ha fun­ci­o­nat per a diver­sos socis del govern actual. En tots dos casos, cap de les parts vol renun­ciar al seu objec­tiu, i això difi­culta les dis­cus­si­ons. I la història ens ense­nya que com més temps passi, més pro­ba­bi­li­tat hi ha que el con­flicte s’enquisti. Per la qual cosa és urgent nego­ciar.

És una bona pre­gunta, aquesta. Tant pels son­de­jos recents com per la història dels referèndums sobre inde­pendència –altre cop faré al·lusió a Matt Qvor­trup!–, els ciu­ta­dans cata­lans i espa­nyols sem­blen divi­dir-se en tres grups: una mino­ria està ferot­ge­ment a favor del procés; una altra hi està total­ment en con­tra i, final­ment, un grup de ciu­ta­dans estan a l’espera de veure com evo­lu­ci­o­nen els esde­ve­ni­ments. És a dir, que molts ciu­ta­dans s’adap­ta­ran a les cir­cumstàncies, siguin qui­nes siguin, però no tenen clar l’esce­nari futur que, d’altra banda, és arris­cat per a totes dues parts. De tota manera, estic d’acord amb Max Weber en aquest àmbit. Els ciu­ta­dans poden opi­nar –només fal­ta­ria–, però són els líders polítics amb càrrec ins­ti­tu­ci­o­nal els qui deci­dei­xen. L’ètica de con­vicció (manar a l’exèrcit, expul­sar la Guàrdia Civil, etcètera) no pot estar per sobre de l’ètica de res­pon­sa­bi­li­tat. Per tant, i repe­teixo, és impres­cin­di­ble posar-se a nego­ciar ara mateix.

Seguint la línia actual, l’única cosa que s’acon­se­guirà a par­tir d’ara és més frus­tració. La pola­rit­zació política pot gene­rar rèdits elec­to­rals a curt ter­mini per als seces­si­o­nis­tes i per als cen­tra­lis­tes, però no resoldrà el con­flicte. Les pro­me­ses de Zapa­tero i el blo­queig a qual­se­vol canvi polític que ha prac­ti­cat l’exe­cu­tiu de Rajoy han dei­xat una herència enve­ri­nada: el pròxim govern d’Espa­nya haurà de bre­gar amb una situ­ació com­plexa i alta­ment ines­ta­ble. En aquest sen­tit estic d’acord amb el New York Times: igual que al Que­bec o a Escòcia, si un referèndum fos orga­nit­zat de forma pac­tada, els cata­lans hau­rien de ser cons­ci­ents dels ris­cos que té la sor­tida, la pos­si­bi­li­tat d’haver de sor­tir de l’OTAN, de la UE, de l’ONU, etcètera. De la mateixa manera, afe­gi­ria que un govern espa­nyol res­pon­sa­ble no hau­ria de cenyir-se a l’estratègia de la por, sinó que hau­ria de pro­po­sar la pos­si­bi­li­tat de nego­ciar una millora de l’esta­tut català actual, també.

Crec que entre la secessió pura i dura i l’statu quo actual, hi ha molt marge de mani­o­bra per al diàleg. No seré gaire ori­gi­nal, però gai­rebé tota la lite­ra­tura científica sobre reso­lució de con­flic­tes ter­ri­to­ri­als s’ori­enta cap a solu­ci­ons de tipus fede­ral amb múlti­ples vari­ants (asi­me­tria jurídica, plu­ri­na­ci­o­na­lisme, con­so­ci­a­ci­o­na­lisme...). Crec que no queda cap més opció que asseure’s per refle­xi­o­nar sobre el model d’Estat espa­nyol. Refor­mar el Senat, les con­ferències sec­to­ri­als, les comis­si­ons bila­te­rals, les quo­tes ter­ri­to­ri­als de minis­tres... serien algu­nes mesu­res que cal­dria tenir en compte per donar cabuda a totes les auto­no­mies en el model. Això sí, la difi­cul­tat rau en el fet que cada pas fet a favor de Cata­lu­nya, com el reco­nei­xe­ment de la nació cata­lana, el con­cert econòmic o una relació bila­te­ral reforçada amb l’Estat cen­tral, pot ser inter­pre­tat com un greuge com­pa­ra­tiu per les altres auto­no­mies i/o com un incen­tiu per al País Basc. Per la qual cosa els pròxims pas­sos hau­rien de pas­sar per una nego­ci­ació mul­ti­la­te­ral.

De tota manera, temo que no sigui pos­si­ble resol­dre el con­flicte men­tre el Par­tit Popu­lar esti­gui gover­nant, ja que –en certa mesura– els seus mem­bres són pre­so­ners d’un elec­to­rat molt cen­tra­lista en matèria de política ter­ri­to­rial.

Opta­ria pels trens... però mai no se sap. Sem­pre pot haver-hi algun Azaña espe­rant a l’andana que s’enfili a la loco­mo­tora per fre­nar-la.