IÑAKI ANASAGASTI
DIPUTAT AL PARLAMENT BASC, PORTAVEU AL CONGRÉS I SENADOR PEL PNB
“Espero el pitjor, amenaces i inhabilitacions”
“Espanya és Madrid i, si s’afegeix una classe política inculta, històricament parlant, a un nacionalisme castellà de llibre, el resultat estava cantat”
“El món no s’acaba l’1-O, cal cap fred i actuar amb intel·ligència”
Nascut a Veneçuela (1947) durant l’exili dels seus pares. La seva família, després de caure Bilbao, es va refugiar a Catalunya, en concret a Centelles. El govern basc, també. Recorda que el lehendakari Aguirre va baixar des de París el 1939 per acompanyar el president Companys en la seva sortida a l’exili. La seva família, a Veneçuela, va treballar braç a braç amb el Centre Català de Caracas, on va conèixer l’alcalde de Barcelona Pi i Sunyer, Pau Vila, Marc Aureli Vila, Pedro Grases i dirigents catalans de l’exili, per la qual cosa la seva relació amb el món català de la resistència i l’exili ha estat sempre molt estreta. “No diguem a Madrid”, ressalta.
Com creu que s’ha arribat a la convocatòria d’un referèndum?
Per l’acumulació d’errors espanyols i algun de català. El 1977 només hi havia dues demandes d’autogovern, no 17. La prova és que els primers estatuts són el basc i el català i el terme nacionalitat és una esmena de Roca i la nostra, que va ser que la sobirania residia en els diversos pobles que conformen l’Estat, però no es va acceptar. L’origen del problema.
Com veu el desig d’una part del poble català a decidir el seu futur?
Catalunya és una nació sense estat i hi ha hagut una acumulació de cansament i d’errors. Sense CiU tot això no s’hauria iniciat. Quan CiU i Mas van fer el pas, és quan es va posar en moviment tot el procés. Per això no vaig entendre i em va doldre la dimissió de Mas. També he de dir que va ser un immens error que les forces catalanes l’any 1978, en la discussió de Sau, no plategessin un finançament tipus concert econòmic. Ens deien a nosaltres que no hi havia res més odiós que la recaptació i que això ho fes Madrid. I ens criticaven per reivindicar el que en deien antiqualles.
Li sorprèn que des d’Espanya no ho entenguin ni ho vulguin entendre?
Les coses es veuen d’una manera molt diferent des de Barcelona i Bilbao que des de Madrid. Espanya és Madrid i per tant el melic del món. Si s’hi afegeix una classe política molt inculta, històricament parlant, i un nacionalisme castellà de llibre, així com una manca de lideratge intel·ligent per veure de lluny, el resultat estava cantant.
S’ha passat de la pluja de milions a la pluja de querelles. S’ho esperava?
I tant! Si barreges hidrogen i oxigen, sempre surt aigua. Si contractes un mariachi, cantarà ranxeres. I torno a la incultura històrica madrilenya, que ni tan sols s’ha llegit el debat parlamentari al Congrés, el 1932 i la intervenció de Manuel Azaña. Jo, en tots els debats, els recordava sovint la frase d’Azaña que diu que no es podia parar una torrentada amb una espasa. És molt gràfica.
Com veu aquesta manca de reconeixement al que vota un Parlament?
Vaig estar a la capçalera de la Diada del 2012 i vaig tornar a casa impressionat. CiU ja no jugava el paper que havia jugat. El PP tenia majoria absoluta, hi havia una crisi econòmica de cavall, tot estava potes enlaire i Rajoy no necessitava ni el PNB ni CiU i considerava que Mas l’importunava amb la demanda d’un pacte fiscal i el lehendakari, amb la matraca de l’Estatut de Gernika sense complir. I no va captar que no hi ha res més poderós que una idea a la qual ha arribat el seu temps, i que, si no se l’atén, explota. Això és Espanya. Només importa allò que passi a Madrid. Ho dic per experiència.
Li sorprèn que la intel·lectualitat espanyola, amb excepcions, calli?
En absolut! Excepte la frase d’Ortega sobre la conllevancia i la d’Alcalá Zamora a Cambó, dient que havia d’escollir entre ser el Bismarck d’Espanya o el Bolívar de Catalunya... Mai van pensar que Mas i Puigdemont, a diferència de Cambó, volguessin ser els Bolívar de Catalunya. Repeteixo. No saben història. Un espanyol és espanyol a la manera castellana, fins a la fi dels seus dies. Pots tenir molts amics espanyols però és tocar aquest nervi i són tots iguals.
La premsa espanyola és unànime...
Miri, jo vaig inventar l’expressió de la Brunete mediàtica quan al PNB el van voler associar a ETA per part d’Aznar i Mayor Oreja. No m’estranya res. Mai separan el que és informació del que és opinió. Envesteixen.
Creu que els ciutadans espanyols poden entendre les raons d’una majoria de catalans?
Si vostè presenta la batalla política entre blancs i negres i els diuen que els catalans han embogit, no ho entendran. Però, si hi hagués la possibilitat, com a Escòcia, que cada part expliqués serenament què pensa de manera argumentada i civilitzada, seria un esportiu camp de combat, però això no es vol. Espanya continua essent “una, grande y (poco) libre”.
I al País Basc?
Ho veiem amb una enorme simpatia, no exempta de gran preocupació. Diem als amics catalans que tenen el nostre suport, però que aquí ja vam tenir la desgraciada per inconclusa experiència del lehendakari Ibarretxe i una ETA que ens va deixar amb els seus assassinats el cos ple de ferides, de les quals tot just ens comencem a curar. Per això no fem gaire cas a l’anomenada esquerra abertzale i els seus cants de sirena. Han donat suport a ETA i els seus crims durant 40 anys i no volem que ens donin cap classe de democràcia.
Què creu que passarà?
Espero el pitjor. Pressions, amenaces, inhabilitacions. Una pugna en tota regla que, havent conegut la política de CiU durant tants anys, reconec que em sorprèn. De fet el 2014 Duran va dir a Rajoy al Congrés: “Si no actua, hi haurà una declaració d’independència.” Ho va veure de lluny.
Rajoy diu que utilitzarà totes les seves armes. També l’exèrcit?
No farà falta usar-lo, encara que sempre estigui de maniobres. A Lituània, en un viatge parlamentari, va aparèixer García Margallo. Estava alertant les repúbliques bàltiques sobre el que passaria i dient que no se’ls passés pel cap reconèixer la independència de Catalunya. I d’allà Margallo anava al Vaticà. La diplomàcia espanyola està en peu de guerra i, si ningú et reconeix, no ets ningú.
Funcionarà la coacció judicial?
Hi és i hi serà. Espanya existeix i el petit ha de ser intel·ligent i fer servir el cap i no només els budells. La presidenta Forcadell, sincerament, m’ha decebut. Persones així són la pitjor cara d’una reivindicació i fan antipàtica qualsevol causa.
Preveu detencions?
No. Però sí inhabilitacions. Em preocupa que, si és mal portat, despierte a la bicha, és a dir l’extrema dreta hispana, que ha estat fins ara cridanera i folklòrica, però res més.
I l’Europa democràtica?
Estem davant d’una Europa dels estats i cadascun defensarà les seves sagrades fronteres començant per la jacobina França i seguint per la garibaldina Itàlia.
S’entendria a Europa que hi hagués detencions d’electes? Com quedaria una Espanya sense Catalunya?
No crec que n’hi hagi, perquè hi ha maneres més subtils d’anul·lar un polític. I no crec que Espanya es quedi sense Catalunya ni que Catalunya es quedi sense Espanya. Quan negociava el nostre Estatut em deien: “Teniu raó però, si us ho transferim, ho demanaran els catalans i això són paraules majors.” Érem el germà petit, però Catalunya és molta Catalunya per la seva situació estratègica, la seva dimensió, la seva població i el seu PIB. Però la demanda catalana és aquí i l’hauran d’afrontar perquè la gent ha obert els ulls. El petit ha de ser audaç, però també intel·ligent.
Si no es pogués fer el referèndum, com es canalitzarà els sentiment dels catalans pel dret a decidir?
El món no s’acaba l’1 d’octubre. Cal tenir el cap fred i actuar amb intel·ligència. Sabíem que Espanya existia. Ara se sap que Catalunya, també, cosa important i no menor. Les noves generacions aconseguiran el que potser l’1 d’octubre no s’aconsegueixi.
Com creu que acabarà aquest desafiament independentista?
De moment, en esbronc. Però en un esbronc que obligui al fet que el Madrid dels Borbons s’adoni d’una punyetera vegada que, si el 1978 els militars franquistes van aconseguir amb les seves pressions el cafè per a tots, ara s’imposa de nou el model que vam plantejar el 1978. Que sàpiguen contenir els seus barons perquè la situació catalana es blindi i se li doni dimensió política. La causa catalana no perdrà si és intel·ligent i no es deixa guiar pel primer bocamoll de torn.
Recorda allò que diu que en absència de violència es pot parlar de tot?
Sí, i ens la vam creure. Però el pobre Ibarretxe va anar el 2005 amb el seu pla a Madrid i Zapatero i Rajoy ni li van admetre a tràmit. Avui això ha canviat. Qui el 1977 hauria pensat que Múrcia i Madrid serien autonomies, nacionalitats amb himne, Parlament i bandera? Doncs això.
S’ha creuat el Rubicó? Tornarà a ser alguna cosa igual?
El Rubicó, el va creuar Juli Cèsar amb el seu alea jacta est i va conquerir les Gàl·lies. Però va morir assassinat pels seus. I aquí només val conquerir ments i cors i la causa catalana val la pena i és molt sòlida. Vencerà.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.